dilluns, 23 de juliol de 2007

RUTES AMB EL COR VII

TERRA ASPRE


Avui he pogut dur a terme una sortida que feia anys que venia rumiant...

Per a dir-ho d’una manera suau i certa, es tractava de recuperar un tros de la meva memòria, recorrent uns indrets que allà pels anys 1984-1985 vaig arribar a estimar intensament. És evident que les coses i els llocs, les persones i activitats s’associen en la nostra memòria a unes circumstàncies determinades quan aquestes canvien, solen canviar també els nostres gustos i preferències, però en ella queden impresos els bons records de manera indeleble, per sempre.

El recorregut comprenia un llarg desplaçament per carreteres i autopista, a més de diverses pistes forestals que jo recordava, al voltant de pobles com ara: el Mas Roig, Tivissa, Ginestar, Rasquera, El Perelló, Vandellòs, Gavaldà tots ells situats a la comarca de la Ribera d’Ebre. Haig d’agraïr al company GS12Red que m’ajudés a assenyalar les pistes, en un recorregut conegut com la Ruta dels Barrancs que malauradament per raons que ja us explicaré no he pogut fer íntegrament.

Així que he sortit pel matí a 2/4 de 8 amb la intenció de fer el trajecte més ràpid possible fins a l’Hospitalet de l’Infant

El cert és que el viatge fins a Vandellòs a estat molt més curt del que em pensava, cap a tres quarts de 10 o les 10 m’he pres una Coca-Cola a l’Hostal Latino de Vandellòs, des d’aquí he pogut arribar fàcilment al meu primer objectiu, l’Ermita de Santa Maria de les Pinyeres al Mas Roig. Aquí vaig patir la primera desil·lusió del dia –en serien vàries-, doncs el camí des del Mas Roig fins el Lloá –passant per l’ermita- jo el recordava com una pista de terra, gens complicada això sí, ara ha esdevingut una petita carretera asfaltada. La segona desil·lusió va ser que el riuet de Siurana, amb les mítiques gorges de Santa Maria, estava patint l’estiatge i no duia un pam d’aigua, així que adéu siau! al bany purificador a les aigües sagrades!

La de nits màgiques que he passat en aquests coberts, acompanyat o sol,... mmmm... relatar-vos això seria una llarga estona... ho deixarem per una altre dia... potser un fragment d’una vella poesia:

Fresca aún en mi memoria,

la tarde-noche en que,

por vez primera, en carne y hueso,

a la Hermosa Diosa entreví.

Con el disfraz de una Ninfa

se presentó ante mi.

Coronada de estrellas,

vestida de Naturaleza,

adornada en poesía,

de amor rebosante,

sensual e incitante,

danzaba su cabellera de noche,

con los vientos furiosos desatados,

mientras su encantadora voz,

a mi alrededor, el mundo entretejía.

Al instante, la reconocí.

Para mis adentros recité‚,

una plegaria de agradecimiento,

al benefactor desconocido.

Mis ruegos habían sido escuchados,

y aunque supe de inmediato,

que más tarde o temprano,

el alma en pago se me exigiría,

entonces no me importó.

La Señora del Fuego, estaba allí,

era ella, la que mi corazón anhelaba,

la Virgen Parthenos, Isthar,

Isis, Deméter, Padmini;

en aquella hora, la búsqueda terminada,

(...).

Dos cipreses singulares,

una sagrada ermita abandonada,

una tradición tres veces milenaria,

la Noche y el "Reino del Verano",

ellos fueron los testigos,

de la materialización de mi delirio.

(...),

cielo y tierra, dentro y fuera,

se borraron, desaparecieron,

el mundo entero sacralizado,

tornose tálamo nupcial,

en el que los Dos vuelven a ser Uno.

"Pax Aeterna", Divina Gracia,

y la aniquilación definitiva.

Nada quedaba del mundo, ni de mí,

ni de cualquier otra cosa,

mas que el brillante hilo de plata

que invisible, nuestros seres ata.

El instante moría en el instante,

el corazón y el aliento detenidos,

el pensamiento enmudecido,

las palabras desechadas.

Las Sagradas Escrituras entendidas,

los remordimientos olvidados,

la divina fuerza del Amor comprendida,

pues mi Nidam querida,

fue‚ su intérprete y mi Gurú.

Si ja ho sé a simple vista no us diu res, és una entre la multitud de petitesermites que s’estenen una mica per a tot arreu al nostre país, però... (sempre hi ha un però) ... les apariències enganyen, Santa Maria de les Pinyeres, no és una ermita com les altres, hi ha una història-llegenda al darrera. Situem-nos a començaments de l’Edat Moderna, allà pels S.XVI-XVII, el poble del Mas-Roig (abans conegut com les Pinyeres) és trobava al voltant de l’ermita, algunes restes de cases antigues ens ho recorden:

el conjunt gaudia d’una posició privilegiada, damunt d’un turonet, amb el riuet Siurana als peus i amb unes vistes fantàstiques


La vida dels vilatans deuria transcórrer tranquil·la dedicada a les seves activitats essencialment agràries: el blat, la vinya, l’olivera, l’atmetlla, una mica d’horta... Però una nit, tot va canviar... Els veïns veieren unes grans llums de molts colors que sortien del darrera del campanar de la petita ermita, alhora els vilatans presos d’un impuls irreprimible van començar a ballar sense aturador, enmig de terribles visions infernals, de dimonis, d’estranys animals indefinibles... Molts dels dansaires moriren d’esgotament en un mal son que va durar varis dies... És allò que coneixem amb el nom de Mal de Sant Vito, també es coneix com Foc de Sant Antoni, etc., i que ha quedat immortalitzat en molts llocs amb l’anomenada Dansa de la Mort. L’anomenat mal de Sant Vito, també conegut com a “corea”, es caracteritza per freqüents moviments irregulars, espasmòdics, compulsius i incontrolats. Pot ser el resultat d’emocions molt fortes, infeccions parasitàries, febres, etc.

Com a resultat, la por és va apoderar dels habitants, van abandonar l’ermita i van traslladar el poble uns quants Kms.

El poble actual del Mas Roig, vist des de l’ermita.

Què va passar en realitat? Encara avui no hi ha una resposta satisfactòria a nivell oficial, però –tornem-hi- amb un company d’aquell poble, interessat com jo mateix en aquests temes estranys, vàrem fer unes petites investigacions que ens dugueren a fer aquesta hipòtesis:

Uns pocs dies abans, alguns pagesos varen pagar el delme a l’església en blat. El sacerdot va guardar els feixos de blat en el magatzem, però va adonar-se de que algunes de les espigues estaven infectades d’un fong: el “cornezuelo” i les va llençar –sense pensar-s’ho? al pou del que bevien tots els vilatans. Per si no ho sabeu, el “cornezuelo” conté diverses substàncies, aminoàcids, et., i des de molt antic ha estat utilitzat en l’elaboració de medicaments, alguns dels seus components van permetre al Dr. Albert Hofman, poder sintetitzar el LSD-25 (Àcid Lisèrgic), com alguns sabeu l’al·lucinògen més potent que s’ha descobert fins avui. Tot el rebombori, atribuït a dimonis, bruixes i d’altres criatures similars podria explicar-se d’una manera molt més racional i científica... En realitat, avui sabem que aquest furor s’anomena “ergotisme”, malaltia neurològica ocasionada per l’ingestió de cereals infectats amb el claviceps purpúria o “cornezuelo”.

La versió oficial segons queda recollida a la web de l’Ajuntament és força diferent tant en el temps com en les circumstàncies: Al poble de les Pinyeres se li atorgà carta de població després de la Reconquesta de Siurana. Gran part del seu terme estigué sota la jurisdicció d'Escaladei. No es coneixen fets històrics importants sobre la història del poble. El que se sap és que durant la Guerra dels Segadors (1640), o durant les lluites contra Felip V (1714), el poble de les Pinyeres fou incendiat i el seu terme agregat al de Masroig.

La destrucció del poble donà lloc a una llegenda que, enriquida amb les dades històriques que es coneixen, pot donar una idea dels fets.

Sembla ser que un capità, dels molts que amb grups de soldats arrasaven aquestes terres, intentà seduir una noia del poble. La gent reaccionà exemplarment contra aquest abús, però la repressió de l'invasor fou terrible. Van emmetzinar les aigües i van incendiar totalment el poble. Només van respectar la petita església.

Podeu escollir la versió que més us convingui.

Però la cosa no va acabar aquí...

Molts anys després de fer aquestes investigacions, cap el 1990 el vell company del Mas Roig va trucar-me per a convidar-me a anar a Santa Maria, s’anava a produir un fet extraordinari i volia que hi anés.

Resulta que el Gran Sacerdot del Temple d’Eleusis a Grècia, prop d’Atenes, Nikos –el cognom no el recordo-, consagraria els terrenys i les gorges de prop de l’ermita com un temple germà del d’Eleusis.

El Temple d’Eleusis (visió del Telesterió) i els rituals que és duient a terme en ell, són un dels fenòmens més interessants de l’Antiguitat, al llarg de milers d’anys, el bo i millor dels filòsofs, pensadors, artistes, emperadors, polítics, metges, etc., del món greco-llatí varen participar en unes cerimònies de les que estava prohibit sota pena de mort parlar. Malgrat la prohibició, algunes informacions ens han arribat, així se’ns diu que en el Telesterió és celebrava un ritual al que assitien milers de “mystes”, vinguts de tot arreu del món grec i posteriorment romà, convenientment preparats al llarg de tot un any en els Misteris Menors i Majors, els assistents reconeixent coses tan estranyes com que “ja no els queden dubtes sobre l’existència del més enllà”, o que “han vist amb els seus propis ulls a Dèmeter”, i d’altres coses per l’estil...

Sabem que en el Telesterió, els sacerdots d’Eleusis donaven a beure als assistents un beuratge el “Kykeó”, fet amb herbes de la regió, entre elles una varietat de menta que ja no existeix, cannabis sativa –marigüana- i com no: “cornezuelo”...

Terraxaman a Eleusis, fent una ofrena a l’altar de Dèmeter.

Doncs efectivament, una petita munió de gent estrafolària ens reunirem una tarde-nit del més de juliols de l’any.... al voltant del Gran Mestre i Sacerdot, i en certa mesura, vàrem assistir a una petita demostració del que era habitual en una altre época, a la llunyana Eleusis, l’ermita i els seus voltants varen ser sacralitzats... No voldria estendre’m aquí gaire sobre els lligams entre religió i plantes o substàncies “enteogèniques” –deu en el nostre interior- mal dites al·lucinògenes, a la comunicació “’Es el xamanisme la utopia del tercer mil·lenni?” del blog TERRA de SOMNIS, podreu trobar una explicació més detallada, deixeu només que us faci avinent que en el principal ritual de l’Església catòlica –la Consagració- s’utilitza el vi una altre d’aquestes substàncies modificadores dels estats de consciència.

Després de les meves meditacions a Santa Maria, va arribar l’hora de continuar la ruta, així que vaig arribar-me fins a Guiamets, la Serra d’Almòs i finalment Tivissa.


Havia quedat amb la Mònica de l’Oficina de Turisme de Tivissa, a la que vull agrair des d’aquí, el seu interès i les seves acurades informacions, com sol passar la Mònica em va donar una de freda i una de calenta... La calenta va tenir la forma d’un plànol molt detallat dels camins i pistes forestals de la zona, així com orientacions sobre l’estat de les pistes que em van ser molt útils en el recorregut que vaig fer. La freda va ser informar-me del pèssim estat de la pista que duia a les coves del Barranc de la Font de la Vilella, anant sol, amb neumàtics mixtes, vaig considerar que no seria gaire prudent endinsar-me, ja tornaré, això si quan faci menys calor.

Serà per camins i pistes!, els qui sigueu amants de fer pistes i més pistes, no us en cansareu, així que vaig agafar l’estret i costerut camí encimentat que duu fins l’Ermita de Sant Blai:


l’ermita vista des del Coll del Ventall,

Tot i que malauradament no vaig poder fer el camí fins a les coves, deixeu-me que s posi algunes fotografies del que era el meu objectiu principal. Tornaré més endavant, quan el calor no apreti tant.

cova del ramat


pintures



Cova de l’Escoda


pintures


Aquestes i d'altres coves i pintures quedaran pendents fins la propera ocasió... ep! espero no trigar 20 anys més...


Des del Coll del Ventall vaig dedicar-me a fer uns volts per la multitud de pistes disponibles, camins ben assenyalats amb bones indicacions que en tot moment ens permeten de situar-nos i de reconèixer allò que estem veient, en aquest cas, explicacions sobre la flora... “jardins de pedra” deia...

La veritat es que acostumat com estic a les verdes i humides muntanyes del meu Montseny, aquest territori tant erm i sec, aspre, em resultava estrany, posseïdor d’una bellesa d’un altre tipus ben diferent ...



Després de fer vàries voltes, per aquelles pistes: Serra de la Batalla on es va lliurar una a la Guerra de Successió (1714), la Codina del Llop on va ser abatut el darrer llop de la comarca el 1904, la solitària zona de les cabreres on de tant en tant es veu algun salvatge –cabres salvatges- que per aquí es refugien, etc., i de tornar pels mateixos llocs (uns 25 kms. Més o menys que podrien haver estat molts més), vaig agafar el GR 7 que em duria fins a Rasquera i Ginestar, pista llarga i sense gaires complicacions (uns 17 Kms.aprox.).


Prop de Ginestar vaig trobar aquesta estranya ermita que barreja amb certa gràcia l’estil arquitectònic propi dels ibers d’aquesta contrada amb elements cristians, darrera al costat de les muntanyes dels Ports al fons, transcorre l’Ebre en direcció al mar.



Vaig dinar a un restaurant de carretera prop de Rasquera, l’únic que tenia era set, molta set, això si vaig menjar paella i txurrasco, no estava malament, el preu ajustat 10 €, però tampoc era res de l’altre món.

Havent dinat, tot i que el Sol queia a plom, vaig agafar la moto per anar a agafar la pista que des de l’Atmella de Mar em duria fins a Vandellòs. Abans vaig passar per l’estació eòlica de Costanetes (crec?)


Em fascinen aquestes immenses estructures, meravella del disseny i de la tecnologia, esperança energètica d’un futur que no podem endarrerir ni un segon més...

La xafogor em podia - jo no la resisteixo gaire -, així que em vaig dirigir cap a l’Atmetlla de Mar a fer un cafè amb gel i una aigua mineral...

Res més refrescant que la immensitat de l'aigua i del cel...


Un cop refrescat vaig reprendre la ruta, vaig anar a cercar el que recordava com a pista forestal que anava des de lAtmella de Mar, fins a Vandellòs, passat per Gavadà i que ara a esdevingut una solitària i mal cuidada carretereta asfaltada, en tots els Kms. Que vaig fer no em vaig creuar amb cap cotxe. Val la pena de saber que en aquesta carretera hi ha un desviament per a anar al Mas d’Aumet, darrer lloc de culte de la religió musulmana a les Terres de l’Ebre, m’hauria agradat torna a veure la vella torre mossàrab.



Amb tot les vistes son gratificants


En arribar a Vandellòs, nova parada per a veure una altre aigua mineral fresqueta. I iniciar el retorn cap a casa.


En total va ser 632 Kms. en menys de 12 hores, la veritat és que els darrers 50 Kms. tenia el cul una mica planxat, però no gaire cansat, per quan la propera?...

Aquesta és doncs la crònica de la sortida d’avui.

A l’hora de fer balanç haig de dir-vos que m’han quedat moltes coses per a fer. Volia arribar-me fins a l’Horta de Sant Joan per a veure “Lo Parot”, una olivera mil·lenària, el ser viu més vell de Catalunya, volia passar l’Ebre amb la barca a Rasquera i anar a Miravet, volia...però ja se sap, "l’home proposa i Deu disposa"...