dilluns, 29 de novembre de 2010

Transformación estética de una GS

Imagino que todos vosotros os habéis sentido cautivados por imágenes como ésta, de hecho, ya se que sí, basta con ver vuestras crónicas de viajes y salidas.

...

yo, desde luego que si, es más desde muy jóven, el gusanillo de los grandes viajes en moto de carretera y de trail me envenenó, lanzándome a la carretera a la búsqueda de horizontes ilimitados. Pero como nos sucede a casi todos, la lista de los que me quedan por hacer es tan larga que no viviré lo suficiente para llevarla a cabo.
Por circunstancias personales, llevo un par de años sin salir, o como mucho salidas de uno o dos días, pero tengo unas ganas de volverlo a hacer, por eso se me van los ojos y el corazón cuando leo algunos de vuestros interesantísimos proyectos.
Como algunos sabéis en septiembre del 2005, pude comprarle ésta GS, a un compañero del foro, con el dinero que me dieron por el siniestro de la Transalp.
...
Ésta foto es del día que me la dieron, fuí a dar una vueltecita por el Montseny, llevaba ruedas mixtas Tourance, maletas touring BMW y un top case Shad de 48 y la pantalla, más amplia que la de la adventure.
Aquí la podéis ver sin maletas, ya cambia un poquito
...
La primera transformación que le hice, después de una caída casi en parado en la que no se hizo absolutamente nada, decidí ponerle los protectores de cilindro de Touratech y un poco por imagen el protector de faros. Fazer de motostrail.com y Valentina ya me habían advertido de los peligros de mirar aquel catálogo, pero el cuerpo es débil.
...
El paso siguiente y sobre todo de cara al invierno fué ponerle los Continental TKC-80, la imagen ya cambia mucho más acercádose a la imagen que más me gusta.
...
Después le puse las barras de protección del motor, para prevenir aún más, trás una caída en el barro.

...
Ultimamente, gracias al compañero Llull que es todo un ingeniero, y siguiendo sus sabios consejos he puesto en marcha una serie de iniciativas y de transformaciones caseras y útiles: KUOTRETECH.
He quitado el guardabarros posterior, poniendo una placa de matrícula
...
y el protector de caballete...

...
La nueva imagen de la moto cada vez me gusta más...

...

Ésto de los arreglos caseros es un vicio...
Pocos días antes de tener el piño con la transalp había comprado un escape Leo Vince, me encantaba como sonaba...
La cajita con el escape nuevo por estrenar quedó en el parquing y la verdad durante varios meses no supe que hacer con el... pensé en venderlo, incluso puse un post en el foro de las transalps por si alguien lo quería aprovechar... pero me sabía mal... cuando compré la BMW, ni siquiera pensé en el escape, aunque poco a poco una idea se fué apoderando de mi mente...la verdad es que pensaba que era un escape específico para la transalp, pero podría adaptarlo a la BMW???
Hice mis pesquisas y averiguaciones, incluso escribí a la fábrica para asegurarme y el escape Superbike oval, es el mismo, en lo único que cambia es en el tamaño y en  las fijaciones... Podía ser que el diámetro de los tubos no coincidiese pero la opción existía, se trataba de tener un poco de imaginación y tiempo...
Así que un viernes por la tarde me puse manos a la obra...
Saqué el tubo de escape de la BMW y saqué de la caja el Leo Vince... en realidad como no quería quitar el catalizador y el silencioso de origen la tarea fué mucho más fácil de lo que pensaba, solo tuve que proveerme de un pedazo de tubo de 50 mm de diámetro de 4 cms. para poder encajar bien la entrada del tubarro y la salida del catalizador/silencioso..
El resultado lo podéis ver:

...

Y desde el otro lado:
...

Como ya sabéis la moto no ha ganado nada en rendimiento, o en todo caso al reducir casi cuatro Kgs. el peso, poquísimo, pero en cuanto a disfrute al conducir... bueno es fantástico, el Leo Vince no hace ruido, no es un escape tipo akrapovich, u otros por el estilo, no el sonido es mucho más grave, como un ronroneo profundo, agradabilísimo y la sensación de ir en una moto, moto a aumentado...

Bueno, se que me falta pulir el detalle estético de la conexión que queda feucha así tal y como está, pero es que tengo que desplazarme hasta la city para buscar algo con lo que disimular   esa conexión, igual corto y sueldo la que llevaba...como no encontré nada que ma satisfaciera, decidí darle unas capas de pintura anticalórica de esas que se usan en pintar estufas de carbon y de leña.
A ver que os parece...


...

De momento lo dejaremos así a ver si encuentro algo mejor...

Como no he podido ir de vacaciones, me he podido ahorrar unos eurolos que he invertido en seguir adaptando la moto a mis gustos – que no necesidades -, pues aunque la R 1150 GS cumplía de sobras todas mis expectativas, siempre deseamos ese algo más...
En primer lugar le he puesto las estriberas rally de Touretech, más anchas y cómodas para la conducción de pié y para viajes largos...
...

Como podéis ver también el elevador del pedal de freno de Wünderlinch...
...
La palanca del cambio (modificación de Koutretech) la he ampliado con un trocito de tubo de acero y con unos puños que tenía por casa que le iba a poner a la Kawasaki, para que no bailase la goma sobre el acero le he puesto una brida.
Así mismo unos elevadores/acercadores del manillar de MVMotorrad.
...
...
Con estas modificaciones ergonómicas, la verdad es que la posición de conducción y la comodidad, tanto circulando de pié, será subjetivo... pero tengo la sensación de que el control sobre la moto ha ganado varios puntos.
Algunos – los más puretas me recriminaran-, “pero aún no les has quitado las gomas a las estriberas??!!”, no aún no lo he hecho... aún llevava mixtas y de momento aún hago mucha más carretera que pistas, cuando monte los tacos – septiembre-octubre – si puedo hacer salidas por pistas ya se las quitaré...
Una transformación puramente estética ha sido colocarle las tapitas laterales amarillas mandarín de Touretech, no tienen otra utilidad, pero en mi opinión la hace más bonita...
...
...
Ah! y la transformación más importante, como suele suceder, es la que no se ve... le he colocado un filtro de aire deportivo, de la marca Blue (Green Filtres),
...
eso si que ha sido una sorpresa... no se si en todas las motos el cambio es tan notable, pero en mi caso, puedo decir que la moto se ha vuelto mucho más alegre, sube de vueltas con mayor facilidad, acelera creo que bastante más, no se si ha ganado algo de potencia, pero es la impresión que da...
Lo que dice la propaganda:
Los filtros deportivos "Blue" han sido diseñados para nosotros por Green, un fabricante con experiencia y excelentes métodos de producción. Se fabrican con un alto estándar de calidad, asegurando el mayor caudal de aire. Es la mejor opción entre los demás productos similares del mercado; la baja presión en el montaje de fábrica, asegura que haya poca cantidad de goma que se adentre dentro de las láminas de algodón (más residuo = menos superficie de filtrado).

Algunas características:

• Los pliegues de algodón, crean entre un 10-20% de aumento de filtración del aire. Esto permite mayor volumen de entrada de aire y satisface las necesidades de la combustión.
• Usa 2 capas de tejido en comparación con otras marcas que usan 4 capas de gasa. Hay 3 ventajas utilizando tejido y no gasa: más fino, retiene el aceite del filtro mejor y es más fuerte.
• Los moldes de goma del filtro Blue están muy bien recortados alrededor de los pliegues, aprovechando al máximo el área de filtrado. El flujo de aire es mejor que en uno de las mismas características de molde inyectado.
• Los filtros Blue se recubren de aceite, creando una carga magnética positiva en la malla, que atrae las partículas de polvo de carga negativa. El polvo y la suciedad se quedan en la malla formando un túnel, permitiendo al algodón permanecer limpio y aportar el máximo caudal de aire.
• Mantenimiento cada 50.000km, o una vez al año. En condiciones duras, deberás limpiarlo después de cada uso.
• Diseño de los pliegues: los pliegues son paralelos al grosor del filtro. Esto lo hace más rígido, reduciendo los escapes de aire.
• Malla de acero inoxidable.
• Contornos adaptables. Las cajas de filtro de aire de plástico pueden perder la simetría original o deformarse. Los contornos adaptables se centran correctamente, sellando el filtro.
• Fácil de montar: cambias el original y pones el Blue.
• Garantía de un millón de kilómetros.
• Adhesivo con aviso de no tirar.
Yo no se si para todas las motos el resultado será el mismo, pero el cambio de filtro os lo recomiendo muy mucho... No es una inversión exagerada, tenéis filtro para 1.000.000 de Kms –eso dice la propaganda, al menos-, aunque sólo sea verdad en una 10 parte ya os compensa los cambios anuales y el cambio, no diré que sea espectacular, pero por lo menos es una gran sorpresa muy, muy agradable...
Bueno, a todos los cerdos les llega su San Martin, decimos por aquí cuando algo parece que se va a terminar decididamente...
Hace unos pocos días he terminado el proyecto de transformación estética de mi GS, con la incorporación de dos mejoras que a la vista del rendimiento considero imprescindibles.
Localicé unos amortiguadores Ohlins seminuevos de un compañero que se havía canviado su maravillosa 1150 Adventure, por la 1200 Adv. tienen algo más de recorrido unos 4 cms. haciendo más confortable y segura la conducción especialmente en Off-road, pocos kilómetros de utilización, garantía de por vida, un precio razonable, ya sabéis los Ohlins no són los mejores amortiguadores del mundo, pero... además los míos unos Showa de origen, tenían ya los mismo kms. que la moto, y aunque todavía están bien, vale más guardarlos antes de que se estropeen para el día de mañana, quien sabe si seguiré el ejemplo del que me los vendió.
Delante:
...

Detrás:

...


Mientras más cosas le hago yo mismo a la moto, más cuenta me doy de lo bien pensada que está para que todo sea de fácil acceso, lógico y sencillo, no me extraña que haya tenido tanto éxito entre los viajeros-aventureros que pretenden hacer largos recorridos en lugares donde sea necesario hacer alguna chapuza.
Y la última modificación ha sido la de colocar unos faros halógenos de la casa Wunderlich...

...

los he conectado a las cortas con un interruptor... si ya lo sé... no es muy legal que digamos... en cualquier caso deberían ir conectados con las largas, pero uno de los defectos ás evidentes de las Gs, es la luz, mejor dicho la falta de luz en determiados momentos cuando más falta te hace, es decir, el faro dá un potente foco de luz recta, pero muy estrecha, de manera que al entrar en curvas, los lados quedan a oscuras con el consiguiente peligro... con las largas hay luz más que suficiente pero claro deslumbras a los vehículos que circulen en dirección opuesta.
Por mi parte debo deciros que circulo cada día a oscuras por la mañana y algún dia por la tarde, por lo que tenía que encontrar una solución. si me paran los mossos o la GC, se lo explicaré -ellos lo saben mejor que yo- y si se ponen tontos, pues los desmontaré... y al día siguiente... los volveré a montar.
aquí podéis ver la luz que dan, los he orientado algo más abajo que la luz principal para que iluminen el suelo a pocos metros de la moto:

...

Hasta el momento ésta es la historia de las transformaciones estéticas de mi GS, se que hay compañeros que hacen, han hecho y harán transformaciones mucho mejores y más radicales en sus monturas, son evidentemente logros muy superiores a todo lo que yo pueda soñar en hacer, pero debeis considerar que yo prácticamente no había hecho nada de mecánica ni en las motos ni en los coches que he tenido hasta ahora.
De momento se me han acabado los "cuartos" que no las ideas, en cuanto pueda quiero sacar el guardabarros delantero, pero tengo que encontrar la manera de que el agua y el barro, no vayan a parar directamente al motor y a mis botas/pantalones

...


Que os parece, os gusta como ha quedado? Ha sido más de un año de pequeñas transformaciones, para lograr que la estética de la moto se acercara a lo que pretendía...
En cuanto recoga unos cuantos cientos de eurolos más, tengo pensados dos cambios más, un disco de embrague cerámico y quizás el árbol de levas de la R 1100, pero de momento ésta es la história.

Como siempre espero vuestros comentarios.

dissabte, 28 d’agost de 2010

ELS ALTRES FILLS DE LA MARE TERRA

S'en fa difícil d'explicar... Perquè aquest missatge dedicat a alguns dels animalons que he pogut conèixer aquest estiu?... Com ja sabeu, en moltes ocasions us he parlat de la fragilitat de la xarxa que constitueix la vida, dels perills que l'amenacen, dels desastres ecològics de tota mena que s'estan produint per a tot arreu... mes o menys, tots som conscients d'allò que en Raimon Pannikar -malauradament desaparegut en el dia d'ahir i a qui des d'aquí volem retre un sentit homenatge d'admiració -, deia: "Aquest món és impossible"... Ho és perquè els éssers humans -especialment aquells que tenen el poder polític i econòmic- s'han allunyat de la Mare Terra.
Només cal imaginar qualsevol de les grans ciutats de l'anomenat "món desenvolupat", són mortes... la natura -reclosa a places i jardins- està domesticada, subjugada a les necessitats socio-econòmiques, de fet som com cúpules espacials en el nostre planeta. Aquella idea grega de que el món és hostil, a arribat al seu màxim desenvolupament:




Ón es la natura, de la que som fills i en formem part?...
Mentre els humans ens autodestruïm, i com de passada, destruïm el nostre entorn, hi ha milers de milions de creatures al nostre costat que estan patint les conseqüències dels nostres actes, de la nostre desconsideració.
Em refereixo al medi ambient en el seu conjunt, però en aquesta ocasió d'una part entranyable d'aquest. No, no és que les flors, arbres, plantes, rius, mars, muntanyes, boscos, deserts, glaceres, etc., em siguin indiferents, en absolut, cada arbre tallat per satisfer el caprici de tenir un moble de fusta tropical em dol profundament, cada caleta convertida en un port esportiu o urbanització de luxe em cabreja. Però els animals... no sé... em commouen perquè son naturalesa en estat pur, tan semblants a nosaltres i alhora tan nets, sense segones intencions, sense mentides, són així.
El viatge a Perú mereix i mereixerà d'altres entrades en els meus blocs, parlarem de moltes coses que aquest país ens ofereix, per exemple podeu veure:

http://terraxaman.blogspot.com/2010/08/es-hermoso-sonar-con-los-ojos-abiertos.html

però aquí només sentiments, imatges i fotografies, i pocs comentaris, gaudir de la bellesa.

Els gossos.

Haig de començar pels gossos, si ja sé... n'hi ha de molt més fantàstics, en aquesta entrada en veurem alguns, però em declaro enamorat dels gossos, i a més, per l'experiència de conviure amb ells, són dels pocs que conec una miqueta.
Al Perú hi ha molts gossos, especialment a les zones rurals, on malviuen com poden. Si que hi ha gossos afortunats que tenen un amo que en té cura i els dona de menjar, fins i tot als barris "pijos" hi ha gossos "pijos",


com a tot arreu. Però la imatge del gos de carrer, o del gos de les zones rurals és ben diferent. Veure'ls en aquelles condicions em feia mal -i vergonya aliena-, i no vaig gosar fer-lis cap foto, puc donar testimoni i qualsevol persona que hagi anat al Perú i s'hagi fixat em donara la raó. 
Però amb tot, voldria presentar-vos alguns dels que no vaig poder evitar fer-ho.
Aquest és el Viringo, o gos pelat del Perú. Un gos endèmic, tot i que avui ja n'hi per a tot arreu. Antiquíssim, milers d'anys abans de la nostre era, ja se'l representava en ceràmiques i se'l esculpia en làpides. En la mitologia pre-colombina, el Viringo fa un paper molt similar al del xacal Annubis a Egipte, el d'acompanyar el morts a l'infra-món.




Reconegut com a raça per moltes federacions canines internacionals, avui el govern peruà, disposa que hi hagi almenys un Viringo a cada jaciment arqueològic del país, doncs pot produir-se un problema de superpoblació!, doncs n'hi ha moltíssims, tot i que encara els queda moltíssim per excavar.



Pot semblar lletjot a primer cop de vista, però és un gos extraordinari, fidel, llest, obedient, defensor dels seus, bon guardià...



Amés en no tenir pel, la seva temperatura corporal es força alta -prop dels 40 ºC- raó per la qual molts dels seus propietaris asseguren que te propietats curatives, o com a mínim alleujadores, de dolors reumàtics, o d'articulacions, d'ossos. I molts reconeixen que dormen abraçats als seus gossos per aquesta raó.
El 28 de juliol estava a Cosquo, eren les "Fiestas patrias" quin fervor nacionalista... em recordava d'èpoques passades amb la tele en blanc i negre i la "lucecita del Pardo", però "de lo malo saca lo que puedas", i entre molt de desfile militar i patriòtic que vaig eludir tot el que vaig poder, vaig tenir la sort de veure el destacament de gossos policia de la ciutat, especialistes en rescat i salvament



Passejant per Lima vaig veure aquesta escena. La senyora de la dreta amb jersei negre i texans, esbronca al senyor de l'esquerra amb jaqueta i pantalons texans per fer anar el gos així de disfressat; a canvi d'uns pocs soles podies fer-li la foto al gos. No sé, potser si que pot ser un cas d'explotació animal, però el gos no semblava gaire afectat.


A l'hemisferi sud, juliol i agost son l'hivern, a més els dies que hi vàrem estar va coincidir amb una onada de fred que va ocasionar morts a Puno i a Lima. Fins i tot a la selva la temperatura va baixar deu graus de mitjana. Haig de dir que en general, per a mi - que visc a la mitja muntanya de Catalunya- la temperatura era primaveral, fins i tot estiuenca en alguns moments, ideal pel tipus de viatge que ens havíem plantejat, amb moltes caminades pel desert, però no va deixar de sorprendre'm que molts gossos duien abric, fins i tot a migdia (!), l'actitud d'aquest és evident.




Pel barri de Sant Blas a Cosquo, vaig trobar aquest petit afortunat que s'estava posant alguna cosa més que les botes, amb aquesta carcanada de (???...)





En el mateix barri, uns pocs carrers més amunt, vaig tenir aquesta visió. Aquí l'afortunat vaig ser jo. Es una de les fotos més boniques que he fet aquest any.
Aquest cholo -nom que donen allà als gossos de raça no t'hi fixis- desprèn una tendresa absoluta. L'abriguet groc, la cara bruta, les grans orelles i els ulls, recolzat el capet en un esglaó de l'entrada de casa seva -suposo?-...


Anar al Perú és voler veure llames, alpaques, vicuñas i guanacos, no?... Les punyeteres se'm van resistir forces dies, doncs fins a més amunt d'Arequipa no n'hi vaig saber trobar. Quan van aparèixer, pels voltants de Arequipa anant cap el Valle del Colca, vaig veure les primeres, aquestes:





quines?


Després en veuríem per a tot arreu. Bé de Guanacos no, dons estan gairebé extingits al Perú.



Tots els guies ens van explicar com diferenciar les vicuñas, de les llames i aquestes de les alpaques, que si aquestes son més petites, que si aquelles caminen amb la cua cap a munt, o cap a baix (o és al revés...), al cap i a la fi, totes són precioses.
Aquestes llames vestides per a que els guiris ens fem la corresponen "afoto" a canvi d'un sol, es troben en l'indret més elevat al que vàrem arribar, ni més ni menys que els 4.991 mts. sobre el nivell del mar. Mal d'alçada?, res de res, unes poques fulles de coca i evitar els esforços violents i no vàrem sentir els efectes que poden ser molt desagradables.


En la Pampa, els camèlids viuen lliures tot l'any, formant ramats, amb un mascle dominant i els seu harem. Un cop a l'any els agafen per esquilar-los


com es el cas d'aquestes vicuñas:


Te les trobes per a tot arreu. Sovint en mans de personatges vestits amb els trajos típics que te les ofereixen per a fer fotos a canvi del con sabut sol. Vaig resistir-me tot el que vaig poder.N'hi han fins i tot (!) a Machu Pichu, aquí la "afoto" era obligada, a que si?



Aquest és guanaco que ja us he dit que a Perú és gairebé impossible de veure.




Us prometo que no els vaig demanar que es posessin així per a la foto, de tota manera son una excel·lent representació dels paisatges de la Puna:



D'entre totes les llametes, alpaquetes, ovelletes que vaig veure aquesta em va semblar molt bonica i -sense pagar- vaig fer-li aquesta foto, que també m'agrada molt.





Un dels plats forts del viatge era anar a Paracas i a la Reserva Nacional de las Islas Ballestas. No era la millor estació per a veure balenes, taurons, ni lleons de mar, però amb tot, crec que vaig tenir sort.
Només sortir del port de Paracas, vaig veure un dofí. No me l'esperava, però amb tot era el primer dofí que veia en llibertat en tota la meva vida. Em va causar una profunda impressió, quin tros d'animal, quina suavitat i elegància.




Pels que no ho sàpiguen les Illes Ballestes tenen una gran importància com a reserva natural, la corrent freda de Humbolt, carregada d'aliments procedents de l'Antàrtida, crea en aquesta zona unes condicions molt especials per a una infinitud d'aus, peixos, mamífers, és un lloc espectacular. Em sap greu no saber més de fauna i poder-vos explicar millor tot el que les imatges mostren. Si m'equivoco amb les identificacions i dic alguna bestiesa, prego als especialistes que no m'ho tinguin en compte- A més els agrairia qualsevol esmena.
A més de la seva riquesa en fauna, també és important el famós "guano" el detritus d'aquests milions d'aus damunt les roques de les illes, dipositen un veritable tresor que esdevindrà adob pels camps de conreu de la millor qualitat, i també matèria primera per l'industria química.






A dalt a la dreta uns quants pingüins...




No tinc ni idea, gavines, cormorans... fins i tot els guies ens van parlar de l'albatros errant, l'ocell amb l'envergadura de les ales més grans del món.




Pel·licans...





Més pingüins...


I els lleons de mar,







No se si Sant Lleó de Mar existeix, però aquest ho semblaria.


I aquesta foto de la platja vermella en ple desert d'Atacama, es deu a aquest ocell (gavina?) que planeja contra el vent i que va sortir a varies de les fotos que vaig fer.




Un altre dels objectius del viatge era anar al Mirador del Còndor, a la Vall del Colca, allà viu una família de Còndors i es un dels pocs llocs del món on pots tenir una certesa relativa en que els veuràs. Dons si, aquella família va sortir a "guanyar-se la vida" i afavorir la dels natius que s'alimenten de l'interminable riu de guiris que anem a veure els còndors, vaig fer algunes fotos com aquesta:



Amb els meus coneixements fotogràfics que us penseu, sort que hi ha la web


Més endavant, visitant un albergue de fauna en recuperació em vaig resarcir:
Aquí una femella



Tan ella com el seu espòs, que no va voler baixar a fer-se les fotos, van ser víctimes d'un espectacle molt apreciat i tradicional del Perú, el combat entre un còndor i un toro. Es lliga el còndor a l'espatlla del toro. El còndor que vol sortir volant, picoteixa amb el seu pic imponent l'espatlla del brau i aquest tractarà de treurese'l del damunt. Resultat patiment per a tots dos, sang a raigs, i generalment el còndor pateix lesions de les que no es recuperarà mai més, una pota trencada, l'ala, etc. tot molt divertit (!). Però a la foto amics, podeu veure la veritable mida del còndor


Aquí un jovenet mascle, fill dels anteriors que està esperant perquè el deixin anar quan estigui preparat.


Si ja ho sé, maco, maco no ho es, ni tan sols aquest Còndor Reial mascle i adult podria qualificar-se de maco. Però hauriem de recordar que pels pobles incaics el còndor era un au sagrada, missatgera dels deus

D'altres animals 

Be, l'animal aquí no són les guiris d'esquenes, sinó aquell puntet vermell brillant que hi al seu davant damunt del cap de la rosa, era espectacular


com aquest...


 
  
A la ciutat de fang més gran de Perú Chan-Chan, enmig d'un desert sec i eixut com pocs, hi funciona encara un antic embasament per proveir d'aigua un dels palaus -l'únic que es pot veure-, allà vaig veure aquestes "polles d'aigua" (?).

 

Un esparver jovenet, primer dels molts que veuria després.

 

Una de les coses que més em va sorprendre va ser l'abundància de voltors que hi havia per a tot arreu, a les ciutats, a les places i jardins, al camp a les muntanyes. Jo vaig veure de dos tipus, de cap vermell

 

i de cap groc, aquest darrer més per la zona de l'Amazones.


 

I si ja sé, aquest no es un animal exòtic, ni estrany, només és un pollastre, però no se si a l'imatge es pot apreciar ben bé la mida, però era espectacularment gran.

 

A l'estany de l'Hotel las Dunas de Ica, aquestes carpes dorades vivien de la bona voluntat dels turistes, pel mòdic preu de 0,5o cts. de sol els hi podies donar de menjar. No cal dir que en quan t'acostaves a l'estany els peixos et seguien com ànimes en pena demanant la seva ració de pinso.


Aquest personatge mig camuflat entre les roques és el famós cui, una mena de rateta conill que és un dels plats preferits de la cuina peruana des dels temps dels inques com a mínim. Aquest és un cui salvatge, i els altres uns cuis domèstics

 

 

Cobaies?, Gossets de les planures?
Aquí un ramat d'ovelles en una destil·leria de Pisco, no sé quina relació hi ha, però els hi vaig fer la foto de rigor.




 

Ara bé, l'ovella típica que vaig veure per tots els camps andins i per la puna es l'anomenada de cara negra, molt apreciada per la seva llana i per la seva carn


I els burros?... els andins son preciosos tan peludets!...sempre li dic a la meva companya que m'agradaria tenir un per anar a treballar al cole...

  

Els herbívors i remugaires formen unes associacions sempre pacífiques... Veieu els porquets?...les alpaques?, les vaques?... i l'ovella?...


 

Aquest simpàtic i petitó, sempre alegre i divertit. us fixeu en les potetes?, no te ditets, ni manetes... algú...es va entretenir en tallar-li, es clar! o volia agafar tot i amb aquelles ungles...

 



Aquesta guineu andina, havia estat enverinada, ara es recuperava, sembla que tot aniria bé i un dia,

 

qui sap, potser arribarà a ser tan maca com aquesta:

 

També hi havien acollides dos pumes jovenetes, dos germanes que treballaven en un espectacle de carrer fins que ja es van fer grans i eren temibles, s'estaven preparant per a reintroduir-les a la natura.




 






Amazònia: El paradís que s'acaba


Es innegable que la Amazònia és un dels darrers paradisos que ens queden als humans per a retrobar-nos amb la NATURA - amb majúscules - en estat pur. Bé, en estat pur cada cop menys, dons existeix l'evidència de que també l'estem fent malbé a passos agegantats. Els que hi viuen ens alerten de la destrucció diària de parts creixents del seu ecosistema, contaminació, desforestació, interessos petrolífers i aurífers, multinacionals àvides de terres per a conreus, ramaders, pesca abusiva, persecució dels animals salvatges, canvi climàtic, i tota una llarga llista de problemes molt greus i de difícil solució. Els esforços de les organitzacions natives, d'algunes ONG ben intencionades, son insuficients no tan sols per evitar el progressiu deteriorament, sinó també, per a posar remei als mals ja produïts que són -sembla- irreversibles. Els que en saben, diuen que cap a l'any 2050 la selva amazònica, tal i com avui la coneixem, haurà desaparegut.
Es l'hora d'actuar i aquesta és la meva petita contribució.
Lloc on és troben els rius Ucayali i Marañon, que junts donen lloc a l'Amazones el riu més gran i poderós de la terra. In situ, tens la impressió d'estar al mar, relativament prop de la costa.




Aparentment, la naturalesa és mostra exuberant, gairebé luxuriosa



Milers d'aus de tota mena i colors, s'amaguen darrera de cada revolt d'alguns de milers de petits rierols que hi ha a la selva inundable.








A les parts altes, micos com aquests caputxins









Titis, o com aquests frares, llencen els seus crits, o juguen sense aturar-se, en un estat d'innocència absoluta


A la reserva de Pacaya Samiria, lloc on varem passar uns dies, s'hi troben milers d'animals, com ara el mico Huapo, en les seves varietats vermell i negre.


En l'interior pots trobar-los mig amagats en les copes dels arbres


compartint habitat amb d'altres animals no menys estranys com aquest


que en realitat no he pogut identificar, però que imagino que és com el de la foto següent, una mena d'os formiguer...


O el "perezoso" que vàrem poder veure arraulit dalt d'un arbre.


Les rapinyaires abunden com aquest esparver pescador


Com aquests dos voltors als quals acabes per admirar per la seva mida i el seu vol majestuós



Àguiles pescaires, algunes de gran embergadura i temibles com l'harpia veritable reina dels cels, al voltant de la qual s'hi teixeixen llegendes sense fi.






Lloros, "periquitos", guacamais, de tots els colors travessen el riu amb els seus crits estridents i el seu vol violent




Tucans nans i gegans, infinitament acolorits.



Cormorans de riu...


També es un lloc de reproducció de les infinites varietats de tortugues de terra i d'aigua


On s'hi troben peixos d'aspecte tan temible com el "peix gat" un veritable monstre


O el paishe, que els nadius crien en piscifactories essent una font quasi inesgotable de recursos alimentaris


I com no, la exageradament temuda piranya, peix de colors fantàstics -almenys l'exemplar que vaig pescar -després de demanar-li perdó, la vaig tornar al riu - i de dentellada també fantàstica


Si hi ha un animal que em va enamorar aquest va ser el manatí. Molt amenaçat per la caça, per la contaminació i per la incultura - alguna gent els te com a mascotes - a desaparegut de molts rierols que a causa del creixement de la vegetació aquàtica son tornat intransitables o no navegables.


Animal tranquil, pacífic que no defuig el tracte amb els humans, es fan esforços per a salvaguardar els exemplars ferits, maltractats, orfes, etc.






Malgrat que el seu aspecte físic no es molt atractiu, la seva pell és summament estranya, com si fos un trajo de neoprè, com el que fan servir els submarinistes, esperem que aquesta espècie que va donar lloc a la llegenda de les sirenes de l'Amazones, no desaparegui


També vaig tenir la sort de entreveure una parella de llops de riu




I com no, va arribar el moment de veure els famosos dofins de l'Amazones, en la seva varietat rosada que no són propiament dofins, els naturals els anomenen "bufadors"










A dalt exemplar adult, a sota exemplar jove



Però també els dofins grisos de riu, molt més petits que els rosats i que els seus parents de mar, més espectaculars pels seus salts acrobàtics.



Al voltant dels dofins rosats hi també un munt de llegendes, com que atrauen a les noies per emportar-les al fons del riu...



La varietat d'insectes es increïble, com a mostre vegeu aquestes fotos de papallones i arnes diurns llibant les sals minerals del terra




Aquest petit capibara creuant el riu Marañon -immens- arrisgant-se a ser devorat pels caimans, o l'anaconda


Capibara adult en el pantà.



També vàrem observar les petjades d'una família de tapirs que s'havien acostat al riu per a beure


Els caimans que ja havia pogut veure en el Cañon del Sumidero (a Mèxic), no es van voler mostrar, malgrat d'insistència dels nostres guies. Un dels grups va poder veure un que feia més de 6 metres de cap a punta de la cua. Millor no trobar-te'l caminant!


Uns altres animals que en aquesta ocasió no vaig poder veure, van ser l'Anaconda


I el meravellós jaguar...


Els deixarem per a una altre ocasió si és que els deus em permeten de tornar abans que aquest majestuós escenari natural sigui destruït per l'egoisme humà.