divendres, 26 de gener de 2007

RUTA DELS ARBRES MONUMENTALS II

LA FAMILIA DELS QUERQUS.

Be...tal com us vaig prometre aquí aquesta la segona part de la rutilla...espero que també us agradi i que aquesta vegada no produeixi ferides tan profundes com l'anterior... El recorregut serà:
Viladrau - Vidrà, per carretera uns 48 Kms., per a prendre des d'allí una pista forestal –asfaltada- que travessant el massís del Puigsacalm em duria fins a Sant Privat del Bas 27 Kms., des d'allí fins a Amer per carretera, uns 40 Kms., després pista forestal –asfaltada - fins a Sant Climent d'Amer i d'allí, fins al Mas Pujol, per a veure el Roure del Mas Pujol, uns 28 Kms –anar i tornar-, tornada a Amer i des d'allí, fins a Osor uns 20 Kms per carretera, des d'Osor a Sant Hilari, per pistes forestals 20Kms – opcional per carretera -. Després uns 10 Kms. Per pistes prop de Sant Hilari fins a Joanet, tornada A Viladrau 25 Kms. De carretera.
Temps total utilitzat 4 hores i mitja.
L'objectiu, menyspreant altres arbres que deixarem per una altra ocasió, en principi anava a ser, veure tres exemplars extraordinaris de la família dels Quercus –un Roure, una alzina i una surera -, però com sol succeir, per molta preparació i reflexió prèvia, el viatge en el seu desenvolupament imposa les seves pròpies condicions i interessos, com ja veureu.
Com és normal en el meu cas, ja que surto sol, cal tenir una cura especial en aquells trams pels que m’haig a ficar, esquivant si puc, aquells de major dificultat, i també lògicament que les fotos, gairebé sempre siguin de les aturades, tot i que en aquesta ocasió –excepcionalment- els meus fills van acompanyar-me en cotxe un petit tram ...
El primer tram per carretera no té molta història, uns pocs Kms. De corbes maques, un tros d'una espècie d'autovia – l’eix transversal, per aquí en diem l’Eix Transsexual - i després carretera nacional, ja sabeu camions, camions i més camions, ratlla contínua i bojos fent avançaments d'aquests que treuen el sanglot.
En arribar al bonic poble de Vidrà, primera sorpresa, el que segons el mapa havia de ser una pista forestal, s'ha convertit en una “carretera”? asfaltada però d'un sol carril... en els vint-i-cinc Kms. no vaig trobar ni un sol vehicle, però no vull ni imaginar com s’ho farien dos cotxes per a creuar-se, els diumenges s’han de viure's situacions complicades. Però a part d'això i encara que en principi em va fastiguejar això de l'asfalt, la veritat és que us la recomano que la feu, és una meravella..., el paisatge, les vistes, en fi, com que una imatge val més que mil paraules unes fotos:
vista del Puigsacalm.



aquí unes amigues prenent el sol...




Vista en la foto, la carretera sembla molt més gran del que és, ha de ser la perspectiva, o tal vegada en aquesta corba era una mica més ampla, jo quan l’he recorregut, no l'he viscut tan àmplia. Han passat un any i uns quants mesos, l’he recorregut vàries vegades i avui puc afirmar que la primera impressió no era la correcta, potser no tenia tanta pràctica, o potser que amb la GS es més fàcil de fer, més baixos, millors suspensions, no ho sé, però no te cap dificultat...




aquest “company” de cigarret, no em va fer ni cas en els 10 minuts d’aturada que vaig estar a prop seu, segur que ja passa dels “pixapins”. No, no és un guará, el ruc català, català hauria de ser-ho, però molt ruc no em va semblar, més aviat el ruc era jo, fent gilipollades perquè es donés la volta i/o em prestés uns instants d'atenció...potser el secret està en l'herba, però no em va semblar ni molt cannabis, ni molt sátiva...
En arribar a Sant Privat d’en Bas, entrem a la comarca de la Garrotxa, els qui no la conegueu, tingueu pressent que val la pena, us la recomano, volcans, paisatges meravellosos, la Fageda d’en Jordà, - un bosc de faigs – màgic i misteriós, salts d'aigua espectaculars, gorges on a l’estiu pots donar-te un bany, en fi... a les motos amb tant parc natural, no ens deixen gairebé gens, però com a molts de vosaltres us agrada el BTT, aquí gaudiríeu de valent...
Carretera fins a AMER entrant en la comarca de la Selva, i des d’allà prendre la pista cap a Sant Climent d’Amer (també asfaltada): gairebé res destacar, excepte tota la resta, senzillament preciós.


Allà van començar els veritables problemes...
Evidentment vaig voler prendre la pista que duia fins a Can Pujol per a arribar amb la moto fins al famós Roure, menyspreant el còmode pàrquing senyalitzat, però aquesta pista, era tan sols un senderi de les vaques de la casa, ho vaig intentar, us ho juro! Però entre el fang, ha estat plovent aquests últims dies, i la munió de tifes – ningú no m'havia dit que patinaven tant! -, els arbustos, i els desnivells, després de fer diversos slaloms amb els dos peus a terra i encomanant-me a Sant Glas per no anar a parar de nassos a aquest dubtós sòl, vaig decidir aparcar la moto i acostar-me a peu, total 10 minuts de res...


En la foto sembla poca cosa, però és un arbre impressionant, sobretot per la seva copa. Les branques tenen 38 metres en una direcció i 37 en l'altra, segons consta és l'arbre que dóna l'ombra mes generosa del país, aproximadament uns 1.000 mts.2, perquè us feu una idea, sota ell es podrien aixoplugar amb comoditat els 2.300 habitants del poble d'Amer. Aquest autèntic monstre ha pogut créixer, gràcies a la seva privilegiada ubicació, protegit per tots costats del vent ha pogut desenvolupar les seves formidables branques.



Aquella és la fantàstica muntanya que protegeix al Roure dels vents del nord.


Assegut sota aquest gegant em va donar per pensar... ja sabeu, és un dolent costum que tinc...
Sembla ser que el culte del roure és un dels orígens de l'acte filosòfic dels pobles d'Europa; almenys això és el que afirmava Sir James Frazer en el seu monumental i influent obra “La branca daurada” qui ens explica: “L'adoració al déu roure va suposar el fonament de l'acte de pensar europeu, iniciat pels pobles grec, gals, germà, eslau i lituà. Encara que l'adoració a Zeus (o Júpiter) a Grècia és més primerenca que l'adoració del fort arbre, aviat es va començar a representar al "déu-de-déus" al costat de branques de l'arbre que ens pertoca. Fins i tot de vegades l'altar del déu del tro era fet de pur roure, i les gents arribaven a confondre'l amb la mateixa divinitat. Es pot dir que Zeus és el déu-roure. Aquest aspecte d'identificació de la divinitat amb una part de la naturalesa, en aquest cas un roure, suposa una invitació a pensar que el panteisme, del que diversos segles més tard ens parlà Spinoza en la seva Ètica, ja imperava en les ments dels nostres ancestres com a forma d'interpretació del món circumdant. Interpretar el que ens envolta és el que ens va començar a diferenciar de la resta d'animals i va posar la base per al pensament filosòfic”.
Els pobles cèltes assentats en la Gàl·lia francesa, conduïts pels filòsofs del seu temps, és a dir pels druides, consideraven que el vesc i el roure eren els elements més sagrats de la naturalesa. De fet, la imatge cèltica de Zeus és un enorme roure. Les seves tàctiques o filosofies de guerra, de convivència, d'harmonia social, de satisfacció de necessitats fisiològiques o espirituals, etc. es consultaven amb el roure. Aquest arbre complia amb la funció de consciència, concepte aquest que no apareixeria en la manera de percebre humà fins a diversos segles més tard, però mentre aquella identitat va durar aportà certa "calma o satisfacció intel·lectual" als ciutadans de l'època. Ho consideraven el fabricador de llampecs i únic déu de totes les coses, al que s’oferien en sacrifici bous i altres animals, com mostra d'agraïment, o petició de pluges o de fertilitat per a la terra. Associaven al roure com faedor de bones collites, el que calia cuidar amb manyaga. De fet anomenar déu al roure és el de menys ja que està clar i suficientment demostrat per la ciència contemporània que allà on hi ha roures el sòl s'enriqueix i per tant les collites són millors…
Encara que avui dia no creguem que el roure és un déu sí que hem de seguir tractant-lo com a tal si volem augmentar la riquesa de les nostres terres.
L'acte de pensar avui o ahir és el mateix, a l'hora de la veritat es tracta de tenir cura dels elements crucials de la naturalesa, encara que les justificacions siguin religioses, científiques, ecològiques o filosòfiques.
Però l'important és que en els orígens dels pobles d'Europa hi havia un nexe comú: la necessitat de trobar la veritat, i el roure els va servir de paradigma fins que es va trobar una altre raó millor amb els filòsofs presocràtics. El procés racional que diu que la poma cau de l'arbre perquè hi ha una llei gravitacional és similar al procés lògic que afirma que si hi ha fertilitat és perquè hi ha un déu que la facilita i aquest déu ha de ser el roure perquè és el que es troba més a pròp a aquest estat de fertilitat. No és desmesurat afirmar, per tot el que s'ha vist, que l'acte de filosofar va començar gràcies a un arbre, i que l'adoració del roure se situa en els orígens de la cultura europea.
Els Celtes mai van construir temples atès que la mare naturalesa ho havia fet per ells. El temple cèltic era el bosc i alla, en un clar, els Druides, els sacerdots-mags realitzaven les seves cerimònies rituals, moltes vegades associades a la presència de determinats arbres considerats màgics o sagrats, entre ells i molt especialment el Roure, tal vegada un com aquest...

Tot bosc era de per si mateix un lloc sagrat, però havia llocs especials amb una característica més mística que d’altres, entre aquests cap destacar el de Brocelandia en Wales i el dels Carnutos en la Gàl·lia. Ja us vaig contar en l'anterior missatge que la zona de les Guilleries havia estat també un enorme bosc sagrat fins a bé entrat el S.VI o VII. Fotografia de l'Arbre d'Or de Broceliande -que podeu veure a la primera part de la ruta-, segons la mitologia únic supervivent de l'antic Bosc sagrat, símbol de la regeneració de la naturalesa i al mateix temps de la recuperació de la tradició i cultures cèltiques.
Igual que molts pobles primitius els celtes eren plenament conscients i coneixedors de l'entorn natural, al que respectaven i cuidaven amb cura ja que tan ricament els proveïa de tot allò que necessitaven, eren principalment recol·lectors i ramaders, encara que més endavant no van dubtar en fer-se agricultors, per això depenien totalment del que la mare naturalesa els brindava.
Els antics celtes, com tots els pobles anteriors a la conquesta romana i a la irrupció del cristianisme, consideraven que cada arbre estava habitat o posseïa un esperit propi i era un nexe entre el món inferior i el superior, axis mundi o eix del món i omphalos o centre sagrat., conceptes que ja van ser desenvolupats en el post anterior. Pel celta els arbres i en particular els exemplars singulars com aquest, constituïen un símbol de Ciència, Misteri i Vida i com a tal eren venerats i sol·lícitament cuidats, aquesta era una de les funcions d'un tipus especial de Druida: els Guardaboscos que ocupaven un alt rang en l'Ordre i eren respectats per tots.
Al voltant d'aquests arbres no només es reunien per a ballar les danses sagrades circulars, sinó que també ho feien per a meditar, per cert que les postures adoptades per a meditar eren curiosament molt semblants a les del ioga, fet que no hauria de sorprendre'ns ja que postures molt similars s'han trobat també les piràmides i en els temples de l'Egipte faraònic. Com a estudiant i practicant actiu del Raja Ioga, no puc per menys que posar-vos l'accent en els múltiples beneficis que aquesta pràctica reportaria per al nostre/vostre cos-ment.
Arbres sagrats eren també utilitzats com un lloc de trobada tribal al llarg de moltes generacions, per a celebrar rituals on les lleis religioses i la instrucció seculars eren impartides. Durant els períodes de lluites intertribals és sabut que el contingent atacant sempre intentava destruir l'arbre sagrat (bile) de la tribu enemiga, destruint així el seu contacte amb els déus.
Al voltant d'aquests arbres, algunes vegades, es realitzaven fins i tot sacrificis humans. Convé tenir en compte que en els pobles de tradició nòmada i guerrera, com els celtes, el dolor, fins i tot la mort, no tenien les connotacions que avui dia els donem. Penseu per exemple que en les guerres napoleòniques, fins i tot durant la Guerra de Secessió nord-americana, o la 1ª Guerra Mundial, els ferits eren sotmesos a traumàtiques intervencions quirúrgiques - una amputació d'un membre - pràcticament de viu en viu, amb sort amb un glop de conyac i una fusta o cuir per a mossegar... No crec que cap de nosaltres pogués suportar-lo.
A Catalunya, la sardana sembla ser una forma popularitzada i alterada d'alguna d'aquestes danses sagrades.



Meravellosa lliçó d'aquests antics mags-terapeutes-sacerdots-savis, i perquè no ecologistes, ja que la màgia els mantenia permanentment comunicats amb el Cosmos i la naturalesa a la qual honoraven i respectaven.
El so dels esquellots d'unes vaques que s'acostaven encuriosides a l’agosarat intrús em va despertar del meu somni, encara que aquella força i aquella pau que irradiaven del poderós roure, podrien perllongar-se pel meu gust una bona estona més, havia de seguir amb el meu recorregut.
Així que vaig desfer el camí cap a la moto i em vaig dirigir cap a Sant Hilari, meitat per carretera i meitat per pistes travessant boscos de faigs i roures excepcionals: Pel camí, vaig poder gaudir de diversos amiguets mes, companys de viatge intergal·lactic també, com aquests meravellosos apalahosas,


l'egua de la dreta feia pocs dies havia parit un poltre que corria pels voltants, o aquests “lletjots" però simpàtics porcs xinesos que van creuar a tota velocitat la pista, donant-me un ensurt de mort:




També vaig descobrir un immens avet que encara que no està catalogat com un arbre monumental “oficial” per la seva grandària bé hauria de figurar en aquesta llista fixeu-vos que l'amplitud del naixement del tronc és pràcticament com la Transalp.

Així gaudint dels paisatges i d'una naturalesa exuberant vaig arribar cap a un dels arbres més singulars de la meva comarca: com podeu observar es tracta d'una surera,



per motius que desconec, ningú me'ls va poder explicar, a crescut en paral·lel al sòl i té unes dimensions considerables, es troba en un bosc d’una alzina surera molt a prop del poble de Joanet, encara que la fotografia no és molt bona, l'arbre té unes dimensions notables.
Després prendrem una bona pista de terra que ens conduirà de nou fins a Sant Hilari, on arribarem al nostre tercer objectiu:




Es tracta d'un fantàstic exemplar de Quercus ilex L. subsp ilex ( Alzina), que diu l'enciclopèdia que és un arbre perenne de la família de les fagáceas de fins a 20 m. D'altura. Tiges erectes de color gris. Fulles el·líptiques, amb el feix verd brillant, no pubescent, i el revés blanquinós, de fins a 4 cm de longitud, amb fins a 11 parells de nervis laterals. Flors groguenques, reunides en espigues penjants. Fruit en núcula, ( aglà ), de color marró fosc en la maduresa, amarg, no comestible, - encara que en realitat per aquestes terres i per totes en general, la farina d’aglà ha estat un bon substitut de la de blat, especialment en els temps de penúria, com van ser després de la nostra guerra civil -, es troba en els boscos mediterranis humits , formant alzinars.
L'Alzina: Simbolitza la força moral, física i la saviesa. Veure una alzina – o un roure - en somnis augura gran protecció i èxit en les nostres empreses sempre que no estigui en mal estat, en aquest cas pot ser que no es converteixi en realitat. Si era veritat que en els temps anteriors a la conquesta romana, un esquirol podia creuar la Península Ibèrica de punta a punta sense haver de baixar-se d'un arbre (segons Estrabó?), el bosc, sens dubte, exerciria una gran influència en les vides d'aquells pobladors que trobarien en ell :(aliment, refugi, materials per a la construcció, utensilis, armes, medicines), a més per descomptat de tots aquells altres elements associats al Misteri i a la Saviesa...
Un dels ritus associats a l'alzina, era el ritu iniciàtic de pas a la jerarquia de ‘vate’, l'aspirant, havia de grimpar nu i descalç a una alzina de set branques i donar idèntic nombre de voltes entorn al tronc, després romania a dalt de l’arbre fins a l'endemà, espai de temps durant el qual absorbia l'energia vital del que també era anomenat Arbre de la Vida.
Són moltes les localitats, tant a Catalunya com en altres llocs d'Europa, fins i tot d'Amèrica, en les quals se celebren festes dedicades a l'arbre, que són record d'aquestes festes antigues.
En molts pobles encara se celebra en el mes de maig, sense un dia fix la tradició de l"Arbre de Maig", en la qual els habitants dels pobles i viles planten un arbre en una plaça o prop d'una ermita. Diu la tradició que una vegada realitzada la "plantada", els assistents han de ballar en cercle al voltant de l'arbre el "Ball de rodar" (ball rodó, o circular) per a representar la roda de les estacions i el renaixement de la força vital de la Naturalesa a la primavera.
Un exemple de pervivència d'un ritual pagà és el que es celebra en Cornellà de Terri, la Plantada de l'Arbre de Maig que s'acompanya del carismàtic, enigmàtic i satíric Ball del Cornut – Cernudos el déu cèltic dels boscos, tenia cos humanoide i cornamenta de cérvol, segons sembla, l'Església en el seu intent de desprestigiar les creences de les antigues religions, va convertir a Cernudos en Satanàs -. Cap al migdia, la gent del poble vestida per a l'ocasió, va a buscar el tronc de l'arbre més alt que han trobat pel municipi i que s'ha de tallar el Divendres Sant. El tronc s'adorna amb moltes banyes – la cornamenta de vaca en tota l'àrea mediterrània s'associa amb el culte al brau, animal emblemàtic de la Mare Terra, divinitat primitiva molt estesa en èpoques anteriors al Neolític-. Amb els seus propis braços, els aldeans, acompanyats per un seguici de personatges que ens recorden èpoques passades, duen el tronc fins a la plaça, on amb cordes i escales l’aixequen, entre els aplaudiments de la multitud congregada. L'arbre romandrà en la plaça fins al Divendres Sant de l'any següent.





La famosa expressió "toquem fusta", per a evitar la mala sort, o la desgràcia, deriva precisament del caràcter sagrat amb el qual els pobles cèltics revestien l'arbre. Això variarà en funció de la zona, però amb caràcter general l'arbre era un símbol de bona sort, en el sentit que alguns pobles cèltics creien que els druides, després de la mort, s'encarnaven en arbre, i d’aquesta manera, àdhuc després de la seva mort, vetllaven per la salut del seu poble. Sens dubte un mite molt bell.


Per això, vaig a proposar-vos un exercici que em va ensenyar un bruixot al que vaig visitar fa ja uns quants anys, l'objectiu és entrar en contacte amb l'aura de l'arbre, per a absorbir i integrar la seva energia en el nostre propi ésser. Quan arribem a un bosc, ens dirigirem cap a qualsevol arbre que ens cridi l'atenció, preferiblement els roures i els faigs doncs posseeixen aures fortes i vibrants. Quan l’hàgim trobat ens dirigirem a ell en veu alta, o mentalment però amb paraules, doncs de moment és l'únic mecanisme que disposem per a entrar en contacte amb ells. Digues-li el primer que et passi pel cap, però que sigui sincer i de debò; per exemple que admires la seva grandària i potència, la bellesa de les seves formes, el que se t’acudeixi.. Encara que et sembli ridícul fes-li saber que t'acostes amb intenció amistosa que t'agradaria conèixer la seva aura. No deixis que et guanyi la sensació d'estar fent ximpleries, ni t'importi el que puguin pensar els qui et puguin veure, pensa-ho fredament, és tan estrany comunicar-se amb un ésser viu?
Quan estiguis a un metre, o metre i mig, dóna tres voltes a l'arbre en el sentit de les agulles del rellotge. Si durant l'exercici et sents estrany, molest o el que sigui, deixa'l a l'instant, no et forcis, per contra si sents que la resposta és positiva, asseu-te amb l'esquena recolzada en el tronc i relaxa't. Inicia una sèrie de respiracions profundes, quatre vegades quatre serà suficient, després simplement abandona't. No et preocupis si no passa res, sigues pacient, constant i considerat, tard o d'hora aconseguiràs tenir resposta. Abans d'abandonar l'arbre, dóna-li les gràcies, pots fer-lo abraçant-lo i no t'oblidis de donar tres voltes en el sentit contrari al de les agulles del rellotge.
Abans de fer-te una idea del que t'he proposat, prova-ho, ja veuràs...
Espero que aquesta segona part us hagi agradat tant com m'ha agradat a mi compartir-la amb tots vosaltres.
Com sempre espero els vostres comentaris...

V'sssssssss

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola soc l'Ayme del Portal Català

ostres quins arbres més impresionants

et felicito per aquest artícle

quina pasada de viatges que feu i amb aquesta moto no vegis quina triumfada...