VIAJES ALREDEDOR DEL MUNDO DE BERNARDINO ROSENDO

Hacía mucho tiempo que buscaba éstos escritos de Bernardino Rosendo en la red, los leí mucho tiempo atrás en la revista Motociclismo, pero en aquellos momentos no pensé en guardarlos. Afortunadamente la constáncia suele tener, antes o después, su premio.

Hoy me alegro de poner algunos de ellos en éste mi blog. Seguro que los disfrutáis tanto como yo.

...

Hace unos días el mismo Bernardino me solicitó que retirase los artículos puesto que existe la posibilidad de que los vuelvan a publicar.

Retiro por lo tanto los mensajes, deseando a Bernardino todos los éxitos y le ruego que me haga saber cuando se produzca la publicación.

TRES SORTIDES TEMPLERES

LA COMANDA TEMPLERA D'AIGUAVIVA AL GIRONÉS.

Per a la meva història personal, avui (27.11) ha estat un dia important, doncs després de molts dies preparant-me i documentant-me, i d’un petit fracàs que ja us explicarè, he pogut començar la primera excursió d’un seguit que espero, m’ajudin a descobrir alguns dels indrets vinculats a un dels temes pels que sento des de fa temps un gran atractiu: el de l’Ordre del Temple a Catalunya i confio en la vostre benevolència i també, perquè no confesar-ho, oferir-vos la possibilitat de fer alguna ruta engrescadora i amb contingut històric, folckloric i cultural.Com que la meva feina és troba relativament a prop del meu objectiu, desprès de probeïr-me d’un entrepà i d’una llauna de Coca-cola ligth, perofitant les 2 ½ hores que tenia lliures, he sortit de Sant Hilari en direcció a Aiguaviva, petita població a uns 10 kms. De Girona...

Al matí, abans d’anar a la feina, havia pogut fer algunes fotografies fantàstiques del Montseny des de la carretera que va a la Font Vella...

Al mig dia afortunadament el temps a canviat i el sol m’ha acompanyat en tot el recorregut...

He agafat l’Eix Transexual, fins arribar a Riudellots de la Selva, l’Aeroport de Girona i des d’allà, per l’antiga carretera que va des de Girona a Santa Coloma de Farnés he fet els 6 Kms. Que hem separaven d’Aiguaviva...



El poble que té un gran encant, tot i que en l'actualitat es troba “patas parriba” a causa de les nombroses obres: construccions de cases, urbanitzacions, arrenjament de carreteres, etc., no hi ha dubte que en un temps molt breu, esdevindrà un suburbi o ciutat dormitori, d’aquella ciutat de Girona que està tenint un creixement desmesurat i que ja ha engolit a d’altres pobles de les rodalies.Pero el que m’ha dut fins Aiguaviva és, sense dubte, la visita a l'antiga casa dels templers de la Comanda d Aiguaviva. Per arribar-hi hem de tornar anar fins a Aiguaviva, es clar!, i des d'allí agafar la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners direcció a Girona; abans d'arribar al pont que passa per sobre de l'autopista agafarem un brancal a l'esquerra – el carrer que ens duu a la Planxisteria Aiguaviva- ens portarà al cap de pocs metres davant per davant de l'antiga casa del Temple – nom pel qual, encara avui es coneguda com vaig poder comprobar-.
La comanda d'Aiguaviva es troba prop del límit amb Vilablareix i a causa de la capella adjunta se la coneix com el Temple de Santa Magdalena. És una edificació del segle XVI feta sobre una altra del segle XIII. La seva estructura és rectangular, amb planta baixa i dos pisos. Conserva algunes espitlleres, l'escut del Temple i escuts medievals a la façana.Per un document de la darreria del segle XVIII sabem que la comanda d'Aiguaviva estava relacionada amb les comandes de Castelló d'Empúries, la d'Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes.


(fotografia estreta d’internet: http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Temple/Tempfo01.jpg)

Des de la carretera la casa no ens sembla res més que una més o menys gran casa pairal amb un petit temple adossat i amb bones terres de conreu (la finca està envoltada de camps de panotxes de blat de moro i instal·lacions per l'aviram, encara que en aquests dies de novembre la terra s’estava llaurant). Però, a mesura que ens anem acostant a la casa, comencem a veure els signes identificatius d'aquesta antiga casa medieval: en la façana es troben esculpides nombroses creus de l'antiga ordre militar, i escuts i inscripcions se'ns presenten com un llibre obert i antic del qual ja en desconeixem el seu missatge. En arribar a la tanca que envolta la casa, els lladrucs d’un ferotge ca, em fant avinent que haig d’esperar a que m’obrint. Al cap d’una breu estona, una dona gran i molt amable em surt a rebre, li demano permís per a fer unes poques fotos de l’exterior i de la façana de la casa... Al cap d’uns minuts surt un home –el marit- i així acompanyat per ells i pel violent soroll de fons del gos inicio el meu recorregut...M’expliquen que ja estàn acostumats a les nombroses visites que reben, no totes amables o d’interès cultural, com els lladres que no fa gaires dies van foradar la tanca i maltractar el gos a base de pedrades, sort que ells eren dins la casa i a que van obrir els llums en sentir la fresa els lladres van marxar sense el seu botí.




Davant de la gran porta d'entrada una làpida gravada ens vol donar una informació que volia esdevenir imperible però que el pas dels anys, i sobretot les mans de l'home, l'han malmenada abastament.



Ens endinsem a l'interior i la gran sala típica de totes les cases antigues ens dóna una altra sorpresa en utilitzar com a suport del gran embigat de fusta una imponent columna de pedra del segle XVII, que va ésser partida en un moment donat en dues parts. Com ja hem dit, adossada a la casa es troba la capella de Santa Magdalena i d'aquí ha sorgit el nom de la casa del temple que també és anomenada Temple de Santa Magdalena, en l’explicació més ampliada que trobareu al meu blog, podrem parlar de les relacions entre l’Ordre del Temple i Maria Magdalena que com ja sabeu ha possat tant de moda “El Codi Da Vincy” de Don Brown.
Avui la capella es troba tancada al culte i el seu interior serveix -de vegades, matissen- de magatzem, com en aquests moments segons em vàren comentar els propietaris o massovers, ja que la capella està molt malmessa i plena de trastos, vaig captar la indirecta i no vaig voler insistir en que em deixessint entrar. La capella va patir importants destrosses en la darrera Guerra Civil i com a conseqüència d'aquells moments de por es varen extraviar les tres talles de fusta d'imatges religioses a les quals es venerava en el seu interior –ves a saber a les mans de quin col·leccionista es deuent trobar.
Potser i havia alguna Verge Negre, a les que eren tan devots els templers?...
Els templers al gironès:
Veient la casa del Temple ens adonem que ha d'haver estat un indret idoni per a la creació de faules i llegendes misterioses a l'entorn d'aquells cavallers que anaven vestits amb mantells blancs i creus vermelles, que cavalcaven (segons les pel·lícules) en meravellosos cavalls i que practicaven cerimònies secretes en les sèus dels seus convents.



Contes per no dormir, encara molt més potenciats per les restes de l'antiga torre sepulcral romana que es troben gairebé adossades a la casa: així la tradició popular ens parla de túnels secrets, de ritus misteriosos, de presoners que feien saltar des de dalt de la torre....



Les antigues restes de la tomba romana es troben a escassos metres d'una de les parets exteriors de la casa i endinsant-se tímidament en un extens camp de blat de moro. Els elements que podem observar del monument sepulcral són molt escadussers, ja que només es conserva, i molt malament, el basament de la torre i ens obliguen a un fort esforç amb la imaginació...



vista superior de la torre molt erosionada.
Es ben curiós que, en tan escassos metres, s'hi trobin dos dels millors símbols de la vila: l'un és la primera notícia que es té d'un assentament, i el segon és el reflex d'una important orde religiosa i militar que es va consolidar com a una important part del règim senyorial feudal.
L`ordre del Temple (religiós-militar) es fundà a principi del segle XII a Jerusalem, des d'aquest punt l'orde es va començar a expandir per occident incloent en. les seves files reis i comtes que convertiren l'ordre en subjecte d'importants donacions, privilegis i concessions que van suposar la base del poder polític i econòmic que va assolir l'orde del Temple en els cent setanta-cinc anys que va durar la seva actuació a Catalunya.



Les primeres cases dels templers a Catalunya foren formades el 1.149; les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten en el 1.192 i la seva conversió en comanda data del 1.209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, on els frares podien ésser cavallers, servents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers que eren designats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot de vegades pel gran mestre d'orient. Els comanadors d’Aiguaviva de l’Ordre del Temple van ser:
Berenguerd'Arbós (1192-1209),
Joan d'Agde (1237)
Bernat de Motllor (1252)
Berenguer de Calaca (1265)
Pere de Canoves (1272)
Guillem d'Abellars (1293)
Berenguer de Vallverd (1303)
Guerau de Regàs (1305);
I posteriorment
els hospitalers Ramon de Vilademany, 1348-1361 ; Felip d'Homs, 1610 que també ho era d'Avinyonet
El Comendador era cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient. Els béns de les comandes eren terres, castells i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la Comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminal d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls). A Espanya, els Templers –tot i tenir gran rellevància econòmica, política i militar - mai no van aconseguir la importància que tenien a França, potser perquè ja existien altres ordes: Calatrava, Santiago, Alcàntara.... que tampoc van constituir-se com a poder econòmic, al contrari van deixar a mans dels jueus l'administració dels seus dominis i van contribuir a consolidar el latifundi andalús.



Als Països Catalans l'orde entrà el 1131, amb la professió del comte Ramon Berenguer III, i els anys següents rebé algunes altres petites donacions, administrades des de Provença, sense que fos fundada de moment cap casa ni comanda. La donació més important vingué a conseqüència del testament d'Alfons I d'Aragó, que cedí als ordes del Temple i de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i als canonges del Sant Sepulcre els seus regnes. La noblesa aragonesa s'hi oposà, la qual cosa provocà un enfrontament del regne d'Aragó amb la Santa Seu, que reivindicava els drets dels esmentats ordes.
L'acord no s'esdevingué fins l'any 1143. Quan l'orde es va establir a Catalunya, es nomenaren batlles per administrar les possessions, que en els seus inicis depenien de Provença. Més tard es van organitzar les comandes, regides per un preceptor o comanador, el qual era nomenat pel mestre i el capítol provincial.
El domini dels Templers a Aiguaviva fou iniciat el 1190 i prengué categoria de comanda d'Aiguaviva el 1209. Quan el 1317 es va suprimir l'orde dels Templers totes les seves possessions passaren als hospitalers, que en tingueren cura fins el 1804.
La suposada o real acumulació de riqueses, la cobdícia del poderós rei de França Felip el Bell, del Papa Inocenci III, van portar a la difusió d’un seguit de falses acusacions contra els templers, com ara: la pràctica de cerimònies secretes, comportaments poc honorables, idolatria, abjuració de Crist i d’altres coses per l’estil que mai no van poder ser probades.
La causa però de la caiguda de l’Ordre del Temple, a més de la inquina del poderós rei francés i del Papa, l’hem d’anar a cercar en la pèrdua de les possesions cristianes a l’Orient –fracàs del Regne Cristià de Jerusalem i de les Croades- com Sant Joan d'Acre ( 1291 ) i d’altres; les enormes pèrdues económiques per a tots els monarques europeus que aixó va comportar, i la intenció d’apropiar-se del supossat fabulós tresor que els Templers acumulaven i que mai va poder ser trobat.



En resum, les calumnies sostingudes, les confessions aconseguides a través de la tortura i la derrota militar de les Croades –que no pot ser atribuida als Templers- varen fer entrar en descrèdit l'ordre i finalment fou suprimida l'ordre i lliurades les seves possessions i béns (de Catalunya, Aragó i MaIlorca) a l'orde de l'Hospital a final del 1317.
Així que després de menjar-me l’entrepà en un banc d’uns jardins públics a peu de carretera, vaig decidir tornat cap a la feina per a donar la darrera classe del dia, no sense aprofitar per a fer una fotografia més d’aquests meravellosos paisatges de tardor...



EL CASTELL DE SAGUÀRDIA AL RIPOLLÉS.


La segona de les meves sortides templeres, per tal de visitar els territoris infantils d'aquest personatge.



“Tras el Padrenuestro, con el que se daba por finalizada la exigua cena, el Maestre Provincial en funciones y Comendador de Masdeu, Ramón de Saguardia se dirigió en voz alta y algo afectada, a sus subordinados:-“Hermanos míos:Sé con certeza que éstos son momentos tristes y dolorosos para todos nosotros sin excepción. Perdida toda esperanza de que la Verdad y la Justicia acudan en nuestra defensa, mañana cuando el sol aparezca por el horizonte oriental, en virtud de la autoridad que me ha sido concedida por la Orden para coordinar la resistencia, agotadas todas las posibilidades y conseguido el compromiso de nuestros sitiadores de ser tratados con el respeto y la dignidad que merecemos, rendiré Miravet a los enemigos de la Orden y de Dios - se oyeron unos pocos murmullos de desaprobación -.
Todos nosotros, seremos puestos en manos del rey y encerrados en Calatayud, a la espera de interrogatorio y juicio por parte de nuestros enemigos: la Inquisición, el Papa y el Rey - nuevos murmullos airados -.
Sabemos lo que nos espera.Nuestros hermanos de Francia, de Llengüadoc y Provença, el Gran Maestre Provincial Ximén de Lenda y tantos otros, han pasado ya por ese duro trance. La privación de libertad, la calumnia, la vejación, la tortura, las más duras condenas, incluso la muerte más infamante para los que no pudieron soportar estas calamidades y, por encima de todo, la Excomunión, que nos aparta de la Iglesia privándonos de nuestro sagrado derecho a celebrar o recibir los Sacramentos y a ser enterrados en el Campo Santo.
Nada puedo exigiros. Ante semejantes pruebas, nadie puede ser responsable de sus actos.
A ninguno de nosotros se le ha ocurrido condenar a aquellos que sucumbiendo al terror y al dolor, han contribuido, con sus falsas confesiones, a difundir las patrañas que nos imputan la envidiosa Inquisición y el taimado rey francés Felipe; mentiras y falsedades que han llegado a creer incluso aquellos a quienes considerábamos nuestros amigos, como el Conseller Reial, Arnau de Vilanova, o aquellos a quienes creímos aliados, como el complaciente Papa Clemente, o Su Majestad el Rey Jaume II “el espabilado” - nuevas protestas por parte de algunos “freires” -.
Hermanos: Cuando entré en la Orden, era un joven orgulloso, seguro de mí mismo. Como muchos de vosotros, me sentía capaz de emular a los héroes de las historias antiguas, reconquistar yo sólo el Santo Sepulcro, y si fuera necesario, batirme con legiones de sarracenos haciéndolas retroceder por los inmensos desiertos de Siria hasta las mismísimas puertas de Catai.
Con gusto me impuse la Cruz sobre el hombro. Jamás me arrepentí en el pasado de mi osadía, hasta esta terrible hora, en la que debo reconocer, no me siento con fuerzas para seguir soportando, después de lo que ya hemos sufrido, todo lo que nos depararán los próximos días, quien sabe por cuanto tiempo.
He de confesar, que si hubiera alguna posibilidad honorable de escapar a lo que nos espera, no la hubiese desaprovechado, y aunque fuese, un poco menos que honorable, quizás tampoco. Pero la suerte está echada, a pesar de la promesa del Rey de que seremos tratados benignamente, conforme a nuestra condición y de que tendremos un juicio justo, debo preveniros, una vez más, que debéis aguardar lo peor - se oyeron murmullos de disconformidad -.
Aprovechad las pocas horas que nos quedan para aliviar vuestra alma, por que algunos de entre nosotros, desgraciadamente, sabemos muy bien como las gastan y no tendréis una nueva ocasión para ello, por lo menos durante algún tiempo.
¡Sed prudentes!.
Aceptad con resignación los sufrimientos en el convencimiento, de que el mismo Cristo, tuvo que soportar escarnio y tortura por otros hombres, tan ciegos, bribones y mezquinos como los que mañana nos prenderán...”

Amb aquestes paraules imaginava el comiat que Fra Ramón de Saguàrdia, Lloctinent del Gran Mestre Provincial de l’Ordre del Temple de Catalunya i Aragó, dirigia als seus subordinats i amics, poques hores abans de la rendició de la Comanda i el Castell de Miravet, a l’enviat del Rei Jaume II de Catalunya Aragó, al que no sé perquè van anomenar “el Just”.

Fra Ramón de Saguàrdia, és també un d’aquells personatges de la nostre història que malauradament no ha rebut el reconeixement que pels seus actes mereixería. Som un país que no honora prou aquells homes i dones que pel seu exemple il·luminen i fan gran una nació petita com la nostre, potser per això vull dedicar-li aquestes poques línies.No soc medievalista i no pretenc aquí escriure un tractat sobre els templers, ja n’hi ha masses i alguns de molt bons com per exemple, en aquest mateix blog teniu:

http://terraxaman.blogspot.com/2007_12_02_archive.html

Fra Ramon (Raimon) de Saguàrdia (aproximadament 1250- 1319), va nèixer al Castell de Saguàrdia de Ripoll, en el que avui anomenem terme municipal de les Lloses, membre de la molt il·lustre familia dels Pinós, formà part d’aquella aristocràcia que en aquells temps tan remots de la nostre història ocupà els càrrecs més importants de l’administració del país.
La Baronía de la Guàrdia ≈ Baronia de Sa Guardia = Saguàrdia,
comprenia els municipis actuals de les Llosses i d’Alpens, prop de Ripoll. A la primera meitat del S.XI va establir-se aquesta baronia i una mica més endavant varen rebre la jurisdicció senyorial complerta.
En tenim les primeres notícies el 1017. El castell de Saguàrdia entrava dins els dominis del comte de Besalú Bernat Tallaferro. El 1054, el comte de Besalú Guillem, en un conveni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer, es compromet al retorn dels castells de Finestres i Colltor i com a garantia li empenyora el castell de la Guàrdia amb el seu castlà Raimon Bernat Saguàrdia.
Des d'aquell moment el castell fou de la família Saguàrdia. I en destacaren diversos personatges com ara Reverter I Vescomte de Barcelona que visqué grans aventures a l'Àfrica on fou un afamat guerrer, o Ponç de Saguàrdia, cavaller i trobador de prestigi i molts altres familiars de les families Pinós -Galçerà de Pinós Almirall de la flota catalana, o Hug de Pinós, probable fundador de l'Ordre del Temple, o aquell de Pinós que amb l'Otger Cataló fou un dels mitològics "9 Cavallers de la Terra" fundadors de Catalunya... dels Canet, etc.
El nostre protagonista fou el tercer de 4 germans: Ponç, Berenguer, Ramón i la seva germana Marquesa tots ells fills de Guillem de Canet, emparentats amb la Reina Elisenda de Montcada.
El 1270 Ponç -el germà gran- dels Saguàrdia rebé de Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet. La fidelitat dels senyors de la Guàrdia als senyors de Mallorca (Sanç I i Jaume III) els dugué a participar en les guerres contra Pere III de Catalunya i Aragó en la campanya que aquest inicià per la recuperació del regne de Mallorca. La conquesta de Mallorca els dugué temporalment a l'exili.



Galçerà de Pinós dit “el vell”, que acompanyà el rei a la conquesta de Mallorca, es casà amb Esclarmonda de Canet i d'aquesta manera el castell de la Guàrdia passà a ser un domini més de la família Pinós que acumul·là una llarga llista de títols: Baró de Valmanya, de Tàrregas, de Gaià, de Sant Jaume, d’Esplà, de Gòssol, de Saldes, Josà, Quer Foradat, de Llo, Gliscareny, Alguaire, Alebsa, Lillet, Talteüll, Fórnols i Sa Guàrdia, Vescomtat de Canet...



L’altre germà Berenguer de Saguàrdia, fou canonge d'Elna i de Barcelona. Del 1306 al 1328 fou bisbe de Vic. Augmentà l'esplendor del culte i inicià el toc de l'àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l'Espelt. Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral. Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.



Mentre que la seva germana Marquesa, arribaria a ser Abadesa de Santa María de Valldaura.

El Castell de Saguàrdia de Ripoll, ja no existeix en els nostres dies, les seves restes es troben al terme municipal de les Llosses, a la serra de Santa Margarida.
Per anar-hi cal pendre la carretera de Vic a Ripoll, fins a ben aprop de Ripoll, on trobareu un desviament perfectament assenyalat cap a les Llosses, a travers d'una petita i serpentejant carretera d'uns 10 Kms.
Alguns autors (Pladevall) el situen al mas Castell o Castelló, a un petit puig al S. de l'església de Santa Margarida de Vinyoles.



Però, per la situació dominant a 1050 m. d'altitud de la ubicació de l'església parroquial i pel possible aprofitament de les restes del castell per la construcció de l'esmentada església, tot fa pensar que el castell estaria edificat en el mateix lloc que ara ocupa l'edifici religiós.



Per accedir-hi hi ha dos possibilitats: 1ª. A cinc kms. de la carretera de Ripoll a Berga, surt a mà esquerra una pista preciosa que travessa uns quants boscos de pins, alzines, roures, etc. cimentada que va a Sovelles i Portavella i d'aquí una pista en mal estat en alguns trams però que es pot fer perfectament amb les motos de trail, arriba fins dalt l'església dita de Sant Marti de Vinyoles,



Tenia la intenció de verificar si des d'aquí m'era possible arribar a l'esglèsia de Santa Margarida de Vinyoles, dons sabia que el GR-1 en direcció a Alpens hi pasava



però només hagués pogut arribar a peu, o amb una motocicleta més preparada per a fer camins de cabra, tot i que la distància no era molta, uns 30 minuts a peu, vaig decidir de probar la segona opció que seria la bona, no sense abans fer una cigarreta i observar les perspectives:





Tenen raó els qui dubten que aquest fos l'antic emplaçament del castell doncs la visió de les Valls de Sora i d'Alpens es incomplerta, a més que per darrera un atac des de les muntanyes seria relativament fàcil.
Així que vaig retornar a la carretera Ripoll-Berga fins arribar a les Llosses, que ningú s'esperi un poble, ni que sigui petit com ara Espinelves, o Viladrau, no, es tracta d'un d'aquells pobles d'habitat molt dispers, format més aviat per cases de pagés. Doncs bé, davant mateix del desviament a la dreta que va cap a l'Ajuntament, agafant la pista que travesa el Mas de la Ferreria –que pertany a la Montserrat Caballé – en uns 3 Kms. veiem ja la silueta del nostre objectiu:



Arribem a l’Església, no sense haver d’obrir i tancar diverses vegades tanques electriques que impideixen que el bestiar pugui sortir dels camps que els han asignat, així com densos i foscos boscos d'alzines, roures i faigs, encissadors.

El que queda del castell en l'actual ermita és pràcticament invisible, al menys per la part exterior que és a l'única que vaig poder accedir-hi:



algunes d'aquestes pedres potser?

No vaig poder concentrar-me massa per aspirar l'atmosfera del lloc, uns turistes holandesos i el pas implacable del temps m'ho impediren...
El 1363 vengueren el castell a l'Abad de Ripoll Ramon de Savarres. Així, formà el centre de la Baronia ripollesa de la Guàrdia de pertinença al monestir, el qual ja des del s. X tenia nombrosos bens aloers en el terme. Aquesta baronia comprenia vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll: les d'Alpens, de Sant Pere de Serrallonga, de Santa Maria de Matamala, de Santa Maria de les Llosses, de Sant Vicenç de Maçanós, de Sant Esteve de Vallespirans, de Sant Sadurní de Sovelles i de Santa Margarida de Vinyoles.

Amb aquests antecedents familiars, no pot estranyar-nos que el nostre protagonista estigués cridat a aconseguir una gran trascendencia. Tenim constància documental de la seva existència els anys 1269-1270 quan éssent un jove cavaller participà a la Creuada que Jaume I va organitzar cap Orient i que va fracassar estrepitosament. Ell va ser un dels pocs cavallers catalans que van arrivar a Sant Joan d’Acre, on romandria alguns mesos abans de regressar a Catalunya.

Molt probablement d’aquesta mala experiència i dels contactes i coneixements que allà va establir , li vingué el desig d’ingressar a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Sant Sepulcre de Jerusalem, doncs el 1274 és rebut com a cavaller templer, a Saragossa pel Gran Mestre Pere de Montcada. Enviat a la Comanda de Masdeu a Trullàs del Roselló, on farà les seves primeres passes en el seu camí com a templer fins que el 1292 l’enviaren a la Comanda de Penyiscola.

Segons diuent el Castell de Peniscola és un dels millors i més ben conservats exemples de l'arquitectura militar templera.
El 1298 obté el grau de Comendador de la importantíssima Comanda del Masdeu. Des d’aquest moment Fra Ramón de Saguàrdia, esdevé un personatge clau en les complexes i violentes relacions entre els regnes –i els reis- de Mallorca i d’Aragó. Son incontables les missions diplomàtiques de gran dificultat que duria a terme el nostre personatge, especialment sota el govern de Jaume II de qui seria un lleial servidor i de qui reberia el pagament de la traició en els moments decissius.
S’ocupà també de ressoldre els problemes interns de la família reial de Mallorca, tractant de reconciliar al Rei Jaume II amb el seu fill l’Infant Ferran –de qui seria tutor i custodi durant un temps- a petició de la Reina Esclermonda.
Però si el seu nom va passar a la història del nostre país, es va deure al paper destacat que tindria en els moments de la supressió de l’Orde del Temple. A l’octubre del 1307 Fra Ramón de Saguàrdia, Mestre Comendador de Masdeu, fou anomenat Lloctinent del Gran Mestre Provincial de Catalunya Aragó Ximenez de Lenda, detingut aquest per Jaume II quan encapçalava una delegació templera en la que l’acompanyaren Ramon Oliver Comendador de Saragossa i Jaume d’Oluja, Sacerdot i Comendador de Granyena, també detinguts, en aquesta tesitura Fra Ramon de Saguàrdia esdevingué de fet la màxima autoritat del Temple en la Corona d’Aragó, amb l’encarrec d’organitzar la resistència contra les tropes del Rei i serà ell qui durà a terme totes les negociacions, en uns moments d’especial dramatisme. Després de onze mesos de setge, abandonat i traït per tothom, Ramon de Saguàrdia és veie obligat a ordenar la capitulació del Castell de Miravet i l’entrega dels seus companys i d’ell mateix al comissionat del Rei Bernat de Leyba i dels bens de l’orde als Hospitalaris –una altre orde militar competidora dels templers-. Les cartes que va enviar als Reis d’Aragó i de Mallorca, al Papa i a d’altres personatges i les respostes que d’aquests rebé, ens permeten entreveure la grandessa moral, l’honor i la dignitat de Fra Ramón.

Després de ser detingut, fou conduït a Calatayud, on fou interrogat per la Inquisició, sembla ser que sense tortures ni maltractaments, d’acord amb el que havia pactat amb el Rei en els termens de la rendició de Miravet.
A petició pròpia va ser traslladat a la seva Comanda del Masdeu per acompanyar els templers detinguts en aquella Comanda, als qui recomanà "respondre als interrogatoris amb veritat i sinceritat", seria novament sotmés a interrogatori l’any 1310, respondrà sempre amb dignitat i noblesa, d’acord amb les actes que s’han conservat:
(Traduït de la versió publicada a Bordonove).

-Pregunta.- Tot i que l'orde del Temple es pretén santament instituïda i aprovada per la Seu Apostòlica, cadascun dels seus membres, en el moment de la seva recepció o poc després, així que pot, renega de Crist i, de vegades, de la Creu, de Jesús, de Déu, de la Mare de Déu o de tots els Sants i Santes de Déu d'acord amb les instruccions i les ordres d'aquells qui els van rebre.
-Resposta.- Tots aquests crims són i em semblen horribles, extraordinàriament espantosos i diabòlics.
-Pregunta.- Potser no diuen que Crist és un fals profeta?
-Resposta.- No crec que pugui ser salvat si no és per Nostre Senyor Jesucrist, que és la Veritable Salvació de tots els fidels, que patí la Passió per la redempció del gènere humà i pels nostres pecats i no pels seus, perquè mai va pecar i la seva boca mai va proferir cap mentida.
-Pregunta.- Potser no els fan escopir sobre la creu i trepitjar-la?
-Resposta.- Mai! És per a honorar i glorificar la molt Santa creu de Crist i la passió que Crist es dignà a patir en el seu molt gloriós cos per mi i per tots els fidels cristians que porto, igual com la resta de frares cavallers del meu orde, un mantell blanc sobre el qual hi ha cosida la venerable figura d'una creu vermella, en memòria de la sang per sempre sagrada que Jesucrist vessà pels seus fidels i per nosaltres...

Reconegut innocent, no havent-se pogut demostrar cap dels crims que li imputaven, com tots els frares de la Provincia d’Aragó i Catalunya, pel Concili de la Tarraconense, Fra Ramón de Saguàrdia va ser reclós de per vida a la seva Comanda de Masdeu, ara sota la jurisdicció dels Hospitalaris, amb una elevada pensió de 7.000 sous annuals, molt per sobre dels 2.400 sous que rebíen els cavallers, insuficients per la seva manutenció, raó per la qual, alguns d’aquests cavallers és veieren precissats a entrar en d’altres Ordes, o a dedicar-se a saltejar camins i cometre diversos crims i delictes.
Malgrat tot, el nostre personatge continuarà rebent dels sobirans de Mallorca senyals innequívoques d’afecte i respecte, així l’any 1315, la Reina Esclarmonda li fa l’encarrec d’anar a trobar a l’infant en Jaume que tornava de Sicilia perquè l’acompanyés a Perpinyà.
Sembla Fra Ramón de Saguàrdia morí a finals de l’any 1319. Amb ell moria una part de la nostre història que jo he volgut recuperar.

RUTES AMB EL COR VII

TERRA ASPRE

Avui he pogut dur a terme una sortida que feia anys que venia rumiant...

Per a dir-ho d’una manera suau i certa, es tractava de recuperar un tros de la meva memòria, recorrent uns indrets que allà pels anys 1984-1985 vaig arribar a estimar intensament. És evident que les coses i els llocs, les persones i activitats s’associen en la nostra memòria a unes circumstàncies determinades quan aquestes canvien, solen canviar també els nostres gustos i preferències, però en ella queden impresos els bons records de manera indeleble, per sempre.

El recorregut comprenia un llarg desplaçament per carreteres i autopista, a més de diverses pistes forestals que jo recordava, al voltant de pobles com ara: el Mas Roig, Tivissa, Ginestar, Rasquera, El Perelló, Vandellòs, Gavaldà tots ells situats a la comarca de la Ribera d’Ebre. Haig d’agraïr al company GS12Red que m’ajudés a assenyalar les pistes, en un recorregut conegut com la Ruta dels Barrancs que malauradament per raons que ja us explicaré no he pogut fer íntegrament.

Així que he sortit pel matí a 2/4 de 8 amb la intenció de fer el trajecte més ràpid possible fins a l’Hospitalet de l’Infant

El cert és que el viatge fins a Vandellòs a estat molt més curt del que em pensava, cap a tres quarts de 10 o les 10 m’he pres una Coca-Cola a l’Hostal Latino de Vandellòs, des d’aquí he pogut arribar fàcilment al meu primer objectiu, l’Ermita de Santa Maria de les Pinyeres al Mas Roig. Aquí vaig patir la primera desil·lusió del dia –en serien vàries-, doncs el camí des del Mas Roig fins el Lloá –passant per l’ermita- jo el recordava com una pista de terra, gens complicada això sí, ara ha esdevingut una petita carretera asfaltada. La segona desil·lusió va ser que el riuet de Siurana, amb les mítiques gorges de Santa Maria, estava patint l’estiatge i no duia un pam d’aigua, així que adéu siau! al bany purificador a les aigües sagrades!

La de nits màgiques que he passat en aquests coberts, acompanyat o sol,... mmmm... relatar-vos això seria una llarga estona... ho deixarem per una altre dia... potser un fragment d’una vella poesia:

Fresca aún en mi memoria,

la tarde-noche en que,

por vez primera, en carne y hueso,

a la Hermosa Diosa entreví.

Con el disfraz de una Ninfa

se presentó ante mi.

Coronada de estrellas,

vestida de Naturaleza,

adornada en poesía,

de amor rebosante,

sensual e incitante,

danzaba su cabellera de noche,

con los vientos furiosos desatados,

mientras su encantadora voz,

a mi alrededor, el mundo entretejía.

Al instante, la reconocí.

Para mis adentros recité‚,

una plegaria de agradecimiento,

al benefactor desconocido.

Mis ruegos habían sido escuchados,

y aunque supe de inmediato,

que más tarde o temprano,

el alma en pago se me exigiría,

entonces no me importó.

La Señora del Fuego, estaba allí,

era ella, la que mi corazón anhelaba,

la Virgen Parthenos, Isthar,

Isis, Deméter, Padmini;

en aquella hora, la búsqueda terminada,

(...).

Dos cipreses singulares,

una sagrada ermita abandonada,

una tradición tres veces milenaria,

la Noche y el "Reino del Verano",

ellos fueron los testigos,

de la materialización de mi delirio.

(...),

cielo y tierra, dentro y fuera,

se borraron, desaparecieron,

el mundo entero sacralizado,

tornose tálamo nupcial,

en el que los Dos vuelven a ser Uno.

"Pax Aeterna", Divina Gracia,

y la aniquilación definitiva.

Nada quedaba del mundo, ni de mí,

ni de cualquier otra cosa,

mas que el brillante hilo de plata

que invisible, nuestros seres ata.

El instante moría en el instante,

el corazón y el aliento detenidos,

el pensamiento enmudecido,

las palabras desechadas.

Las Sagradas Escrituras entendidas,

los remordimientos olvidados,

la divina fuerza del Amor comprendida,

pues mi Nidam querida,

fue‚ su intérprete y mi Gurú.

Si ja ho sé a simple vista no us diu res, és una entre la multitud de petitesermites que s’estenen una mica per a tot arreu al nostre país, però... (sempre hi ha un però) ... les apariències enganyen, Santa Maria de les Pinyeres, no és una ermita com les altres, hi ha una història-llegenda al darrera. Situem-nos a començaments de l’Edat Moderna, allà pels S.XVI-XVII, el poble del Mas-Roig (abans conegut com les Pinyeres) és trobava al voltant de l’ermita, algunes restes de cases antigues ens ho recorden:

el conjunt gaudia d’una posició privilegiada, damunt d’un turonet, amb el riuet Siurana als peus i amb unes vistes fantàstiques

La vida dels vilatans deuria transcórrer tranquil·la dedicada a les seves activitats essencialment agràries: el blat, la vinya, l’olivera, l’atmetlla, una mica d’horta... Però una nit, tot va canviar... Els veïns veieren unes grans llums de molts colors que sortien del darrera del campanar de la petita ermita, alhora els vilatans presos d’un impuls irreprimible van començar a ballar sense aturador, enmig de terribles visions infernals, de dimonis, d’estranys animals indefinibles... Molts dels dansaires moriren d’esgotament en un mal son que va durar varis dies... És allò que coneixem amb el nom de Mal de Sant Vito, també es coneix com Foc de Sant Antoni, etc., i que ha quedat immortalitzat en molts llocs amb l’anomenada Dansa de la Mort. L’anomenat mal de Sant Vito, també conegut com a “corea”, es caracteritza per freqüents moviments irregulars, espasmòdics, compulsius i incontrolats. Pot ser el resultat d’emocions molt fortes, infeccions parasitàries, febres, etc.

Com a resultat, la por és va apoderar dels habitants, van abandonar l’ermita i van traslladar el poble uns quants Kms.

El poble actual del Mas Roig, vist des de l’ermita.

Què va passar en realitat? Encara avui no hi ha una resposta satisfactòria a nivell oficial, però –tornem-hi- amb un company d’aquell poble, interessat com jo mateix en aquests temes estranys, vàrem fer unes petites investigacions que ens dugueren a fer aquesta hipòtesis:

Uns pocs dies abans, alguns pagesos varen pagar el delme a l’església en blat. El sacerdot va guardar els feixos de blat en el magatzem, però va adonar-se de que algunes de les espigues estaven infectades d’un fong: el “cornezuelo” i les va llençar –sense pensar-s’ho? al pou del que bevien tots els vilatans. Per si no ho sabeu, el “cornezuelo” conté diverses substàncies, aminoàcids, et., i des de molt antic ha estat utilitzat en l’elaboració de medicaments, alguns dels seus components van permetre al Dr. Albert Hofman, poder sintetitzar el LSD-25 (Àcid Lisèrgic), com alguns sabeu l’al·lucinògen més potent que s’ha descobert fins avui. Tot el rebombori, atribuït a dimonis, bruixes i d’altres criatures similars podria explicar-se d’una manera molt més racional i científica... En realitat, avui sabem que aquest furor s’anomena “ergotisme”, malaltia neurològica ocasionada per l’ingestió de cereals infectats amb el claviceps purpúria o “cornezuelo”.

La versió oficial segons queda recollida a la web de l’Ajuntament és força diferent tant en el temps com en les circumstàncies: Al poble de les Pinyeres se li atorgà carta de població després de la Reconquesta de Siurana. Gran part del seu terme estigué sota la jurisdicció d'Escaladei. No es coneixen fets històrics importants sobre la història del poble. El que se sap és que durant la Guerra dels Segadors (1640), o durant les lluites contra Felip V (1714), el poble de les Pinyeres fou incendiat i el seu terme agregat al de Masroig.

La destrucció del poble donà lloc a una llegenda que, enriquida amb les dades històriques que es coneixen, pot donar una idea dels fets.

Sembla ser que un capità, dels molts que amb grups de soldats arrasaven aquestes terres, intentà seduir una noia del poble. La gent reaccionà exemplarment contra aquest abús, però la repressió de l'invasor fou terrible. Van emmetzinar les aigües i van incendiar totalment el poble. Només van respectar la petita església.

Podeu escollir la versió que més us convingui.

Però la cosa no va acabar aquí...

Molts anys després de fer aquestes investigacions, cap el 1990 el vell company del Mas Roig va trucar-me per a convidar-me a anar a Santa Maria, s’anava a produir un fet extraordinari i volia que hi anés.

Resulta que el Gran Sacerdot del Temple d’Eleusis a Grècia, prop d’Atenes, Nikos –el cognom no el recordo-, consagraria els terrenys i les gorges de prop de l’ermita com un temple germà del d’Eleusis.

El Temple d’Eleusis (visió del Telesterió) i els rituals que és duient a terme en ell, són un dels fenòmens més interessants de l’Antiguitat, al llarg de milers d’anys, el bo i millor dels filòsofs, pensadors, artistes, emperadors, polítics, metges, etc., del món greco-llatí varen participar en unes cerimònies de les que estava prohibit sota pena de mort parlar. Malgrat la prohibició, algunes informacions ens han arribat, així se’ns diu que en el Telesterió és celebrava un ritual al que assitien milers de “mystes”, vinguts de tot arreu del món grec i posteriorment romà, convenientment preparats al llarg de tot un any en els Misteris Menors i Majors, els assistents reconeixent coses tan estranyes com que “ja no els queden dubtes sobre l’existència del més enllà”, o que “han vist amb els seus propis ulls a Dèmeter”, i d’altres coses per l’estil...

Sabem que en el Telesterió, els sacerdots d’Eleusis donaven a beure als assistents un beuratge el “Kykeó”, fet amb herbes de la regió, entre elles una varietat de menta que ja no existeix, cannabis sativa –marigüana- i com no: “cornezuelo”...

Terraxaman a Eleusis, fent una ofrena a l’altar de Dèmeter.

Doncs efectivament, una petita munió de gent estrafolària ens reunirem una tarde-nit del més de juliols de l’any.... al voltant del Gran Mestre i Sacerdot, i en certa mesura, vàrem assistir a una petita demostració del que era habitual en una altre época, a la llunyana Eleusis, l’ermita i els seus voltants varen ser sacralitzats... No voldria estendre’m aquí gaire sobre els lligams entre religió i plantes o substàncies “enteogèniques” –deu en el nostre interior- mal dites al·lucinògenes, a la comunicació “’Es el xamanisme la utopia del tercer mil·lenni?” del blog TERRA de SOMNIS, podreu trobar una explicació més detallada, deixeu només que us faci avinent que en el principal ritual de l’Església catòlica –la Consagració- s’utilitza el vi una altre d’aquestes substàncies modificadores dels estats de consciència.

Després de les meves meditacions a Santa Maria, va arribar l’hora de continuar la ruta, així que vaig arribar-me fins a Guiamets, la Serra d’Almòs i finalment Tivissa.

Havia quedat amb la Mònica de l’Oficina de Turisme de Tivissa, a la que vull agrair des d’aquí, el seu interès i les seves acurades informacions, com sol passar la Mònica em va donar una de freda i una de calenta... La calenta va tenir la forma d’un plànol molt detallat dels camins i pistes forestals de la zona, així com orientacions sobre l’estat de les pistes que em van ser molt útils en el recorregut que vaig fer. La freda va ser informar-me del pèssim estat de la pista que duia a les coves del Barranc de la Font de la Vilella, anant sol, amb neumàtics mixtes, vaig considerar que no seria gaire prudent endinsar-me, ja tornaré, això si quan faci menys calor.

Serà per camins i pistes!, els qui sigueu amants de fer pistes i més pistes, no us en cansareu, així que vaig agafar l’estret i costerut camí encimentat que duu fins l’Ermita de Sant Blai:

l’ermita vista des del Coll del Ventall,

Tot i que malauradament no vaig poder fer el camí fins a les coves, deixeu-me que s posi algunes fotografies del que era el meu objectiu principal. Tornaré més endavant, quan el calor no apreti tant.

cova del ramat

pintures

Cova de l’Escoda

pintures

Aquestes i d'altres coves i pintures quedaran pendents fins la propera ocasió... ep! espero no trigar 20 anys més...

Des del Coll del Ventall vaig dedicar-me a fer uns volts per la multitud de pistes disponibles, camins ben assenyalats amb bones indicacions que en tot moment ens permeten de situar-nos i de reconèixer allò que estem veient, en aquest cas, explicacions sobre la flora... “jardins de pedra” deia...

La veritat es que acostumat com estic a les verdes i humides muntanyes del meu Montseny, aquest territori tant erm i sec, aspre, em resultava estrany, posseïdor d’una bellesa d’un altre tipus ben diferent ...

Després de fer vàries voltes, per aquelles pistes: Serra de la Batalla on es va lliurar una a la Guerra de Successió (1714), la Codina del Llop on va ser abatut el darrer llop de la comarca el 1904, la solitària zona de les cabreres on de tant en tant es veu algun salvatge –cabres salvatges- que per aquí es refugien, etc., i de tornar pels mateixos llocs (uns 25 kms. Més o menys que podrien haver estat molts més), vaig agafar el GR 7 que em duria fins a Rasquera i Ginestar, pista llarga i sense gaires complicacions (uns 17 Kms.aprox.).

Prop de Ginestar vaig trobar aquesta estranya ermita que barreja amb certa gràcia l’estil arquitectònic propi dels ibers d’aquesta contrada amb elements cristians, darrera al costat de les muntanyes dels Ports al fons, transcorre l’Ebre en direcció al mar.

Vaig dinar a un restaurant de carretera prop de Rasquera, l’únic que tenia era set, molta set, això si vaig menjar paella i txurrasco, no estava malament, el preu ajustat 10 €, però tampoc era res de l’altre món.

Havent dinat, tot i que el Sol queia a plom, vaig agafar la moto per anar a agafar la pista que des de l’Atmella de Mar em duria fins a Vandellòs. Abans vaig passar per l’estació eòlica de Costanetes (crec?)

Em fascinen aquestes immenses estructures, meravella del disseny i de la tecnologia, esperança energètica d’un futur que no podem endarrerir ni un segon més...

La xafogor em podia - jo no la resisteixo gaire -, així que em vaig dirigir cap a l’Atmetlla de Mar a fer un cafè amb gel i una aigua mineral...

Res més refrescant que la immensitat de l'aigua i del cel...

Un cop refrescat vaig reprendre la ruta, vaig anar a cercar el que recordava com a pista forestal que anava des de lAtmella de Mar, fins a Vandellòs, passat per Gavadà i que ara a esdevingut una solitària i mal cuidada carretereta asfaltada, en tots els Kms. Que vaig fer no em vaig creuar amb cap cotxe. Val la pena de saber que en aquesta carretera hi ha un desviament per a anar al Mas d’Aumet, darrer lloc de culte de la religió musulmana a les Terres de l’Ebre, m’hauria agradat torna a veure la vella torre mossàrab.

Amb tot les vistes son gratificants

En arribar a Vandellòs, nova parada per a veure una altre aigua mineral fresqueta. I iniciar el retorn cap a casa.

En total va ser 632 Kms. en menys de 12 hores, la veritat és que els darrers 50 Kms. tenia el cul una mica planxat, però no gaire cansat, per quan la propera?...

Aquesta és doncs la crònica de la sortida d’avui.

A l’hora de fer balanç haig de dir-vos que m’han quedat moltes coses per a fer. Volia arribar-me fins a l’Horta de Sant Joan per a veure “Lo Parot”, una olivera mil·lenària, el ser viu més vell de Catalunya, volia passar l’Ebre amb la barca a Rasquera i anar a Miravet, volia...però ja se sap, "l’home proposa i Deu disposa"...