dijous, 21 de juny del 2007

RUTES AMB EL COR VI

EL REGNE DELS CELS... I DE LES MUNTANYES.






Aquells que quan vegeu una moto de muntanya per aquests paratges, només penseu en una màquina perillosa, sorollosa i que trenca l'harmonia del lloc, en la majoria dels casos, no teniu present que al seu damunt hi va un ésser humà que també gaudeix de manera singular de la bellesa d'aquells indrets. És cert que en el col·lectiu motorista -com en tots els altres- sempre hi ha descerebrats, imprudents i egoistes que només pensen en ells mateixos i fan tot el possible per amargar l'estona als demés, destrossant l'entorn, anant a velocitats més que prohibides, amb l'escapament lliure, etc. Però no tots som iguals, jo que ja porto uns quants anys damunt la moto ho puc afirmar categòricament, som molts més els qui no actuem així, sinó que moguts per l'estima de l'espectacle majestuós de la Natura, tractem d'aplicar en la nostre conducta aquella màxima de "caminar sense deixar petjades".
Per raons que no venen al cas, ara ja no tinc la forma física adequada per a fer-me una caminada de trenta o quaranta quilòmetres pujant pendents per camins trencats, hauria de renunciar a la contemplació d'aquests paratges extraordinaris?... jo crec que no...
Temps endarrere, un company del fòrum de Mototurisme Catalunya, va incloure un article d'unes rutes pel Ripollès amb unes vistes precioses, vaig decidir que en quan tingués ocasió les faria... perquè?...
Tractaré de respondre al llarg d'aquestes línies.

Com?, Quan i amb Qui? eren les preguntes que havia de respondre ràpidament, més quan després de parlar amb un parell de forestals d'aquí (Parc Natural del Montseny) van advertir-me que molt probablement a partir de l'1 de juliol, el pas de vehicles a motor quedaria molt restringit, per allò dels probables perills d'incendi.


Tot i que no em considero un motorista expert, i molt menys un "trailero" avesat, conec prou bé la natura i una mica la moto, com per a saber que no és gens convenient d'anar-hi sol, sempre poden passar imprevistos, una ximpleria sense importància: una avaria, una petita o gran caiguda, poden convertir una agradable passejada en un drama de conseqüències imprevisibles, és per això que sempre és recomana evitar d'anar sol , dur el mòbil i anar ben protegit, es a dir: casc, armadura -proteccions a colzes, espatlla, pit, guants, genolls, etc- i botes - preferiblement d'off-road, tot i que jo les portaria de carretera, doncs havia de fer molts és Kms. per carretera que per pistes, i a més no pensava anar de presa.


Així que vaig proposar als companys que solen fer sortides trail, si els anava bé d'acompanyar-me, però la premura, viatges i encostipats varis, els hi ho van impedir, llastima!... en el meu interior pensava: "jo ja no soc un xaval com molts dels meus companys, me'n havia d'anar tot sol per aquestes pistes desconegudes"?... el cert es que em feia respecte, però m'ho vaig plantejar així: "potser és la darrera vegada que pots fer una imprudència com aquesta"... i dit i fet. És cert, m'ho vaig plantejar com un desafiament personal, afortunadament si estic aquí escrivint-ho és perquè el vaig superar.
Per raons d'estratègia, vaig decidir fer la ruta començant per Ribes de Fresser i sortiria per Molló, aquí el plànol molt reduït:



Si algú està interessat e aquest planell me'l pot demanar.

Heu de tenir present que la part des de la Colònia Estebanell a Ogassa, no la he fet avui, sinó que ja l'he fet en d'altres ocasions.
Així doncs comencem des de Ribes anem a cercar la carretera de Pardines, a poc més d'uns 3 Kms. a l'esquerra hi ha el desvio que va cap a Tregurà. Carretera forestal, apte per a tota mena de vehicles, en general no presenta cap mena de dificultat, que jo recordi no he trobat cap pas on calgués prendre precaucions, dir-vos que passaven turismes, així que és tracte d'una pista molt, molt recomanable, especialment per aquells que volen iniciar-se en la pràctica del trail, gaudint d'unes vistes espectaculars, anem a veure unes quantes:



Com podeu veure el ferm de la pista no presenta cap dificultat, iniciant-se una pujada d'uns quants Kms. sense problemes.


En algun tram s'aprecien lleugeres rodades però el terreny de pissarra fa que la pista estigui en bones condicions malgrat les pluges dels dies anteriors.

Ben aviat vaig arribar dalt de tot, per damunt dels 2000 mts., això era el que havia vingut a trobar la destinació de la meva aventura...



Això és el que em va captivar, el que la meva ànima desitjava retrobar: espais oberts immensos, amb la sola companyia dels ramats de cavalls i vaques i d'alguna que d'altre "bestiola"...

Veritablement, el món natural, intocat o molt lleugerament modificat per la mà dels homes, és un altre món: El Regne dels cels... i de les muntanyes... un món d'unes dimensions gegantines que ens ajuden a prendre consciència del que en realitat som i de la nostre mísera existència.


Vaig parar al refugi on el company va tenir la sort de trobar les marmotes, jo anava previst amb nous i avellanes -per si un cas- però no les vaig veure ni sentir, fan uns crits molt peculiars...



el que si havia era un grup de quatre eugues, dos poltres i un mascle, que en un moment donat va fer gala de la seva virilitat muntant una de les eugues, no se perquè, cap de les fotos desde dins del refugi, ni de les eugues ha sortit, però la moto està aparcada justament allà....



No em direu que no es maca la Llibertat!...

Mentre allà m'estava a l'espera de que les amigues marmotes és manifestessin, entre most al bocata i glopada d'aigua, em va donar per pensar... Sí, ja ho sé, és un mal vici!... però que voleu que us digui! és la meva manera de ser... superposades a les vistes meravelloses que tenia al meu davant, em venien al cap les imatges i els pensaments d'un vell amic: Caspar David Friedrich de qui podeu trobar més informació aquí:


http://terradesomnis.blogspot.com/2007_02_07_archive.html#8568678581297899691




Tan diverses i alhora tan similars a les que tenia davant els meus ulls...




L'amic Friedrich, de temperament estudiós i introvertit, de fràgil salut, d’una religiositat sincera i profunda, heterodox respecte a les creences dogmàtiques, obstinat en les seves conviccions, poc donat a plegar-se per obtenir el reconeixement del públic o dels poderosos, és veuria obligat a dur una existència de senzillesa i austeritat extrema, propera a la misèria. A més de la pintura, la seva gran passió, li agradava passejar en solitari, o acompanyat dels amics més fidels, per les altes i desolades muntanyes... Habilíssim reproductor de les complexes formes i colors de la Natura, pintor dons dels anomenats “paisatgistes”, Friedrich fou principalment un teòric, un pensador i un místic.

La practica totalitat de la seva obra, no massa abundant, manifesta la seva creença de que “la vida psíquica conscient, té el seu fonament en la regió de l’inconscient, des d’on ascendeix amb un moviment similar al del Sol, emergint des de les profunditats de les tenebres”. Afirmava que “l’inconscient es l’expressió subjectiva que serveix per a designar el mateix que coneixem objectivament, amb el nom de Natura” i en conseqüència que “en el torrent indòmit dels somnis, es troba amagada la veritable imatge de Natura, amb tota la seva riquesa, amplitud i multiplicitat” i que “només si l’home arriba a deslliurar plenament el seu inconscient, li serà possible captar l’Esperit de la Natura, que li està vedat en la seva vida conscient”.



No podria traduir aquestes paraules a un llenguatge més planer, intel·ligible pel lector no avesat a aquesta terminologia, però només cal mirar amb atenció qualsevol d'aquestes pintures per a comprendre-les més enllà de l'expressió més o menys coherent. Vaja! al menys és el que a mi em passa.


En aquesta mateixa línia de pensament el filòsof Schelegel havia afirmat, per aquells anys: “Idos acostumbrando, la contemplación de la Naturaleza es la manifestación más elevada de la religión”. I amb aquesta darrera frase no hi puc sinó estar-hi absolutament d'acord. És precisament aquest sentiment-emoció el que m'atreia des d'un primer moment d'aquestes rutes.


Friedrich no tracta de ser una paisatgista realista, sinó d’introduir a l’espectador en un món que per la seva textura es confon amb el dels somnis. Superant dons els realisme, màxima conquesta dels pintors del Renaixement, dona un pas de gegant cap endavant, creant el “paisatge màgic”, amb el que l’artista romàntic, tracta d’aconseguir un “retorn a la Natura” i aquest retorn, és principalment un viatge a traves del propi inconscient.

L’espectador d’un quadre d’aquestes característiques -com en dels paisatges que tinc al davant-, tendeix a endinsar-se en un cert grau d’ensommiament, és a dir, un estat entremig entre la mirada racional i la inconsciència, que és superposa a l’estat de vigília ordinària, amb la qual cosa, li serà possible percebre la imatge integral de la Natura, i prendre consciència de la tensió i de la nostàlgia metafísica, que és en darrera instància, el veritable tema de la seva pintura.

En algunes de les seves obres hi pinta éssers humans, com el pastor recolzat en el tronc d'aquest arbre solitari, envoltat de les seves ovelles. Malgrat això, les figures humanes són com objectes estranys en el camp de referència elemental de la Natura, tenim la impressió de que acaben d’arribar al quadre, que romandran una llarga estona, però que tard o d’hora, tornaran a marxar - com nosaltres mateixos, com jo mateix en aquell instant-. Si els observem detingudament, ens adonarem que és troben disposades en el paisatge com si rebessin de l’espectacle celeste una acció santificadora, és troben en una mena de comunió amb allò diví que emana de la Natura, deixant-nos entreveure una altra de les idees de Friedrich - i també meva- que l’emoció derivada de la contemplació de la Natura conté la mateixa experiència que l’emoció religiosa o millor encara, sagrada.
Es per això que les figures estan sempre en repòs, sumides en la més profunda de les contemplacions, deixant que la imatge de la Natura actuí benèficament sobre elles. Així l’Univers diví és desplega davant la seva mirada, deixant descobrir l’infinit transcendent. L’home, la dona, responen amb l’actitud de qui concentra totes les seves facultats espirituals en aquesta aparició. La soledat de cadascú desapareix en la unitat de la imatge i de la contemplació, dons amb l’arribada d’allò –infinit- diví fins allò finit –la persona-, és produeix l’entrada dels homes/dones en el regne d’allò no terrenal: el Regne del Cel... i de les Muntanyes...


En aquestes meditacions se'm va passar una llarga estona.


Com sol succeir, el temps fins aleshores càlid i tranquil va començar a canviar allà dalt molt ràpidament.


No podia treure de les meves pantalles interiors les visions d'aquell germà d'un altre temps que ara se'm feia ben present



De manera que efectivament m'era molt difícil discernir la realitat de la fantasia:

Una petita campaneta d'alarma em deia: "has de continuar abans que se't faci massa tard". Vaig acomiadar-me del lloc que tants bells instants m'havia ofert, vaig llençar unes quantes avellanes i nous en les quatre direccions i al centre, com a sincera ofrena a la divinitat del lloc - o si us estimeu més a les marmotes- vaig pujar a la moto i disposat a re emprendre el camí, cap el cel, no?


per uns moments va ser fantàstic i un xic terrorífic, doncs conec les tempestes d'estiu a les muntanyes, com que en sortir de casa ja havia previst que potser plouria, ja anava preparat amb l'equipament d'aigua


que afortunadament no vaig haver de fer servir, doncs tal com els núvols varen venir, així de ràpids varen marxar... mantenint-se un deliciós temps de bonança.



Així, gaudint com un "vadell", vaig arribar a la creu de fusta, dos corbs ben negres, s'havien instal·lat a la part més alta de la creu, i des d'allà feien sentir els seus crits. Contràriament al que és freqüent, a mi els corbs em cauen molt bé, em recorden les tradicions xamàniques ameríndies, en les que aquest animal és símbol de saviesa, en acostar-me van sortir volant. En veu ben alta, perquè m'escoltessin els vaig preguntar si eren la reencarnació de'n Carles Castañeda i/o del seu mestre Juan Maltús, em van contestar amb uns altres misteriosos crits, d'inexplicable significació, mentre és deixaven endur pel vent, dibuixant formes sense formes de geometries impossibles...



Aquí ja s'iniciava el ràpid descens que em conduiria fins al poble de Tregurà.

En arribar, un bon ramat passejava per la carretera que m'havia de dur fins a Setcases, ben aviat el ramat en va envoltar i no puc negar que en certa mesura em neguitejà, especialment quan alguna mare amb els seus vedells volia passar justament per allà on jo hi era.



A la sortida de Setcases en direcció a l'estació d'esquí de Vallter 2000, a uns tres o quatre Kms. a la dreta hi ha el desviament que va cap a Espinavell, ull! que primer n'hi ha un altre que diu Molló, però em sembla que es un GR i no és pot anar motoritzat...

Aquesta pista no és tan maca com l'anterior, el terra es més solt hi n'hi ha més pedres punjagudes, la primera part de pujada té un pel de dificultat, en algun tram molt trencat m'he hagut de posar dret, res d'important però cal saber-ho. Aquesta pista s'ha de fer amb una trail... A més al començament no és tan espectacular com l'altre doncs transcorre entre avets i pins, sense massa perspectiva,



però quan s'acaba la pujada i et situes damunt del bosc, tot canvia... Aquest espectacle ja justifica la feinada de pujar-hi...




La baixada no té massa història, el ferm no millora i aviat et perds un altre cop dins del bosc, per travessar uns petits camps de conreu, prova evident de que ens acostem a la civilització, arribar a Espinavell...



Bé doncs aquestes són les experiències de la sortida d'avui.


Em sento molt satisfet d'haver-la dut a terme, ni que sigui en solitari, ha estat un desafiament que imaginava molt més seriós del que en realitat ha estat i que m'ha reafirmat en la conveniència necessitat periòdica d'anar a establir aquest "contacte místic" amb la Mare Natura.