Al mig dia afortunadament el temps a canviat i el sol m’ha acompanyat en tot el recorregut...
He agafat l’Eix Transexual, fins arribar a Riudellots de la Selva, l’Aeroport de Girona i des d’allà, per l’antiga carretera que va des de Girona a Santa Coloma de Farnés he fet els 6 Kms. Que hem separaven d’Aiguaviva...
El poble que té un gran encant, tot i que en l'actualitat es troba “patas parriba” a causa de les nombroses obres: construccions de cases, urbanitzacions, arrenjament de carreteres, etc., no hi ha dubte que en un temps molt breu, esdevindrà un suburbi o ciutat dormitori, d’aquella ciutat de Girona que està tenint un creixement desmesurat i que ja ha engolit a d’altres pobles de les rodalies.Pero el que m’ha dut fins Aiguaviva és, sense dubte, la visita a l'antiga casa dels templers de la Comanda d Aiguaviva. Per arribar-hi hem de tornar anar fins a Aiguaviva, es clar!, i des d'allí agafar la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners direcció a Girona; abans d'arribar al pont que passa per sobre de l'autopista agafarem un brancal a l'esquerra – el carrer que ens duu a la Planxisteria Aiguaviva- ens portarà al cap de pocs metres davant per davant de l'antiga casa del Temple – nom pel qual, encara avui es coneguda com vaig poder comprobar-.
La comanda d'Aiguaviva es troba prop del límit amb Vilablareix i a causa de la capella adjunta se la coneix com el Temple de Santa Magdalena. És una edificació del segle XVI feta sobre una altra del segle XIII. La seva estructura és rectangular, amb planta baixa i dos pisos. Conserva algunes espitlleres, l'escut del Temple i escuts medievals a la façana.Per un document de la darreria del segle XVIII sabem que la comanda d'Aiguaviva estava relacionada amb les comandes de Castelló d'Empúries, la d'Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes.
(fotografia estreta d’internet:
http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Temple/Tempfo01.jpg)
Des de la carretera la casa no ens sembla res més que una més o menys gran casa pairal amb un petit temple adossat i amb bones terres de conreu (la finca està envoltada de camps de panotxes de blat de moro i instal·lacions per l'aviram, encara que en aquests dies de novembre la terra s’estava llaurant). Però, a mesura que ens anem acostant a la casa, comencem a veure els signes identificatius d'aquesta antiga casa medieval: en la façana es troben esculpides nombroses creus de l'antiga ordre militar, i escuts i inscripcions se'ns presenten com un llibre obert i antic del qual ja en desconeixem el seu missatge. En arribar a la tanca que envolta la casa, els lladrucs d’un ferotge ca, em fant avinent que haig d’esperar a que m’obrint. Al cap d’una breu estona, una dona gran i molt amable em surt a rebre, li demano permís per a fer unes poques fotos de l’exterior i de la façana de la casa... Al cap d’uns minuts surt un home –el marit- i així acompanyat per ells i pel violent soroll de fons del gos inicio el meu recorregut...M’expliquen que ja estàn acostumats a les nombroses visites que reben, no totes amables o d’interès cultural, com els lladres que no fa gaires dies van foradar la tanca i maltractar el gos a base de pedrades, sort que ells eren dins la casa i a que van obrir els llums en sentir la fresa els lladres van marxar sense el seu botí.
Davant de la gran porta d'entrada una làpida gravada ens vol donar una informació que volia esdevenir imperible però que el pas dels anys, i sobretot les mans de l'home, l'han malmenada abastament.
Ens endinsem a l'interior i la gran sala típica de totes les cases antigues ens dóna una altra sorpresa en utilitzar com a suport del gran embigat de fusta una imponent columna de pedra del segle XVII, que va ésser partida en un moment donat en dues parts. Com ja hem dit, adossada a la casa es troba la capella de Santa Magdalena i d'aquí ha sorgit el nom de la casa del temple que també és anomenada Temple de Santa Magdalena, en l’explicació més ampliada que trobareu al meu blog, podrem parlar de les relacions entre l’Ordre del Temple i Maria Magdalena que com ja sabeu ha possat tant de moda “El Codi Da Vincy” de Don Brown.
Avui la capella es troba tancada al culte i el seu interior serveix -de vegades, matissen- de magatzem, com en aquests moments segons em vàren comentar els propietaris o massovers, ja que la capella està molt malmessa i plena de trastos, vaig captar la indirecta i no vaig voler insistir en que em deixessint entrar. La capella va patir importants destrosses en la darrera Guerra Civil i com a conseqüència d'aquells moments de por es varen extraviar les tres talles de fusta d'imatges religioses a les quals es venerava en el seu interior –ves a saber a les mans de quin col·leccionista es deuent trobar.
Potser i havia alguna Verge Negre, a les que eren tan devots els templers?...
Els templers al gironès:
Veient la casa del Temple ens adonem que ha d'haver estat un indret idoni per a la creació de faules i llegendes misterioses a l'entorn d'aquells cavallers que anaven vestits amb mantells blancs i creus vermelles, que cavalcaven (segons les pel·lícules) en meravellosos cavalls i que practicaven cerimònies secretes en les sèus dels seus convents.
Contes per no dormir, encara molt més potenciats per les restes de l'antiga torre sepulcral romana que es troben gairebé adossades a la casa: així la tradició popular ens parla de túnels secrets, de ritus misteriosos, de presoners que feien saltar des de dalt de la torre....
Les antigues restes de la tomba romana es troben a escassos metres d'una de les parets exteriors de la casa i endinsant-se tímidament en un extens camp de blat de moro. Els elements que podem observar del monument sepulcral són molt escadussers, ja que només es conserva, i molt malament, el basament de la torre i ens obliguen a un fort esforç amb la imaginació...
vista superior de la torre molt erosionada.
Es ben curiós que, en tan escassos metres, s'hi trobin dos dels millors símbols de la vila: l'un és la primera notícia que es té d'un assentament, i el segon és el reflex d'una important orde religiosa i militar que es va consolidar com a una important part del règim senyorial feudal.
L`ordre del Temple (religiós-militar) es fundà a principi del segle XII a Jerusalem, des d'aquest punt l'orde es va començar a expandir per occident incloent en. les seves files reis i comtes que convertiren l'ordre en subjecte d'importants donacions, privilegis i concessions que van suposar la base del poder polític i econòmic que va assolir l'orde del Temple en els cent setanta-cinc anys que va durar la seva actuació a Catalunya.
Les primeres cases dels templers a Catalunya foren formades el 1.149; les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten en el 1.192 i la seva conversió en comanda data del 1.209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, on els frares podien ésser cavallers, servents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers que eren designats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot de vegades pel gran mestre d'orient. Els comanadors d’Aiguaviva de l’Ordre del Temple van ser:
Berenguerd'Arbós (1192-1209),
Joan d'Agde (1237)
Bernat de Motllor (1252)
Berenguer de Calaca (1265)
Pere de Canoves (1272)
Guillem d'Abellars (1293)
Berenguer de Vallverd (1303)
Guerau de Regàs (1305);
I posteriorment
els hospitalers Ramon de Vilademany, 1348-1361 ; Felip d'Homs, 1610 que també ho era d'Avinyonet
El Comendador era cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient. Els béns de les comandes eren terres, castells i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la Comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminal d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls). A Espanya, els Templers –tot i tenir gran rellevància econòmica, política i militar - mai no van aconseguir la importància que tenien a França, potser perquè ja existien altres ordes: Calatrava, Santiago, Alcàntara.... que tampoc van constituir-se com a poder econòmic, al contrari van deixar a mans dels jueus l'administració dels seus dominis i van contribuir a consolidar el latifundi andalús.
Als Països Catalans l'orde entrà el 1131, amb la professió del comte Ramon Berenguer III, i els anys següents rebé algunes altres petites donacions, administrades des de Provença, sense que fos fundada de moment cap casa ni comanda. La donació més important vingué a conseqüència del testament d'Alfons I d'Aragó, que cedí als ordes del Temple i de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i als canonges del Sant Sepulcre els seus regnes. La noblesa aragonesa s'hi oposà, la qual cosa provocà un enfrontament del regne d'Aragó amb la Santa Seu, que reivindicava els drets dels esmentats ordes.
L'acord no s'esdevingué fins l'any 1143. Quan l'orde es va establir a Catalunya, es nomenaren batlles per administrar les possessions, que en els seus inicis depenien de Provença. Més tard es van organitzar les comandes, regides per un preceptor o comanador, el qual era nomenat pel mestre i el capítol provincial.
El domini dels Templers a Aiguaviva fou iniciat el 1190 i prengué categoria de comanda d'Aiguaviva el 1209. Quan el 1317 es va suprimir l'orde dels Templers totes les seves possessions passaren als hospitalers, que en tingueren cura fins el 1804.
La suposada o real acumulació de riqueses, la cobdícia del poderós rei de França Felip el Bell, del Papa Inocenci III, van portar a la difusió d’un seguit de falses acusacions contra els templers, com ara: la pràctica de cerimònies secretes, comportaments poc honorables, idolatria, abjuració de Crist i d’altres coses per l’estil que mai no van poder ser probades.
La causa però de la caiguda de l’Ordre del Temple, a més de la inquina del poderós rei francés i del Papa, l’hem d’anar a cercar en la pèrdua de les possesions cristianes a l’Orient –fracàs del Regne Cristià de Jerusalem i de les Croades- com Sant Joan d'Acre ( 1291 ) i d’altres; les enormes pèrdues económiques per a tots els monarques europeus que aixó va comportar, i la intenció d’apropiar-se del supossat fabulós tresor que els Templers acumulaven i que mai va poder ser trobat.
En resum, les calumnies sostingudes, les confessions aconseguides a través de la tortura i la derrota militar de les Croades –que no pot ser atribuida als Templers- varen fer entrar en descrèdit l'ordre i finalment fou suprimida l'ordre i lliurades les seves possessions i béns (de Catalunya, Aragó i MaIlorca) a l'orde de l'Hospital a final del 1317.
Així que després de menjar-me l’entrepà en un banc d’uns jardins públics a peu de carretera, vaig decidir tornat cap a la feina per a donar la darrera classe del dia, no sense aprofitar per a fer una fotografia més d’aquests meravellosos paisatges de tardor...
EL CASTELL DE SAGUÀRDIA AL RIPOLLÉS.
La segona de les meves sortides templeres, per tal de visitar els territoris infantils d'aquest personatge.
“Tras el Padrenuestro, con el que se daba por finalizada la exigua cena, el Maestre Provincial en funciones y Comendador de Masdeu, Ramón de Saguardia se dirigió en voz alta y algo afectada, a sus subordinados:-“Hermanos míos:Sé con certeza que éstos son momentos tristes y dolorosos para todos nosotros sin excepción. Perdida toda esperanza de que la Verdad y la Justicia acudan en nuestra defensa, mañana cuando el sol aparezca por el horizonte oriental, en virtud de la autoridad que me ha sido concedida por la Orden para coordinar la resistencia, agotadas todas las posibilidades y conseguido el compromiso de nuestros sitiadores de ser tratados con el respeto y la dignidad que merecemos, rendiré Miravet a los enemigos de la Orden y de Dios - se oyeron unos pocos murmullos de desaprobación -.
Todos nosotros, seremos puestos en manos del rey y encerrados en Calatayud, a la espera de interrogatorio y juicio por parte de nuestros enemigos: la Inquisición, el Papa y el Rey - nuevos murmullos airados -.
Sabemos lo que nos espera.Nuestros hermanos de Francia, de Llengüadoc y Provença, el Gran Maestre Provincial Ximén de Lenda y tantos otros, han pasado ya por ese duro trance. La privación de libertad, la calumnia, la vejación, la tortura, las más duras condenas, incluso la muerte más infamante para los que no pudieron soportar estas calamidades y, por encima de todo, la Excomunión, que nos aparta de la Iglesia privándonos de nuestro sagrado derecho a celebrar o recibir los Sacramentos y a ser enterrados en el Campo Santo.
Nada puedo exigiros. Ante semejantes pruebas, nadie puede ser responsable de sus actos.
A ninguno de nosotros se le ha ocurrido condenar a aquellos que sucumbiendo al terror y al dolor, han contribuido, con sus falsas confesiones, a difundir las patrañas que nos imputan la envidiosa Inquisición y el taimado rey francés Felipe; mentiras y falsedades que han llegado a creer incluso aquellos a quienes considerábamos nuestros amigos, como el Conseller Reial, Arnau de Vilanova, o aquellos a quienes creímos aliados, como el complaciente Papa Clemente, o Su Majestad el Rey Jaume II “el espabilado” - nuevas protestas por parte de algunos “freires” -.
Hermanos: Cuando entré en la Orden, era un joven orgulloso, seguro de mí mismo. Como muchos de vosotros, me sentía capaz de emular a los héroes de las historias antiguas, reconquistar yo sólo el Santo Sepulcro, y si fuera necesario, batirme con legiones de sarracenos haciéndolas retroceder por los inmensos desiertos de Siria hasta las mismísimas puertas de Catai.
Con gusto me impuse la Cruz sobre el hombro. Jamás me arrepentí en el pasado de mi osadía, hasta esta terrible hora, en la que debo reconocer, no me siento con fuerzas para seguir soportando, después de lo que ya hemos sufrido, todo lo que nos depararán los próximos días, quien sabe por cuanto tiempo.
He de confesar, que si hubiera alguna posibilidad honorable de escapar a lo que nos espera, no la hubiese desaprovechado, y aunque fuese, un poco menos que honorable, quizás tampoco. Pero la suerte está echada, a pesar de la promesa del Rey de que seremos tratados benignamente, conforme a nuestra condición y de que tendremos un juicio justo, debo preveniros, una vez más, que debéis aguardar lo peor - se oyeron murmullos de disconformidad -.
Aprovechad las pocas horas que nos quedan para aliviar vuestra alma, por que algunos de entre nosotros, desgraciadamente, sabemos muy bien como las gastan y no tendréis una nueva ocasión para ello, por lo menos durante algún tiempo.
¡Sed prudentes!.
Aceptad con resignación los sufrimientos en el convencimiento, de que el mismo Cristo, tuvo que soportar escarnio y tortura por otros hombres, tan ciegos, bribones y mezquinos como los que mañana nos prenderán...”
Amb aquestes paraules imaginava el comiat que Fra Ramón de Saguàrdia, Lloctinent del Gran Mestre Provincial de l’Ordre del Temple de Catalunya i Aragó, dirigia als seus subordinats i amics, poques hores abans de la rendició de la Comanda i el Castell de Miravet, a l’enviat del Rei Jaume II de Catalunya Aragó, al que no sé perquè van anomenar “el Just”.
Fra Ramón de Saguàrdia, és també un d’aquells personatges de la nostre història que malauradament no ha rebut el reconeixement que pels seus actes mereixería. Som un país que no honora prou aquells homes i dones que pel seu exemple il·luminen i fan gran una nació petita com la nostre, potser per això vull dedicar-li aquestes poques línies.No soc medievalista i no pretenc aquí escriure un tractat sobre els templers, ja n’hi ha masses i alguns de molt bons com per exemple, en aquest mateix blog teniu:
http://terraxaman.blogspot.com/2007_12_02_archive.html
Fra Ramon (Raimon) de Saguàrdia (aproximadament 1250- 1319), va nèixer al Castell de Saguàrdia de Ripoll, en el que avui anomenem terme municipal de les Lloses, membre de la molt il·lustre familia dels Pinós, formà part d’aquella aristocràcia que en aquells temps tan remots de la nostre història ocupà els càrrecs més importants de l’administració del país.
La Baronía de la Guàrdia ≈ Baronia de Sa Guardia = Saguàrdia,
comprenia els municipis actuals de les Llosses i d’Alpens, prop de Ripoll. A la primera meitat del S.XI va establir-se aquesta baronia i una mica més endavant varen rebre la jurisdicció senyorial complerta.
En tenim les primeres notícies el 1017. El castell de Saguàrdia entrava dins els dominis del comte de Besalú Bernat Tallaferro. El 1054, el comte de Besalú Guillem, en un conveni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer, es compromet al retorn dels castells de Finestres i Colltor i com a garantia li empenyora el castell de la Guàrdia amb el seu castlà Raimon Bernat Saguàrdia.
Des d'aquell moment el castell fou de la família Saguàrdia. I en destacaren diversos personatges com ara Reverter I Vescomte de Barcelona que visqué grans aventures a l'Àfrica on fou un afamat guerrer, o Ponç de Saguàrdia, cavaller i trobador de prestigi i molts altres familiars de les families Pinós -Galçerà de Pinós Almirall de la flota catalana, o Hug de Pinós, probable fundador de l'Ordre del Temple, o aquell de Pinós que amb l'Otger Cataló fou un dels mitològics "9 Cavallers de la Terra" fundadors de Catalunya... dels Canet, etc.
El nostre protagonista fou el tercer de 4 germans: Ponç, Berenguer, Ramón i la seva germana Marquesa tots ells fills de Guillem de Canet, emparentats amb la Reina Elisenda de Montcada.
El 1270 Ponç -el germà gran- dels Saguàrdia rebé de Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet. La fidelitat dels senyors de la Guàrdia als senyors de Mallorca (Sanç I i Jaume III) els dugué a participar en les guerres contra Pere III de Catalunya i Aragó en la campanya que aquest inicià per la recuperació del regne de Mallorca. La conquesta de Mallorca els dugué temporalment a l'exili.
Galçerà de Pinós dit “el vell”, que acompanyà el rei a la conquesta de Mallorca, es casà amb Esclarmonda de Canet i d'aquesta manera el castell de la Guàrdia passà a ser un domini més de la família Pinós que acumul·là una llarga llista de títols: Baró de Valmanya, de Tàrregas, de Gaià, de Sant Jaume, d’Esplà, de Gòssol, de Saldes, Josà, Quer Foradat, de Llo, Gliscareny, Alguaire, Alebsa, Lillet, Talteüll, Fórnols i Sa Guàrdia, Vescomtat de Canet...
L’altre germà Berenguer de Saguàrdia, fou canonge d'Elna i de Barcelona. Del 1306 al 1328 fou bisbe de Vic. Augmentà l'esplendor del culte i inicià el toc de l'àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l'Espelt. Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral. Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.
Mentre que la seva germana Marquesa, arribaria a ser Abadesa de Santa María de Valldaura.
El Castell de Saguàrdia de Ripoll, ja no existeix en els nostres dies, les seves restes es troben al terme municipal de les Llosses, a la serra de Santa Margarida.
Per anar-hi cal pendre la carretera de Vic a Ripoll, fins a ben aprop de Ripoll, on trobareu un desviament perfectament assenyalat cap a les Llosses, a travers d'una petita i serpentejant carretera d'uns 10 Kms.
Alguns autors (Pladevall) el situen al mas Castell o Castelló, a un petit puig al S. de l'església de Santa Margarida de Vinyoles.
Però, per la situació dominant a 1050 m. d'altitud de la ubicació de l'església parroquial i pel possible aprofitament de les restes del castell per la construcció de l'esmentada església, tot fa pensar que el castell estaria edificat en el mateix lloc que ara ocupa l'edifici religiós.
Per accedir-hi hi ha dos possibilitats: 1ª. A cinc kms. de la carretera de Ripoll a Berga, surt a mà esquerra una pista preciosa que travessa uns quants boscos de pins, alzines, roures, etc. cimentada que va a Sovelles i Portavella i d'aquí una pista en mal estat en alguns trams però que es pot fer perfectament amb les motos de trail, arriba fins dalt l'església dita de Sant Marti de Vinyoles,
Tenia la intenció de verificar si des d'aquí m'era possible arribar a l'esglèsia de Santa Margarida de Vinyoles, dons sabia que el GR-1 en direcció a Alpens hi pasava
però només hagués pogut arribar a peu, o amb una motocicleta més preparada per a fer camins de cabra, tot i que la distància no era molta, uns 30 minuts a peu, vaig decidir de probar la segona opció que seria la bona, no sense abans fer una cigarreta i observar les perspectives:
Tenen raó els qui dubten que aquest fos l'antic emplaçament del castell doncs la visió de les Valls de Sora i d'Alpens es incomplerta, a més que per darrera un atac des de les muntanyes seria relativament fàcil.
Així que vaig retornar a la carretera Ripoll-Berga fins arribar a les Llosses, que ningú s'esperi un poble, ni que sigui petit com ara Espinelves, o Viladrau, no, es tracta d'un d'aquells pobles d'habitat molt dispers, format més aviat per cases de pagés. Doncs bé, davant mateix del desviament a la dreta que va cap a l'Ajuntament, agafant la pista que travesa el Mas de la Ferreria –que pertany a la Montserrat Caballé – en uns 3 Kms. veiem ja la silueta del nostre objectiu:
Arribem a l’Església, no sense haver d’obrir i tancar diverses vegades tanques electriques que impideixen que el bestiar pugui sortir dels camps que els han asignat, així com densos i foscos boscos d'alzines, roures i faigs, encissadors.
El que queda del castell en l'actual ermita és pràcticament invisible, al menys per la part exterior que és a l'única que vaig poder accedir-hi:
