dijous, 25 de gener de 2007

RUTA DELS ARBRES MONUMENTALS I

ELS ARBRES MONUMENTALS I
Aquesta és una ruta que vaig fer fa un parell d'anys quan encara tenia la Transalp, us la posso doncs potser us interesarà... si voleu podríem adaptar-la a una sortida tranquila d'un matí, fins l'hora de dinar, si és que us interesa...


Per una d'aquestes casualitats que de tant en tant ens ofereix la vida, quan menys t'ho esperes, aquest dissabte he pogut realitzar part d'una de les rutes que em venia donant voltes per la cocorota des de feia diverses setmanes, fins i tot pensava que seria possible oferir-la als companys del fòrum que estiguessin mes prop i portar-la a terme junts. Es tractava de fer un circuit per diversos poblets de la zona del Montseny-Guilleries, a través de pistes (hi ha una opció alternativa per a no deixar la carretera) i petites carreteres entregirades, per a veure uns quants dels molts monuments vius que hi ha per aquesta zona, es tracta dels anomenats arbres monumentals. Catalunya és un país amb una superfície forestal considerable. Més de la meitat del seu territori, uns 19.000 Kms 2, estan ocupats per més d'un centenar d'espècies diferents d'arbres. Entre ells, hi ha alguns exemplars que destaquen per damunt dels altres i que per diferents motius han cridat l'atenció, n’hi ha fins i tot amb nom propi. D'entre tots ells hi ha uns pocs que es caracteritzen per les seves grans dimensions, per la seva edat, o per la seva bellesa i sovint, per les tres coses juntes. Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants, o són protagonistes de llegendes i tradicions, uns altres s'associen a personatges famosos, poetes, bandolers, etc.
Alguns que sou de per allà baix, coneixereu sense dubtes l'arbre més vell de Catalunya, es aquesta olivera des vegades milennària, que es troba prop d'Horta de Sant Joan i que s'anomena "Lo Parot", el pare de tots els arbres de Catalunya...

Altres, els menys, adquireixen una dimensió més enllà de la purament vegetal i han esdevingut símbols, d'una família, d'un poble, d'un país, o d'una idea.
Però tots ells, des del més petit i insignificant arbust, fins al més espectacular, tots formen part del nostre patrimoni natural, cultural o històric i per això, són mereixedors de la nostra protecció, coneixement i si em permeteu, en el meu sentiment, fins i tot de veneració.
Tinc la infinita sort de viure en una zona que des de temps prehistòrics ha estat considerat un santuari natural. Molt abans de l'arribada dels romans, els pobles que vivien per aquí, barreja de ibers i celtes, consideraven les Guilleries un territori sagrat, on els antics druides exercien la seva autoritat enmig de boscos de gran bellesa i frondositat que encara avui, són impenetrables, o gairebé.
Encara que evidentment els mals derivats del tipus de societat que vivim han acabat amb gairebé tot, encara queden pràcticament al voltant de casa diverses desenes d'aquests arbres majestuosos, era doncs lògic que en la meva ment s’anés fent la idea de preparar una sortida mig trailera, o rutera per a veure sinó tots, almenys alguns d'ells.
Després de recollir tota la informació que em va ser possible,- és curiós però no existeix res semblant a un mapa d'arbres monumentals, només llistes de noms i espècies, com a molt el municipi, però n’hi ha alguns que són enormes en la seva superfície -, i em vaig decidir que per a veure uns quants, els més representatius...
Com que no disposava de molt de temps vaig plantejar dos recorreguts, de mig dia cadascun. Avui us presento, el primer que seria el següent: Viladrau, on visc - 13 Kms. De pista forestal fins a Sant Marçal, o per carretera – 15 Kms. De carretera entregirada fins al desviament a Coll de Te – 7 Kms. De pista fins al camí dels Sequoies i els de Santa Fe, si suprimim el Camí dels sequoies es pot fer per carretera- 20 Kms. De carretera, fins al desviament al Martí, adreça Viladrau i 15 Kms. De pista fins a Espinelves.- Kms. De carretera fins a Viladrau- Amb aturades, per a les fotos, cigarretes, cafè amb gel en l’Avet Blau –envoltat de ceberreros i altres espècies perilloses- unes 2h i 30 minuts.
Doncs anem-hi, comencem!!!.
Abans que res, vull presentar-vos al gegant de casa, no sé quina mida té, però deu ni do!....

Fa molts anys, va ser un arbre de Nadal, avui és un sobirà majestuós que regna sobre tots els veïns i ens protegeix del vent i del sol. Ell serà el punt d’inici i de retorn en totes les meves sortides...
En la pista que surt de Viladrau fins a Sant Marçal, trobarem les restes d'un enorme bosc de castanyers que encara que són una espècie no autòctona, conreada, s'ha adaptat perfectament a les característiques de clima i humitat de la zona.
A part de les castanyes, aquestes coses “redonditas i peluditas”!! plenes de punxes que a l'octubre-novembre tenen el maleït costum de caure’m al cap, aquests magnífics arbres, de ràpid creixement i fusta òptima, van ser molt utilitzats en els S.XVII-XVIII per a la fabricació de vaixells, especialment els pals majors, que eren duts a lloms de muls i rucs fins als ports de la costa. He vist les restes d'un d'ells prop de Sant Hilari de mes de set metres de diàmetre, no vull ni imaginar-me el treball que va significar traslladar-lo fins a Malgrat, Sant Feliu de Guixols o Blanes.
El que vegeu aquí, situat a la carretera del Subirá, no puc precisar els anys que té -centenars-, però fixeu-vos en les arrels, són precioses, sempre m'ha recordat un arbre de còmic, si existeixen els gnoms, han de viure en un arbre semblant.
Un poc més endavant podem veure el famós castanyer de les nou branques (be ara ja només en són vuit, doncs una va trencar-se fa tres o quatre anys): fotografía presa l'any 1981 per Oriol M.J., l'arbre es troba molt deteriorat...

O aquest altre, en el seu interior poden aixoplugar-se de la pluja quatre o cinc persones, o aquest,

les motos mes estretes segur que passen entre les dues enormes parts que ha quedat dividit per l'acció dels fongs, per cert els tres estan bé vius i donen abundant collita.

I es que, els arbres són de bon tros, les criatures més ben adaptades a la vida en el nostre planeta, fixeu-vos, planten les arrels i aquí es queden a viure... de l'aire, del sol, de l'aigua, de la terra, veient passar impertorbables les estacions, els anys i si la serra, o el destral no ho impedeixen , els segles, fins i tot, els mil·lennis.
A part dels corals, els arbres són els éssers vius de major grandària i els que viuen més temps, sembla que hi ha alguns sequoies de mes de 2.000 anys, fins i tot pot ser que més, ara no voldria equivocar-me doncs parlo de memòria, però em sembla que en els vessants dels Andes, va trobar-se una mena de pi gris, endèmic d’aquella regió, amb exemplars que havien viscut 7.000 i més anys, tot i que en l’actualitat ja només eren fòssils. Ells, des del començament de tot, són els qui més han contribuït a definir les característiques de la nostra atmosfera permetent a la vida crear centenars de milers de varietats d'éssers. Gràcies a ells, els éssers humans vàrem poder sobreviure en les etapes glacials i en dominar el foc amb la seva llenya, vàrem començar a edificar una tecnologia que ens va permetre arribar a dominar el planeta i adaptar-nos a totes les seves condicions, convertint-nos en el que avui som.
No obstant això, com el monstre de Frankestein, ens hem tornat contra ells, la desforestació avança a un ritme frenètic i tots sabem que tindrà efectes catastròfics sobre la nostra civilització i sobre la vida en la terra, si no n’hi ha déu que ho aturi!.
Però tornem a la ruta.
Després d'uns pocs i agradables Kms. De bona carretera, agafem el desviament que va a Coll de Te i a través d'una pista forestal en bastant bon estat i que va cap a Arbúcies, prenent una petita desviació per altra pista secundària i en pitjor estat, i després d'uns centenars de metres de camp a traves, una de les parts més difícils, arribarem al camí dels Sequoies (aquesta part pot suprimir-se, si es vol fer exclusivament asfàltica):

Una llegenda amb aspecte de credibilitat diu que un indiano, aquests que van anar a buscar fortuna a Amèrica, va tornar amb èxit de la seva aventura i a més de diverses borses repletes de duros de plata, es va portar un sac amb llavors –també he escoltat plançons - de l'arbre que allí a Amèrica el va enamorar...
El Sequoia, diuen que és un fòssil viu, no voldria exagerar, però crec recordar que s'han trobat exemplars caiguts que havien viscut 7.500 anys. És famós l’anomenat General Sherman,


la criatura viva més vella del planeta, uns 2300-2500 anys de moment, medeix 83 mts. D’alçada, el seu tronc a 1,30 del terra, fa 11,1 mts. De diàmetre... i d’altres de vius pels quals – els biòlegs us explicaran que la part viva del arbre és un estret marge per sota de l'escorça envoltant el tronc- passen fins a cotxes de bona grandària per sota.
Els d'aquí, evidentment no són tan grans, després veurem un dels més grans, són pràcticament bebès, només tenen 200 o 300 anys de gairebé 40 mts. D'alçada i cinc de diàmetre, però ja creixeran, encara que cap dels qui llegiu això els veureu arribar al seu apogeu, dintre d'uns quants milers d'anys...




Quan passejo per un bosc, encara que sigui artificial, domesticat, com aquest, no puc sentir una estranya sensació de pau interior i plenitud. Ja fa anys un company em va revelar el secret d'abraçar als arbres, des de llavors ho practico amb assiduïtat, sembla mentida la quantitat de coses que els arbres m'han explicat, el consol que m'han ofert, la energia que m'han transmès...
Ara mentre els observo m'assalten estranys pensaments.
Aquest ésser que apareix davant els meus sentits, no és només un detall del paisatge, un tros de fusta emplumada de verd... que serveix per a cremar, o per a fer mobles..., no...és un ésser viu extraordinari, però també molt mes que això. L'arbre és un dels símbols essencials i més universals de la tradició dels diversos pobles i representa la longevitat i la fertilitat...
Alguns pobles trien un arbre determinat com si concentrés les qualitats del grup de manera insuperable... L'alzina/roure entre els celtes, el freixe entre els escandinaus, el teix entre els Càntabres i Asturs, el til a germania, l'olivera i el llorer a Grècia, eren considerats arbres sagrats... i és famós el bosc de roures sagrats –en el territori dels Carnutos- que César va ordenar arrasar per acabar amb el poder de les tribus que s'oposaven fèrriament al seu domini de la Galia. Sense anar tan lluny, a Guernika un roure és molt més que un senzill arbre. També a casa nostre però amb menys força –per raons diverses- tenim el Pí de les Tres Branques, prop de Berga...



Però tornem a la rutilla.


Ens acomiadem del indiano que va tenir la feliç idea d'importar-los i fem altres quilometres per la carretera que com podeu veure té, a qualsevol època de l’any unes vistes senzillament meravelloses.
No ve al cas, però mentre tornava he coincidit amb dos chuchuquis VStrom i una KeTeMatas LC8, 10 Kms. plegadetes i moderat pique, simpàtic i sense perill. He arribat l’últim... ja no soc el que era... menysmal!..
Però ara ens fiquem per una pista que enllaça amb una altra que desemboca en una altra i que va a parar a Espinelves, 27 Kms. De pista. A part del trocet de bosc a través enmig de faigs, que ens permetien arribar al Camí dels Sequoies, aquesta serà la part mes off road, travessarem densos boscos d'alzines, avets, pins i... un ramat d'ovelles que em va obligar a parar per cortesia i per l’afany de compartir uns instants amb elles deixant-me endur per l'estranya musicalitat de les seves beeeeé de situació i reconeixement. No vaig veure ni al gos, ni al pastor... i reprenc la ruta. Hi ha l'alternativa de fer-ho per carretera.
En arribar al bonic poble de Espinelves, amb una església romànica que és una preciositat, cal prendre la carretera en direcció a Sant Sadurní d’Osormort i a uns cinc-cents metres, a la sortida del poble, es troba el Masjoan, casa pairal de la família Masferrer, en ella es troba, la major concentració d'arbres monumentals de Catalunya.

Es tracta d'una gran arbreda amb diversos centenars de coníferes que freguen, i de vegades superen, els 40 metres d'alçada, com el meravellós avet de 39,5 mts, d'alçada, el més alt de Catalunya, que apareix en primera línia en la vista general. O els Sequoies com aquest:



Espècie: Sequoiadendron giganteum
Perímetre del tronc: 5,89 metres
Altura: 38 metres.
Copa: 19,5 metres
Però, continuo reflexionant...
L'arbre representa en un sentit més ampli, la vida del cosmos, la seva densitat, creixement, proliferació, generació i regeneració. Com a vida inesgotable, que mor a l'hivern i reneix a la primavera, equival a la noció d'immortalitat, com que aquest concepte de vida sense mort sol traduir-se ontològicament, l’arbre s’associa, a la idea de realitat absoluta, senzillament a l'arbre esdevé aquesta realitat i s'erigeix en centre del món.
El simbolisme derivat de la seva forma vertical, transforma tot seguit aquest centre - el omphalos o centre del món, definició del lloc sagrat per excel·lència...- en eix, l'arbre recte que s’enlaira damunt les seves pròpies arrels i obre la seva copa a la volta celeste, a la seva manera, condueix una vida subterrània fins al cel. Esdevé d’aquesta manera, símbol de la relació entre els tres móns, l'inferior o infernal, el central, terrestre o de la manifestació i el superior o celeste.
Potser per això també simbolitza la naturalesa humana en la seva evolució que procedent de la matèria – la paraula home, homo, prové del llatí “humus”, llot, fang - aspira a enlairar-se en el camí de l'existència cap a la Felicitat absoluta, allò Espiritual, Sagrat.
Segons el Gènesis, primer dels llibres de la Bíblia, en el Paradís Terrenal, hi havia l'arbre de la vida, i també, el del coneixement del bé i del mal i ambdós estaven curiosament en el centre del paradís, si... ja sabeu..., aquell lloc que els Testimonis de Jehova representen gairebé sempre amb uns Adan i una Eva en pilinguis, als quals no se'ls veu res de res, perquè sempre hi ha una palmereta, o un gall dindi estratègicament situats, i on els tigres s’assedeguen al riu, amb una gasela i una zebra que beuen pacíficament costat per costat...

Per cert, sembla una enorme crueltat que el mateix Déu prohibís als éssers humans, menjar el fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal i que... a aquests éssers purs, innocents que no coneixien la falsedat, ni la mentida, els enviés – res succeeix contra la voluntat de Déu, o sense que Éll ho sàpiga no?- la serp i que aquesta els temptés amb les següents paraules: “...sap Déu que el dia que mengeu de l’arbre del Coneixement del Bé i del Mal, seran oberts els vostres ulls, i sereu com Déu, sabent discernir el bé i el mal...” que no sabia els resultats de l’experiment???, o és que no es déu?...i encara més cruel em sembla que els castigués amb la malaltia, el treball i la mort, i el sofriment eterns, i no només a ells, sinó també als seus fills, i als fills dels fills dels seus fills... però ja ho diuen, els designis del Senyor són inescrutables.
Per cert, com els símbols tradicionals solen acoblar-se i contenir-se uns a uns altres, com aquestes nines russes, les Mariushas en diuen, no?, el símbol compost de la serp enrotllada al tronc del arbre del coneixement del bé i del mal, representa el moviment en espiral generador i ordinador del cosmos, pauta de creixement que trobem en la naturalesa, en les petxines, en les pinyes, en les flors del gira-sol, en les galàxies, en les explosions atòmiques, en els fractals i que coneixem en termes geomètric-matemàtic-fisic-biològics com espiral de Fibonacci...i el trobem, de nou al Caduceu, la vara d’Escolapi, i avui encara, en el símbol de les farmàcies,






per a no parlar del símbol d’ETA.


El passeig s'està acabant, recorrerem a peu un sender entre els arbres, es tracta d’un bosc superprotegit, diuen que a cada arbre hi ha un geo amagat, per finalitzar la passejada, em dirigeixo cap a un Til·ler enormement vell i gran...


El psicòleg Jung, afirma que l'arbre posseeix cert caràcter bisexual simbòlic, al·ludint sens dubte al tronc-penis i a la copa-vagina –com a receptacle, copa de vi per exemple- el que s'expressa en llatí pel fet que els noms dels arbres siguin de nom femení, encara que amb desinència masculina. Aquesta conjunció ratifica el valor totalitzador de l'arbre còsmic. En la alquímia, l'arbre amb llunes significa l’opus lunar –petit magisteri – i amb sols, l’opus solar –gran obra- o finalitat última. Si té associats els signes dels set planetes o metalls, representa la matèria única o protohilé, d'on neixen totes les coses. I el símbol màxim de la alquímia tradicional és també l'arbre dels Shepiroths.

En altres tradicions, s'associa a les fonts; en unes altres, cadascuna de les seves parts s’associa a animals simbòlics, a les arrels li solen correspondre dracs i serps, com representació de les forces originàries, primordials, tel·lúriques, primàries;al tronc, li corresponen animals com el lleó, l'unicorn i el cérvol que expressen la idea d'agressió, elevació i penetració. A la copa, aus i ocells, o cossos celestes. Quant als colors, les arrels sempre en negre, el tronc blanc i la copa en vermell.
En el nostre país, Ramón Llull i Convergència democràtica, han utilitzat el símbol de l'arbre amb finalitats molt diverses...
En fi, de tornada a la moto...
Abans de pujar-me, m'agradaria agrair als déus, o a Sant Glas, que ve a ser el mateix, el plaer que m'ha produït aquesta sortideta, m'acosto a la riba del riu, recullo unes poques pedres i construeixo aquesta petita ofrena...

Espero que us hagi agradat i si us bé de gust us posaré la segona part, que anirá sobre els roures en particular.
PD. No hi ha la tradicional afoto de la comilona, per que vaig menjar a casa: amanida russa, amb olives farcides, tonyina i pebrots escalivats, de segon uns filets de pollastre arrebossats amb farina, curri i canyella acompanyats de patates xips i per a postres: una copa rica de danone, tot això regat per una abundant dosi de cocacola fresqueta. Ah! i un caputxno de sobre, amb un puret de tabac de sumatra.