LA COMANDA TEMPLERA DEL MASDEU

En aquest meu recorregut per la història de l'Orde del Temple en els territoris de la Corona d'Aragó i sempre seguint el rastre del nostre protagonista Fra Ramon de Saguàrdia, avui m'he desplaçat a l'altra banda de la frontera del que avui anomenem França, fins a un petit llogaret rural, a la plana del Rosselló molt abans d'arribar a Perpinyà.

Com que no dispossava de molt de temps, el trajecte el vaig fer per l'autopista A-7 fins a la Jonquera i des d'allá a la sortida d'El Boló, un veritable rollo... per tot seguit, agafar petites carreteres, comarcals (departamentals), molt més divertides.
La Comanda del Masdéu va ser la primera i una de les més importants comandes templeres de les moltes establertes en territori de la Corona d’Aragó o, segons el cas, en el Regne de Mallorca.


El poblet de Trullars no té res d'especial amb la excepció de la petita esglèsia de Santa Coloma, fundada pels templers al S.XIII, però tan reformada i feta malbé al S.XVIII que no ens deixa recordar com era, el campanar està reconstruït el 1921 segons una placa de ceràmica.

Situada la seu al sud-est de l’actual municipi de Trullars, al Rosselló, a molts pocs Kms. del petit poble d’El Boló, i no gens lluny de Figueres, fou creada vers el 1138 amb els béns que a Sant Andreu de Banyuls, Santa Maria de Brullà, Vilamulaca i Nils rebé l’orde uns anys abans. Fou en el terme de Vilamulaca, damunt una antiga vil·la romana, on es bastí l’edifici central de la comanda, documentat ja el 1138 i del qual resten encara avui dia la capella i alguns murs del convent. A partir de 1145 comença la sèrie dels seus preceptors privatius.

Fou el cap i casal dels templers rosellonessos i de les possessions que l’orde tenia a l’altra banda dels Pirineus. Amb els béns que el Temple adquirí en aquesta zona es fundaren diverses cases subordinades, més o menys vinculades a la casa mare del Masdéu: abans de l’acabament del segle XII hom té documentades les de Perpinyà, Palau i Mas de la Garriga; de Centernac hom coneix un preceptor de començament del segle XIII, per bé que la sèrie seguida no s’inicia fins a la segona meitat de l’esmentat segle; Sant Hipòlit s’organitzà a la darreria del primer quart del segle XIII, mentre que Orla i Corbos ho foren a la segona meitat de l’esmentat segle. La comanda obtenia drets a una norantena de llocs del Rosselló, Vallespir, Conflent i la Fenolleda.
El procés històric de la comanda del Masdéu s’ha pogut estudiar gràcies a la cura que els frares tingueren d’enregistrar en un cartulari bona part dels documents que feien referència a aquesta casa i que es coneix amb el nom de «Llibre de la Creu». Actualment es conserva, juntament amb d’altra documentació, a l’Arxiu dels Pirineus Orientals de Perpinyà. Es tracta d’un manuscrit de 457 folis, escrit en pergamí, que conté 850 instruments relatius gairebé tots al període dels templers. R. Vinas -un especialista de la història de l'Orde del Temple- ha distribuït en vuit zones les possessions de la comanda:
- La Fonolleda.
- El Conflent.
- Els Aspres.
- El Vallespir.
- La Salanca. En aquesta zona les possessions del Temple foren bastant importants i se situaven al redós de la vila de Sant Hipòlit de la Salanca, que els pertanyé sencera. Ben aviat, el 1136 aconseguiren drets sobre les salines de Torrelles per donació de Berenguer de Saguàrdia –de la família del nostre Ramon de Saguàrdia, d’aquí els possibles interrogants sobre la fundació del Mas Déu de les que ens feiem ressó en el petit treball sobre la seva persona- mentre el 1211 Pons de Vernet - que havia lliutat a favor dels càtars i als que protegí en diverses ocasions perquè poguessin fugir de la persecució de que van ser objectes- els donà una quarta part del delme del peix que rebia a Torrelles, Salses i Barcarès.

La principal població, però, no fou adquirida per l’orde fins una mica més tard, gràcies a una primera donació de Berenguer de Palasol el 1207, confirmada l’any següent per Ponç de Vernet, a qui després els frares comprarien diversos feus a la zona. Aquest mateix cavaller, el 1211, en lliurar-se com a confrare del Temple cedí a l’orde tots els seus drets a Sant Hipòlit i en particular de l'important castell del que era senyor.
- La zona costanera.
- Perpinyà.
- El centre del Rosselló.
La comanda del Masdéu dugué a terme una important política d’assecament dels estanys i llacunes situats entre els rius Tet i Tec, entre els quals alguns situats a Banyuls dels Aspres, Malloles, Pontellà, Bages i Nils. Aquesta política d’assecament lacustre se cenyí principalment als estanys de Caraig, a Pontellà, de Sabadell, a Nils, i de Bages i Bajoles, a Bages, i fou duta a terme durant el govern del preceptor fra Pere d’Aiguaviva, entre 1180 i 1190. Tot i que el sistema que en aquella època s’utilitzava més sovint per a assecar el terreny era molt simple -en la major part dels casos consistia en la construcció d’un canal de desguàs a celobert i orientat vers el curs d’aigua més proper- la seva realització implicava un cost elevat que només estava a l’abast dels econòmicament forts, com eren els barons o els monestirs.
Destaca també com a activitat important de la comanda del Masdéu la política de construcció d’habitatges que desenvolupà a Perpinyà, on promogué la urbanització d’un barri propi a través de la venda i concessió de terrenys per a bastir-hi cases, el de Sant Mateu, al costat de la porta de Mallolles, a l’oest de la població. Com a resultat d’aquesta política immobiliària l’orde comptava amb una cinquantena de cases en aquest sector de la ciutat, que llogava a particulars i que reportaven especials beneficis.
No podem deixar de fer referència a les quantioses activitats comercials que la Comanda duia a terme pel port de Malloles, des d'on partien cap a ultramar (Terra Santa) o la Corona d'Aragó els productes de les seves explotacions.

La residència conventual

De les antigues construccions que bastiren els templers als Comtats, tot i les destruccions sofertes al llarg dels anys, resten encara vestigis que palesen la importància i el poder econòmic que tingué la preceptoria del Masdéu. Concretament, de la casa central, situada actualment a llevant del terme municipal de Trullars, a l’interfluvi entre la Cantarana i el Rard, es poden veure avui els principals elements que configuraren el convent, que inicialment formava part del veí terme de Vilamulaca.

El conjunt de les construccions, certament amb diverses reformes i afegits, restava encara íntegre fins a final de la segona Guerra Mundial però va resultar molt castigat els darrers dies d’aquesta conflagració a causa d’un bombardeig per part dels alemanys que destruí bona part de l’edifici neogòtic en què l’havien convertit els seus propietaris.

Tot i això, els diversos elements subsistents permeten refer l’esquema constructiu de l’antiga casa templera, integrada per un recinte murallat quadrangular que tenia adossat els diversos elements que componien el conjunt: església, cellers, magatzems i torre, deixant al mig un gran pati.

Els murs del recinte medi en uns 85 m el de llevant -en part encara subsistent-, 57,50 m el de tramuntana, 74 m el de migdia i 78 m el de ponent i una alçada d'uns 5 m.

Estaven flanquejats per torres angulars de planta rectangular, de les quals avui resten vestigis de tres, una d'elles força ben conservades, com l'anomenada "Torre de l'Infern".

Les dependències principals del convent estaven adossades als murs de tramuntana i de llevant. Aquest darrer, tot i haver estar enderrocat en part, actualment ofereix encara restes que permeten conèixer el seu sistema constructiu, que consistia en un mur de metre i mig de gruix, fet amb còdols, calç i arena, amb un talús a la base de bon carreu amb aparell isodòmic. El conjunt del recinte estava rodejat per un ample fossat i probablement disposava d’un pont llevadís davant la porta d’ingrés, situada al mig del mur de ponent.

De les torres que flanquejaven els murs la que conserva més vestigis és la situada al NE, que formava conjunt amb la casa-habitació. La seva base és rectangular de 6 m per 8 m, s’elevava a una altura d’uns 14 m i tenia dos pisos amb volta de canó i terrassa; segons descripcions de l’època dels hospitalers –posterior- se l’anomenava «Torre de l’Infern».
L’església de la comanda, dedicada a Santa Maria, actualment exempta, estava adossada perpendicularment a la muralla oriental. És de nau única, planta rectangular i capçalera plana orientada a sol ixent. En no disposar de contraforts, els seus murs són molt massissos -d’un gruix d’1,60 m. Interiorment la nau amida uns 19,50 m de llargada, per 7,30 m d’ample i 10 m d’alçada sota clau, coberta d’una volta de canó llis apuntat que arrenca d’una senzilla cornisa. Tant la volta com els murs estan construïts de maçoneria grassa encofrada a base de còdols de riu, amb elements disposats en espina de peix. La coberta, de lloses saltacavallades, és de doble vessant. Originàriament aquest edifici comunicava pel costat de tramuntana i des del presbiteri, mitjançant un corredor de volta, que feia funcions de sagristia i arxiu, amb la casa-habitació.

La gran portalada de la façana de ponent, corresponent al frontispici, és recent, per bé que podria haver-ne substituït una d’antiga. En el mur del frontispici, al seu bell mig, resta un finestral originari de contorn ogival i esplandit doble, gairebé simètric al que hi havia també a la capçalera, actualment tapiat.
Al mur del migdia de l’església, vora la cantonada de ponent, i segons el costum local, s’hi obria una altra porta, actualment tapiada i molt malmesa, que probablement donava pas al cementiri exterior. També en aquesta banda hi havia dues finestres de mig punt amb doble esqueixada, ambdues d’arc apuntat, actualment tapiades però perfectament visibles. Tanmateix, una altra porta en aquesta paret s’obria a la banda del presbiteri; actualment està tapiada.
Diversos permòdols de pedra a la façana de ponent suggereixen l’existència d’un possible pòrtic o galilea, probablement d’ús funerari, on es disposarien els sarcòfags dels més eminents benefactors de la casa.
Entre l’església i l’anomenada «Torre de l’Infern» estava situada la casa-habitació, probablement d’estructura de casa palau, amb gran portal i pati, amb baixos -on es repartien cellers, trulls d’oli, graners, forn i bugaderia- , un entresolat, amb cuina i rebost, i planta noble situada al primer pis, on es disposaven les diverses estances i les alcoves.
Al mig de tot el conjunt d’edificis perimetrals hi havia el grall; pati, d’una extensió aproximada d’uns 3.800 metres quadrats, que contenia l’anomenada «Torre de la Presó», al costat de la qual hi havia un pou, amb el seu abeurador.

Diguem doncs que la Comanda del Mas Déu, a diferència de d’altres que hi havia a Catalunya, o a la resta de la península, no estava concebuda com una Comanda estrictament militar, sinó com un lloc d'administració i de recapta dels diners necessaris per a finançar les campanyes militars a Terra Santa i/o Al-Andalus. L’aportació de la Comanda al conjunt de l’Orde a Catalunya era el 1307 de 800 peces d’or, quantitat gens menyspreable per la seva època i que li possibilitaven les diverses activitats econòmiques que duien a terme.

A més aquesta Comanda era concebuda també com un lloc de preparació espiritual, i molts dels seus Mestres Comendadors van destacar en aquest aspecte, cal tenir pressent que l’Orde del Temple –com a qualsevol altre Orde religiosa- també tenia per funció de fer d’intermediària entre els fidels i Déu. Aquest aspecte queda expressivament representat per la declaració del Comendador Ramon de Saguàrdia davant del Tribunal de la Inquisició que el va jutgar.
A més, haguda compte de l’extensió dels seus dominis, molts dels treballadors, però també col·laboradors, protectors, etc., de la comanda estaven estretament lligats amb el moviment càtar i trobaren protecció més o menys oberta en aquesta comanda i en la de Capoulet Junac -prop de Foix-, així com en d’altres de la Corona d’Aragó, especialment quan molts nobles càtars van ingressar a l’Orde com a freires.
Malgrat la força i l’empenta de la Comanda, eren molt pocs els cavallers establerts permanentment al Mas Déu, per terme mig no eren més de 26 persones, tres cavallers, inclòs el Comendador, quatre capellans i la resta sergents i d’altres del servei, especialitzats en les diverses funcions que és desenvolupaven en aquell indret, o en qualsevulla de les dependències de la Comanda. A més, pel que sabem a conseqüència de les actes dels interrogatoris, l’edat dels habitants del Masdéu era força avançada pel que era habitual en aquells temps, doncs la majoria duien –el 1307- entre 22 i 37 anys al servei de l’Orde.

La llista dels principals comendadors de la Comanda:


Arnaud de Saint-Cyprien-1149
Gausbert de Serra-1195-1197
Guillaume Amell-1200- ?
Pierre Malon-1237 - ?
Jean de Palence-1245 - ?
Guillaume Tort-1252
Guillaume de Londres-1255
Guillaume de Montgri-1260-1264
Raymond de Bac-1278
Guillaume de Benages-1287
Guillaume d'Abellars-1295-1297
Jacques Ollers-1296
Ramon de Saguàrdia-1304-1307


Preceptors Hospitalers de la Comanda Sanjuanistes:


Pierre Arnaud de Peyrestortes-1343-1346
Arnaud Guitart-1364-1372
François Xammart-1385-1397
Roderic de Luna-1414
Jean Desgarrigues-1419-1424
Berenger de Fontcouverte-1436-1439
Jean de Cardona-1451-1477
Jean d'Argençola-1491
Raymond Maignès-1511
François Ferrer-1540
Michel d'Homedes-1553-1562
François de Remolins-1574-1576
Michel d'Alentorn-1593
Philippe de Sabater-1640
Nicolas Cotoner-1711
Jordi Serra-1792

Després de la farsa de la persecució i eliminació de l’Orde, la Comanda del Masdéu, fou posada sota domini de l’Orde de l’Hospital –els sanjuanistes- enemics i rivals dels templers, allà estigué retingut Ramon de Saguàrdia els darrers anys de la seva vida tot i seguint gaudint de la confiança i protecció dels reis de Mallorca.
La comanda hospitalària del Masdéu, aniria esllanguint fins que ja en el segle XVIII, després de la revolució francesa fou privatitzada, situació en la qual encara continua i que fa que sigui de molt difícil l'accès a l'interior.




Els actuals propietaris dispossen d'un cert renom a la contrada per la qualitat dels seus vins, el paisatge que envolta l'antiga Comanda ple de ceps i vinyes, en la immensa plana del Rosselló.




Arribada l'hora de tornar cap a casa, vaig voler tornar per la costa. La "Llibertat!", acostumada fonamentalment a la muntanya, desitja de tant en tant acostar-se a la vora del mar...