RUTES AMB EL COR VIII: UN PASSEIG PEL BAIX MONTSENY

De nou reprenc les passejades a dues rodes, desprès de tots aquests anys, sense fer-ho. Quan vaig vendre la BMW R-1150-GS, pensava que això de les motos s’havia acabat per a mi, tot i que mantenia l'esperança de que d'alguna manera és donès un canvi en el destí. 

La lesió a l’esquena em va fer agafar por a que em caigués la moto i no poder-la aixecar, a més s’havia de pagar la Laika l'autocaravana, tot plegat em va fer prendre la dolorosa decisió de vendre-la.
Avui un altre vehicle de dues rodes viu en el meu garatge. Ja us la he presentat aquí:

http://terraxamanrutes.blogspot.com.es/2014/04/la-sym-citycom-300i-el-meu-nou-bufalet.html

Es clar que aquesta  és molt, molt diferent,  aquella era una mega moto, sinó la millor –jo segueixo pensant que si-, una de les millors, però a aquesta no la menyspreeu. 

No es un scooter estrictament urbà, la cilindrada de 268 cc, en un scooter dona per a molt, per exemple per a mantenir una velocitat de creuer dins dels límits establerts sobradament, o de 110-120 Kms/h per autopista, i fins i tot una mica més, per si cal fer un avançament, ah! I a les pujades aguanta bé... Està dissenyada per compartir la ciutat i la carretera, sense arribar a ser una touring. Bons frens de disc a ambdues rodes. 

Rodes altes per si s’ha de fer un camí forestal sense gaires dificultats, excel·lent protecció de les inclemències del temps, còmode, es pot anar bé amb acompanyant,  en fi, de moment estic força content.

Avui us convido a compartir aquesta ruta:

Sortirem de Viladrau, fins a Coll de Ravell, baixarem fins Arbúcies per la carretera GI-543, continuarem per la GI-552, fins al desviament cap a Sant Feliu de Boixalleu GI-5522. Primera aturada. Després continuarem pel desviament a l'esquerra (cap a Brions) que hi ha prop de la Plaça Catalunya i l’església de Sant Feliu,  fins a Hostalric. Segona aturada. Seguim per la C-35 fins al Gorg del Perxistor (a Gaserans), on ens aturarem de nou. Continuarem per aquesta mateixa carretera, fins a l’anomenat Pont Trencat de Sant Celoni, quarta aturada. Pujarem fins a Santa Fe del Montseny, cinquena aturada. I finalment, travessant una de les carreteres "mes boniques del món". Tornarem a Viladrau. Total uns 100 Kms i una hora i mitja de circulació que poden allargar-se, com va  ser el meu cas, a tot un matí. Ja sabeu com m’agrada disfrutar i repensar el que veig.

No cal que us digui que podeu començar-la allà on vulgueu.

Sense més preàmbuls comencem.

Surto de casa ben d’hora, dons vull tornar aviat per a fer el dinar.

Es dijous, a començaments de maig. Fa fred, vuit o nou graus, que amb el vent la sensació tèrmica és encara més freda. Ja es de dia, però encara no ha sortit el sol. Espero que em coincidirà a Sant Feliu de Buixalleu. La carretera de Viladrau a Coll de Revell, es preciosa, s’ha de vigilar perquè es estreta i hi circulen els camions de les aigües, tinc mals records dons en aquesta carretera un Citroën Xsara, va enviar la meva Transalp 

al cel de les motos i a mi, em va deixar un any de baixa i una espatlla que mai més, ha estat la mateixa. En arribar a Coll de Revell, iniciem la baixada per una carretera molt revirada en direcció a Arbúcies, vigileu!, perquè en aquest dia, les pluges  havien deixat sorra i algun pedrot als marges de la carretera, especialment als revolts.

Un altre dia us parlaré d’Arbúcies, però avui, si teniu ganes de fer una petita aturada, podeu anar a veure el petit estany (Bassa de la Farga) amb ànecs que tindreu a la vostre dreta. Es un racó bonic, per a fer una foto, una cigarreta, etc.

Reprenem el camí per la GI 552, recordeu el “malparit” radar que hi ha a un parell de Kms. de la sortida d’Arbúcies, s’ha d’anar a 90, doncs a 94 ja posa multa. Prenem el desviament a l’esquerra cap a Sant Feliu de Boixalleu, la pujadeta es relativament forta 8% en alguns trams, hi ha algun sot, també sorra i pedretes al mig de la carretera. En arribar a la Plaça de Catalunya, podrem aturar-nos, a contemplar les vistes –justament en aquell moment els primers raigs de sol il·luminaven la plaça-.

El municipi de Sant Feliu de Buixalleu és un indret tranquil, lluny de sorolls i envoltat de camps de conreu, masos dispersos i petits nuclis. Però sobre tot de boscos d'una aclaparadora verdor, amb un petit nucli central com a capital del municipi i regat per diferents cursos fluvials com són la Riera d’Arbúcies, de Breda, del Repiaix, el torrent de Buixalleu i en la seva part sud, pel riu Tordera, ja fent frontera amb el municipi de Fogars de la Selva i el de Sant Celoni en el Vallès Oriental.

Sant Feliu de Buixalleu conserva verge la major part del seu municipi pel que fa a urbanització o altres tipus de degradació del territori. Llevat del petit nucli del “Ducat del Montseny” a peu de la carretera C-35 i del polígon industrial situat entre aquesta via i el riu Tordera, sense cap impacte ni degradació del territori, la resta són masos disseminats i petits nuclis urbans com són Gaserans i Grions, a part del propi poble de Sant Feliu de Buixalleu.

La historia de Sant Feliu de Buixalleu, com no podia ésser diferent, ha estat lligada a través dels segles amb Riells i Viabrea, Breda i Hostalric, entre d’altres. Ja no tan sols pel seu enclavament geogràfic, sinó que ja des de l’edat mitjana va formar part dels vast territori sota el domini del vescomtat de Girona i més tard, el vescomtat de Cabrera, ja dins la batllia de N’Orri que es constituí en el segle XIII quan el castell de Montsoriu

esdevindria residència dels Cabrera i Hostalric adquiria nom de vila, amb batllia pròpia.

Per tant, Sant Feliu de Buixalleu va viure de prop tots els esdeveniments que van succeir durant segles per aquestes terres, però de manera més calmada en general, sobre tot pel fet de no tenir un nucli urbà tan destacat com els seus veïns Breda, dominat pel Monestir de Sant Salvador o Hostalric, com a ciutat emmurallada amb una gran fortalesa de gran importància estratègica.

Com totes les poblacions, el nom del municipi a variat. Documentalment a l’any 1019 figurava com a “Sancti Felicis de Bursoleu” amb una important canvis en la seva denominació quan arriba al segle XIV, dit “Bursalevis”, en el segle XV com “Boixalleu” i en el segle XVI com a “Bosseleu” i ja en el segle XIX figura com a “Buxalleu”. Durant el convuls període previ a la guerra civil passaria a dir-se “Buixalleu de la Selva” a partir del 1927, pel fet que les poblacions amb nom de sant, per més antigues que fossin, molestaven les oïdes d’alguns progressistes i dit revolucionaris. Finalment, acabada la Guerra Civil a l’any 1939, el municipi tornaria a recuperar el nom original i conegut fins avui de Sant Feliu de Buixalleu.

El casc urbà de Sant Feliu de Buixalleu es troba en la part central del municipi, envoltat de boscos i camps de conreu, essent dels quatre nuclis urbans del municipi, el més petit i més allunyat de tots, fet que implica també el més tranquil i clarament immers en la natura.

Del poc més de mitja dotzena d’edificis que formen el seu nucli urbà, el que sí cal destacar la magnitud de cadascuna d’elles i la seva bona conservació, fins  i tot, a on abans era a Can Rocà (1762), avui convertit en el Restaurant Masferrer que per cert té molt bona fama, disposen d’un petit espai museïtzat, curiós, net i ben ordenat on es mostren objectes, atuells i una moto que foren emprats per la família durant molts anys i que formen part també, de la història del poble.

Les cases es situen a l’entorn de la seva església parroquial de Sant Feliu dedicada a aquest sant i al Santíssim Sagrament. Una edificació d’origen romànic però molt transformada amb els anys, fins arribar als nostres dies en pocs elements arquitectònics que ens mostrin com era l’església original.

Té un bonit campanar quadrat rematat amb merlets i coberta piramidal, amb una escala d’accés exterior, que un cop a dalt i quan el temps, el cel i la claredat de l’aire hi acompanyen, es pot divisar la badia i el mar blau de Blanes.

Sortirem de Sant Feliu agafant un desviament a l’esquerra per a prendre la carretera local que va en direcció a Grions i en pocs Kms arribem a Hostalric, per una carretera preciosa i molt solitària, on cal anar parant per a contemplar els boscos i les vistes.

Hostalric, pel nom i situació, degué ser un hostal i segurament una petita població al peu de l'antiga via romana i després camí ral protegit pel turó on ara hi ha el castell on s'han descobert vestigis de poblament d'època ibèrica. El nom («Ostalrich») s'esmenta per primer cop en el jurament de fidelitat que feu Guerau II de Cabrera, vescomte de Cabrera i d'Àger a Ramon Berenguer III comte de Barcelona i Girona, l'any 1106 on afirma que hi construirà un castell. L'any 1145 es fa una donació de terres al priorat de Santa Maria de Roca-rossa situades «in castro Ostalricho». L'any 1175 el trobador Guillem de Berguedà fa esment al bisbe d'Urgell del «palaitz d'Ostalric». L'any 1184, Ponç III de Cabrera reconeix vassallatge al rei Alfons per diversos castells, entre els quals el d'Hostalric.

Per la seva situació estratègica el lloc d'Hostalric tingué gran importància històrica i el castell es convertí en una plaça forta de primer ordre; també la seu administrativa del vescomtat de Cabrera i, juntament amb el castell de Montsoriu, un dels principals bastions d'aquesta família. S'hi establí la cúria, la notaria, un mercat (1327) i una petita comunitat jueva. L'any 1285, Pere el Gran en féu el seu quarter general per lluitar contra el rei francès Felip III l'Ardit que havia envaït el Principat.

Els Cabrera procuraren tenir sempre ben protegits el castell i la vila que anava creixent i això donà lloc a litigis amb la corona. L'any 1306, el rei Jaume II es mostrà indignat amb el comte Ponç Hug IV d'Empúries –marit de Marquesa, filla i hereva del vescomte Guerau de Cabrera– per la fortificació d'Hostalric feta sense la seva llicència i manà que fos aterrada. La intercessió de la reina Blanca envers Jaume II impedí que les muralles fossin enderrocades. El 1392, el sobirà Joan I autoritzà Bernat IV de Cabrera a refer i conservar els murs i valls d'Hostalric i de Blanes. Durant el segle XIV, els diversos reis barcelonins s'hi allotjaren, tant per fer-hi estada com fent camí de pas.

De nou es feren obres cap al 1455. Durant la Guerra civil catalana contra Joan II el castell patí nombrosos atacs en prendre part contra el rei fent costat als pagesos remences i als diputats de la Generalitat. Després del setge d'Hostalric (1462), fou ocupat per la Host del Consell del Principat que es dirigia a Girona. En temps de la Guerra dels Segadors el castell esdevingué una plaça forta. El 1653 els francesos dominaven el país des de la frontera a les rodalies de Barcelona exceptuant Girona i Hostalric.

Aquest fou ocupat pels francesos l'any 1694. El 27 de juliol de 1695, Anne Jules de Noailles, duc de Noailles va enderrocar el castell abans d'abandonar-lo. Un any més tard, es va reconstruir segons plànol de l'enginyer militar Josep Chifrion. Va fer rodejar les muralles i torres amb un sistema de baluards poligonals i va construir, a més, en el cim més alt, pavellons i arsenals que varen constituir el modern castell, esfondrant el medieval dels Cabrera.

Durant el segle XVIII es construeix l'actual castell, que es va concebre com a fortalesa militar sota un projecte de Joris Prosper Van Verboom, amb la coneguda forma de estrella que permetia suportar millor els embats de l'artilleria. Les primeres obres de fortificació permanents van tenir lloc durant el 1712 i 1713 a conseqüència de la Guerra de Successió Espanyola, tot i que les principals obres per deixar en condicions d'ús la fortificació van ser entre 1794 i 1795, en el transcurs de la Guerra Gran. El 7 de novembre de 1809 les tropes napoleòniques saquegen les cases i calen foc al poble d'Hostalric. El castell, però, resisteix. El 12 de maig de1810, després de sis mesos de setge, 800 soldats que formaven part de la guarnició del castell es van poder escapar del setge de les tropes napoleòniques.

L'any 1929, el govern del general Primo de Rivera va decidir traslladar la guarnició deixant de ser zona militar el castell d'Hostalric. El 13 de novembre de 1963, Hostalric fou declarada Monument Històric Nacional.

 

Dins la trama urbana actual resten vuit torres i uns 600 m del recinte emmurallat que s'allarga en direcció est-oest adaptant-se a la topografia del terreny, situat bàsicament al nord de la població. 

A la part alta, el portal d'entrada pel camí de Barcelona protegit per una torre rodona de nom d'Ararà o també de la Presó. El llenç de muralla reposa en un basament atalussat i acaba amb merlets espitllerats. Algunes de les torres no són totalment circulars i obertes pel darrere. Solen tenir tres pisos amb coberta de volta apuntada o de mitja esfera i acaben amb simples merlets o amb un coronament de matacans.

A l'est de la vila destaca la torre dels Frares que controlava la part baixa del turó, molt lluny del castell. Devia tenir una alçada de 30 m, un diàmetre exterior d'uns 13 m i un gruix de mur de 3,5 m. Tres pisos coberts amb volta i accés per la segona planta des del pas de ronda que envoltava tota la muralla. La torre dels Frares rep el nom pel convent de Sant Francesc, actualment casa de la vila, que s'hi construí al costat.

Pel tipus d'aparell constructiu, molt irregular, es dedueix que el recinte emmurallat és bàsicament datable al segle XIV i que segurament aprofità  la construcció defensiva dels segles XII i XIII. Es planteja la hipòtesi que la torre dels Frares fos una obra del segle XIII doncs l'estructura i técnica constructiva són diferents.

Us recomano també, visitar la plaça de la Vila, on trobareu aquest monument als gegants de la ciutat, 

per cert dos d’ells, el "Cap d'Estopa" i la "Mafalda" -caramb!, ara ja sé d'on ve el nom de la famosa Mafalda del dibuixant Quino-  seran protagonistes de la historia que explicarem més endavant quan parlem de Gorg del Perxistor a Gaserans, o la Cova del Relliguer -tancada aquestes hores del matí- on és reunien clandestinament els jueus de la vila per a fer les seves cerimònies religioses en els temps –molts- de persecucions.

Sortim de Hostalric per la carretera C-35 que va cap a Sant Celoni, hi ha un parell de rotondes prou ben assenyalades, i a pocs Kms. hi ha el desviament cap a Gaserans i el Gorg del Perxistor, on van succeïr uns fets capitals que expliquem a continuació.

S’ha parlat molt sobre el lloc on succeí el fet luctuós que acabà amb la vida del Comte Ramon Berenguer II, “Cap d’Estopes”. Uns el situen a Sant Miquel del Fai, recordo que allà pels anys 63 o 64, em van explicar en una visita que vam fer, un senyor que cuidava del monestir de Sant Miquel del Fai. Ens va dir que estant de cacera - per cert, de lleons!- els dos germans, se'ls va fer de nit i es van allotjar al monestir de Sant Miquel del Fai. Al matí següent estant Ramon Berenguer II, observant la vall i dels pobles de Bigues i Riells, i com el seu germà, Berenguer Ramon II estava gelós de ell per que era tan guapo amb la seva cabellera rossa, no va poder aguantar la temptació i el va empenyer pel penya-segat, i que així s'havia produït la mort de Cap d'Estopes. Potser no sigui veritat, però a mi que deuria tenir 10 o 11 anys em va impactar, i sempre ho vaig creure així, fins fa ben poc.

O en els boscos de Gualba, d’altres entre Breda i Hostalric; també s’ha insinuat que esdevingué a les proximitats del Gorg Negre, en ple Montseny. Però tothom coincideix en el nom del paratge: “La Perxa d’Astor” o “Gorg del Comte”. Les recerques, han aclarit el lloc on sembla que és indubtable que es va realitzar el crim fratricida.
A pocs metres de la carretera general d’Hostalric, al terme municipal de Gaserans, hi ha la masia coneguda per “Can Perxistó”, que obtingué el nom per estar emplaçada prop del lloc anomenat “Perxa Astor” i del gorg d’en Sau, que el pas del temps ha dessecat.

Ramon Berenguer II, el “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon, (el fraticida), eren germans i tots dos governaven alhora els destins de l’Estat; mig any tenia el poder un dels germans i l’altre mig, l’altre. El que governava vivia al Palau Comtal de Barcelona, mentre que el que esperava el torn passava a viure al castell de Port, situat al cim de Montjuïc, del que avui nomès queden aquestes pedrotes.

A les acaballes de l’any 1082, el 6 de desembre, “Cap d’Estopes”, estava feliçment casat amb Mafalda, filla d’en Robert Guiscard, duc de Calàbria i senyor de Sicília, i estava satisfet pel naixement del fill que havia vingut al món encara no feia un mes - el futur Ramon Berenguer III. Aquest dia, per celebrar el traspàs de govern de l’un a l’altre, decidiren fer una gran cacera. 

El “Cap d’Estopes” tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d’ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d’aquest i pel costat habitat pel “Cap d’Estopes”, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l’altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

Son germà bessó, Berenguer Ramon II  -que seria conegut com el Fratricida-, envejós de la felicitat de Ramon i per l’ambició de poder que li rosegava per dins, estava a l’aguait de les anades i vingudes del seu germà.
El cavaller, ignorant l’assassina mirada que el perseguia, es va anar separant dels seus acompanyants, galopant amb el seu cavall per corriols i turons, sempre amb l’astor fidel que no es movia de la mà del seu amo.
Sigil·losament, Berenguer Ramon, s’avançà fins a trobar el “Cap d’Estopes”, que no malfià de res. I, a sang freda, l’escometé i el cosí a punyalades; encara que també hi ha llegendes que diuen que en Berenguer Ramon li va donar un cop de venable que li travessà el pit. 

Ramon Berenguer II caigué mort des del cavall. L’astor que duia a la mà volà cap a una perxa immediata. 

Des d’aleshores, aquest lloc tràgic, que hom troba abans d’arribar a Hostalric, és conegut per “La perxa o Varal de l’Astor”.
L’assassí, un cop va desfogar la seva ira, va voler amagar el crim. Com que es trobà la complicitat d’algun home dels seu acompanyament, agafaren corrents el cadàver, l’arrossegaren fins a la vora d’un gorg de la Tordera, que encara avui hom coneix pel “Gorg del Comte”, i el tiraren al fons de les aigües.

Quan arribà després la comitiva d’en Ramon, s’adonaren, esglaiats, de la seva desaparició. El seguici dels dos germans van començar a buscar-lo neguitosament per tot arreu. La recerca era minuciosa, ho registraren tot. I el qui semblava cercar-lo amb més afany, bon dissimulador, era el mateix fratricida, que plorava, sanglotava i es donava cops al pit, talment com si es desesperés. 

Però, com és natural, no van trobar enlloc el “Cap d’Estopes”. Llavors veieren el seu astor parat al cim de la perxa. Van voler agafar-lo, i l’ocell va fugir d’una petita volada. Ho provaren una altra vegada, i l’ocell s’escapà de nou. I així, de volada en volada, va portar tota la colla fins al mateix peu del gorg. En trobar a Ramon en aquell lloc, van creure que s’havia estimbat i que havia mort ofegat.

Berenguer Ramon, entre mostres d’una aflicció molt ben fingida, va donar ordres perquè el cadàver fos conduït a Girona, on rebria sepultura amb tots els honors que mereixia tant alta personalitat.

Davant la comitiva, durant tot el trajecte, volà l’astor. Tota la ciutat sortí a rebre-la, commoguda i amb llàgrimes als ulls. El Capítol i la Clerencia l’esperaven a la porta de la catedral. Es va fer un silenci impressionant, quan començà la cerimònia litúrgica. I va ser aleshores que el xantre, davant l’admiració de tothom, en lloc d’entonar l’antífona acostumada: “Ajudeu-lo, sants de Déu; sortiu al seu encontre, àngels del senyor…”, entonà aquestes paraules acusadores: “On és el teu germà Abel, digué el Senyor a Caín…”

Els canonges prou li digueren que callés, que entonés només l’antífona litúrgica. Però ell repetí, gairebé inconscient, cada vegada amb veu més forta: “On és el teu germà Abel…” Aleshores,  l’astor, que s’havia parat sobre la porta del temple, caigué mort de dolor davant de tots i un xiuxiueig sospitós emplenà la plaça. Tota la gentada quedà convençuda que en Berenguer Ramon era l’assassí del seu germà.
Per rememorar els fets fatals i la fidelitat de l’astor de “Cap d’Estopes”, es col·locà l’efígie d’un falcó, tallat en fusta, penjat del sostre de la galilea. Més tard, en al transcurs d’unes obres realitzades a la catedral, i enderrocat el que fou el frontispici, es va fer un astor de pedra que es col·locà dins el temple. Es que avui figura a l’ogiva de la porta del vestíbul que precedeix la Sala Capitular i els Claustres.

Però anem a parts, els apartats que segueixen (en blanc) estan reservats per aquells que tinguin especial interès en conèixer la situació de Catalunya als voltants de l'any 1.000, tota la informació està treta de la Historia de Catalunya de l'Editorial Aedos i de la Wikipedia, aquells a qui no els interessi poden obviar la lectura i reprendre la ruta a partir del Pont Trencat de Sant Celoni:

El pare dels desafortunats bessons va ser Ramon Berenguer I el Vell (1023 - 1076) fou comte de Barcelona, Girona (1035-1076), Osona (1054- 1076), Carcassona i Rasès (1067-1076). Fou nomenat Hispaniae subjugatoren els Usatges de Barcelona, «Apoderador d'Espanya» en antigues cròniques i annals, i «Defensor i mur del poble cristià» (Propugnator et murus christiani populi) (Europa).

El 1039 es casà amb Elisabet de Nimes, probablement filla del vescomte Raimon Bernat I de Nimes. Tingueren:

·         l'infant Pere Ramon de Barcelona (? -a 1071)

·         l'infant Arnau de Barcelona (? -v 1045)

·         l'infant Berenguer de Barcelona (? -v 1045)

El 1051 es casà amb Blanca de Narbona, filla de Llop Ató Zuberoa i Ermengarda de Narbona. Fou repudiada l'any següent sense tenir descendència.

El 1056 es casà, en terceres núpcies, amb Almodis de la Marca, filla de Bernat I comte de la Marca. Tingueren:

·   la infanta Agnès de Barcelona (v 1056-d 1071), casada el 1070 amb el comte Guigues VII d'Albon

·         l'infant Ramon Berenguer II (1053-1082), comte de Barcelona

·         l'infant Berenguer Ramon II (1053-1097), comte de Barcelona

·      la infanta Sança de Barcelona (v 1076-1095), casada en segones núpcies, vers el 1069, amb Guillem I de Cerdanya, comte de Cerdanya i Berga

D'ençà de la mort del comte Ramon Borrell (1017), als comtats de Barcelona, Girona i Osona s'hi havia instaurat el cogovern de la seva vídua, la comtessa Ermessenda de Carcassona (1017-1057), i de llur fill Berenguer Ramon I (1017-1035). A la seva mort (1035), Berenguer Ramon I va repartir els seus dominis entre els seus tres fills; Guillem (1035-1054) fou comte d'Osona, Ramon Berenguer I (1035-1076) va obtenir Girona i Barcelona, excepte l'extrem sud, entre el Llobregat i la frontera amb l'Islam, que, constituït en comtat de Penedès fou per a Sanç (1035-1049); aquests tres hereus, com que eren menors d'edat, quedaren sota la tutela de la seva àvia Ermessenda, l'única representant efectiva del poder comtal a Barcelona, Girona, Osona i el Penedès entre 1035 i 1041.

Podeu veure els dos capitols de la sèrie de TV3 Emersenda per tal de visualitzar com podriaser la Catalunya de l'any 1.000

Capítol 1



Capitol 2

Podeu llegir una crítica a aquesta sèrie a:
http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2011/03/23/ermessenda-a-tv3-encerts-i-errades/

Arran del descrèdit del poder comtal durant el cogovern de Berenguer Ramon I (1017-1035) i Ermessenda (1017-1057), a Barcelona-Girona-Osona, especialment al Penedès, àrea de frontera amb l'Islam, els nobles, prescindint totalment de la Potestas (poder) del comte, prengueren ells mateixos el control de les fortaleses de les quals disposaven per alienar-les o infeudar-les com si fossin de la seva propietat, això és, sense la supervisió de la cúria comtal. Entre aquests aristòcrates castrals, antics veguers esdevinguts senyors, al Penedès destaca Mir Geribert, amb influències a Barcelona com a cosí del vescomte Udalard II (1041-1077) i del bisbe Guislabert (1034-1066), en un moment en què, pel seu domini del Castell Vell, a prop de l'antic aqüeducte, i del Castell Bisbal, la família vescomtal controla dues de les quatre torres del recinte emmurallat, a més del Castell del Port, a Montjuïc, des d'on es domina tota la ciutat i la badia. A l'àrea de frontera, a més, Mir Geribert posseeix els castells de Subirats i el de la Vit, heretats dels seus pares cap a 1030, la fortalesa de Ribes, que va concedir-li el seu cosí el bisbe Guislabert I de Barcelona, i la castellania de Sant Martí Sarroca adquirida per enllaç matrimonial. Essent el més poderós dels barons del Penedès, cap a 1035, quan la mort i el testament de Berenguer Ramon I acabà d'esfondrar el poder comtal, per marcar la seva autoritat, Mir Geribert es donà el títol de príncep d'Olèrdola.

Els nobles del Penedès, aplegats al voltant del seu líder, Mir Geribert, són contraris al poder comtal perquè aquest manté la pau amb l'Islam, la qual, si pot resultar beneficiosa per als comerciants barcelonins i per al comte, per les paries o tributs dels reis taifes musulmans, és completament ruïnosa per als aristòcrates, que només poden accedir a l'or àrab mitjançant la guerra i el botí. Els barons penedesencs tampoc no accepten que el comte de Barcelona atorgui privilegis de franquesa, o sigui, de garantia de llibertat i de seguretat de béns, a les comunitats pageses, perquè això limita la possibilitat d'imposar el ban senyorial als camperols. Per aquesta raó, abolint pel seu compte les franqueses, i concedint, en acte de sobirania, als seus castlans el dret d'imposar tributs als homes lliures de la castellania, Mir Geribert afirmava la seva condició de cabdill dels nobles feudals. Un altre greuge dels barons penedesencs contra el poder comtal era el seu suport a les pretensions del monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual, basant-se en unes concessions que, dos-cents anys enrere, li havia fet Lluís el Pietós, es proclamava propietari de grans dominis territorials a l'àrea de frontera; llavors, quan algun intent de colonització, dirigit per un noble castellà mitjançant el sistema de quadres, reeixia, el monestir reclamava els seus drets sobre l'indret exhibint davant dels jutges dels tribunals comtals els pergamins de Lluís el Pietós, gràcies als quals, els monjos aconseguien sempre sentències favorables en els plets contra els clans aristocràtics, com ara la família vescomtal o els castellans de Sant Martí Sarroca; per això, algunes famílies nobles, com els Cervelló, decidiren prescindir dels tribunals, on sempre hi tenien les de perdre, i emparar-se per la força dels béns de l'abadia.

El rebuig dels nobles a l'autoritat comtal els dugué a una enemistat irreductible amb Ermessenda, única titular efectiva de la Potestas (poder) a Barcelona-Girona-Osona després de la mort del seu fill Berenguer Ramon I (1035) i durant la minoria d'edat dels seus néts Ramon Berenguer I, Sanç i Guillem. La comtessa s'envoltà d'un equip de curials –grans dignataris de cort- com ara el seu germà mateix Pere, bisbe de Girona, l'abat Oliba, el jutge Ponç Bonfill March o nobles relacionats amb l'administració comtal com ara Amat Elderich d'Orís i Gombau de Besora, amb vinculacions amb una àrea, la part septentrional del comtat d'Osona, on les transformacions socials no havien estat tan profundes com a la zona fronterera del Penedès. Ermessenda i els seus curials es comprometeren, doncs, en la defensa de la Potestas (poder) comtal i de la legalitat vigent en contra de les usurpacions dels nobles feudals.

Entre aquests dos bàndols enfrontats –el de Mir Geribert i el d'Ermessenda- a més de diferències ideològiques o interessos contraposats, hi ha, com explica Pierre Bonnassie a Catalunya mil anys enrere un fet generacional: Mir Geribert i els seus barons són joves, motiu pel qual, no havent viscut l'esplendorosa època de Borrell (948-992) i Ramon Borrell (992-1017) sinó només la ineptitud de Berenguer Ramon I i l'autoritarisme odiós i estèril d'Ermessenda, les idees de la Potestas (poder) comtal i de respecte a la llei escrita, continguda en el Liber Iudiciorum, els resultaven no sols incòmodes, sinó també incomprensibles, ja que, per a ells, no hi havia més normes de relacions socials que les convenientiae, els juraments i les infeudacions; per la seva banda, els adversaris dels barons feudals, persones que han viscut el gran moment de l'autoritat comtal de finals del segle X, són vells: el 1040, Ermessenda, nascuda el 975, té seixanta-cinc anys, l'abat Oliba, nat el 971, seixanta-nou, la mateixa edat que deurien tenir Gombau de Besora i Amat Elderich d'Orís; per a tots ells, doncs, la Potestas (poder) comtal, la justícia pública i el dret del Liber Iudiciorum no són elements d'un passat llunyà, sinó coses vives i presents la continuïtat de les quals cal defensar.

En aquesta situació, amb dos bàndols clarament delimitats, el fet generacional condicionarà l'actuació de Ramon Berenguer I (1035-1076) qui, el 1041, arribat a la majoria d'edat, va començar a exercir efectivament les seves funcions. Si per la seva condició de comte, li hauria correspost alinear-se amb el grup de la seva àvia Ermessenda, per edat, Ramon Berenguer I pertany a la generació de Mir Geribert i els seus barons, i, doncs, pensa com ells. Per això, el projecte polític de Ramon Berenguer I serà, naturalment, el d'imposar-se als barons rebels però no pas, tal com defensaven Ermessenda i els seus curials, sobre la base de retornar a l'ordre vigent en temps del seu avi Ramon Borrell, a qui el jove comte ni tan sols havia arribat a conèixer, sinó d'acceptar les noves pràctiques feudals, les quals, per a Ramon Berenguer I, nascut vers 1023, havien existit de tota la vida. Per això, en tot el procés de lluites que a Barcelona, Girona i Osona es patirà entre 1041 i 1059, en alguns casos, Ermessenda arribarà a posicionar-se contra el seu nét.

A causa del fet generacional abans esmentat, Ramon Berenguer I va mantenir-se equidistant dels dos bàndols constituïts. El 1041, per recuperar el comtat de Girona, cedit a Ermessenda a canvi de l'alliberament de la seva tutela, el comte, no repugnant-li, a diferència de la seva àvia, les pràctiques feudals, no va dubtar a aliar-se amb Mir Geribert, qui es posà al servei del comte, a canvi del reconeixement de la seva posició de domini a la frontera; Ramon Berenguer I sacrificava, doncs, la posició del seu germà el comte Sanç de Penedès.

Les revoltes nobiliàries

Poc després, però, un cop s'hagué apoderat del comtat en poder de la seva àvia, reconstruint així l'eix Barcelona-Girona, base de la força de la nissaga comtal, Ramon Berenguer I es reconcilià amb Ermessenda. Sentint-se traïts, els barons feudals van iniciar una revolta, desertant en massa de la host comtal, reunida per atacar Ramon Guifré de Cerdanya; paral·lelament, a Barcelona, el 1044, amb el propòsit d'imposar la seva senyoria banal a la ciutat, el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II intentaren un cop d'Estat, arribant, fins i tot, a apedregar el palau comtal; la temptativa va fracassar gràcies al suport de la massa urbana cap al poder comtal, única garantia de continuïtat de les franqueses de Barcelona pactades amb Berenguer Ramon I el 1025. Ramon Berenguer I va poder imposar-se als rebels, i després d'una sentència emesa contra ells per un tribunal sota presidència de l'abat Oliba (1044), Guislabert de Barcelona hagué de jurar, contra tota versemblança, no haver pres part en la sedició i a més, cedir en penyora el castell bisbal, com també fou requerit a pagar el preu de la seva investidura episcopal que encara no havia satisfet, i, per la seva banda, Udalard II hagué d'indemnitzar Ramon Berenguer I amb dues-centes unces d'or, com també fou obligat a posar el Castell Vell a disposició del comte.

Enfrontament amb Ermessenda

Si Ramon Berenguer I va poder dominar la situació a Barcelona, no fou només pel suport de la massa urbana, contrària al ban que pretenia imposar-hi el clan vescomtal, sinó també per l'ajuda d'Ermessenda la qual, però, com que no es refiava del seu nét, massa propens a entendre's amb la noblesa feudal, va condicionar el seu suport al comte al casament de Ramon Berenguer I amb Blanca de Narbona, dona de confiança d'Ermessenda. En el seu govern, el comte no seguia les directrius de la seva àvia d'aconsellar-se dels jutges i dels prelats, sinó que resolia les seves relacions amb la noblesa mitjançant juraments i convenientiae, i no pas d'acord amb la llei, per això, va començar a crear-se una tibantor entre Ermessenda i el seu nét, que arribà a la ruptura total el 1052, quan Ramon Berenguer I va prendre la decisió de repudiar Blanca de Narbona i casar-se amb Almodis de la Marca; Emerssenda va moure les seves influències entre les jerarquies eclesiàstiques fins que, el 1056, va aconseguir del Papa Víctor II i dels arquebisbes de Narbona i d'Arles una sentència d'excomunió contra Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, per adulteri, ja que aquesta, per unir-se a Ramon Berenguer, havia abandonat el seu anterior marit, el comte de Tolosa.

Mentrestant, al comtat del Penedès, Ramon Berenguer I, tot i haver-hi enfortit la seva posició el 1049 amb la renúncia, a canvi de diners, del seu germà Sanç al comtat, no aconseguia imposar-se als fidels de Mir Geribert els quals, entre 1049 i 1052, havien comés delictes contra la Potestas (poder) comtal, com ara suprimir les franqueses que a Olèrdola, i també al Vallès, havia atorgat el comte; igualment, els nobles feudals havien perpetrat una traïció, el 1051, intentant induir els reis musulmans de Lleida i Tortosa a no pagar les paries que el comte els havia imposats, després de les seves victorioses campanyes de 1049-50; el 1052, un tribunal havia condemnat Mir Geribert, en rebel·lia, ja que l'acusat no hi havia comparegut, a reparar les il·legalitats comeses, però el príncep d'Olèrdola va poder aprofitar la feblesa del comte, enfrontat amb Ermessenda pel matrimoni amb Almodis de la Marca, per fer cas omís de la sentència i continuar la revolta.

L'excomunió de 1056 va significar un cop molt dur a l'autoritat de Ramon Berenguer I, que Mir Geribert va aprofitar per estendre les seves rapinyes i pillatges no sols al Vallès, sinó a Osona i tot, on s'apoderà de l'herència del seu sogre, Gombau de Besora; per altra banda, el comte Guillem II de Besalú va trencar un compromís de matrimoni amb la germana d'Almodis i es disposà a entrar, juntament amb Roger, comte de Foix i de Carcassona, nebot d'Ermessenda, en una coalició que la vella comtessa pretenia dirigir contra el seu nét.

L'abdicació d'Ermessenda

La situació política es capgirà, tanmateix, a favor de Ramon Berenguer I. El 1057, Ermessenda, havent vist dissolt el seu grup de confiança per la mort dels seus principals consellers: l'abat Oliba el 1046, el bisbe Pere de Girona el 1050, poc després Gombau de Besora; i, comprenent, potser, que, al capdavall, la seva actuació no feia més que perjudicar el seu nét i afavorir els barons feudals rebels, va decidir vendre tots els seus drets a Ramon Berenguer I i Almodis, per mil unces d'or, així com va comprometre's a intercedir davant la Santa Seu per aixecar les excomunions. Després de quaranta anys d'haver estat una figura clau en l'evolució política de Barcelona-Girona-Osona, Ermessenda es retirà i morí, mesos després, l'1 de març de 1058.

La victòria de Ramon Berenguer I

Ramon Berenguer I, malgrat tot, el 1054, havia obtingut un important èxit amb la compra, al seu germà Guillem d'Osona, dels seus drets sobre el comtat d'Osona; tanmateix, no havia pogut actuar amb fermesa al Penedès a causa el conflicte amb Ermessenda; per això, després de l'abdicació de la seva àvia, el 1058 el comte, gràcies a l'oportunitat de guanys i de botí d'un atac que ell havia preparat contra el regne de Saragossa, va aconseguir el retorn d'una gran part dels clans nobiliaris al seu seguici, abandonant el cabdill rebel; llavors, va dirigir una expedició contra el Penedès, i Mir Geribert hagué d'exilar-se a Tortosa, d'on tornà l'any següent per sotmetre's a l'autoritat de Ramon Berenguer I. Així, el comte va aconseguir imposar el seu poder a tot el territori de Barcelona-Girona-Osona, reunificat de nou sota el seu domini.

La lluita contra l'Islam

Si, a diferència dels altres comtes, Ramon Berenguer I de Barcelona va aconseguir imposar-se del tot als nobles rebels dels seus dominis, fou en gran part perquè, malgrat la crisi del poder comtal a causa de la sedició aristocràtica, el comte de Barcelona va aconseguir mantenir la iniciativa en la lluita contra el veí musulmà, i així va aconseguir imposar el pagament de paries -tributs- als estats àrabs de Lleida, el 1046, i Tortosa, el 1052.

El 1058, Ramon Berenguer I va dirigir un atac contra el rei Muqtadir de Saragossa qui, a part de no ser tributari, amb la seva política expansionista, inquietava l'emir de Lleida, aliat i protegit, a canvi del pagament de paries, del comte de Barcelona. En els preparatius d'aquesta expedició, la noblesa feudal, atreta pels guanys de botí i riquesa, va decidir reintegrar-se al seguici comtal i abandonar Mir Geribert.

La lluita contra Saragossa, perllongada fins a 1062, ultra restablir l'autoritat del comte sobre la noblesa i imposar al rei Muqtadir el pagament de paries a Barcelona, va permetre a Ramon Berenguer I conquerir, a la Baixa Ribagorça, Pilçà, Puig-roig, Estopinyà i Canyelles, el 1063, com també, consolidar el domini sobre Tàrrega, Forés i les Oluges, ocupades el 1058; així doncs, el comte orientava la política d'expansió a costa de l'Islam en la direcció ponentina, tot deixant de banda l'àrea meridional, on, després d'haver fet repoblar Tamarit el 1050-51, no va dur a terme cap intent d'apoderar-se de Tarragona, situada a només vuit quilòmetres de les posicions cristianes. Ramon Berenguer I volia mantenir l'aliança amb Tortosa, sotmesa a tribut, i, tal com explica Ferran Soldevila, apoderar-se de territoris per on haurien pogut expansionar-se els comtats de Pallars, Urgell o Cerdanya, els quals quedaren així encerclats per dominis del comte de Barcelona, com també, sostreure aquesta zona occidental dels comtats catalans a la possible influència dels reis d'Aragó.

El comte i la noblesa

Ramon Berenguer I, un cop vençut Mir Geribert, mort el 1060, un any després d'haver-se sotmés al comte, i disposant de grans sumes d'or pagades pels reis musulmans veïns, va poder restablir la seva autoritat sobre els nobles de Barcelona, Girona i Osona mitjançant una política de reconciliació. El comte cridà cadascun dels caps dels llinatges aristocràtics a comparèixer davant dels seus tribunals, on el baró era condemnat per rebel·lia i li era imposada una multa, sovint simbòlica. Acatant la sentència, el noble aconseguia ser readmès al cercle dels fidels del comte. Ramon Berenguer I s'assegurava la fidelitat de cada baró, no pas ressituant-lo en la condició de delegat de la Potestas (poder) del comte, sinó imposant-li la concertació de convenientiae on s'hi establia el comte com a senyor eminent de les fortaleses controlades pel baró; el cap nobiliari doncs, quedava obligat a retre el castell a Ramon Berenguer I, permetent-li entrar-hi i fer-hi estada sempre que el comte li ho sol·licités; finalment, Ramon Berenguer I consolidava el seu domini sobre les fortificacions del noble, fent-se jurar fidelitat també pels castlans, els comandants de les guarnicions de la fortaleses.

En alguns casos, però, el comte no en tingué prou fent-se reconèixer senyor eminent del castrum, i va voler esdevenir-ne propietari, ja fos exigint-ho, com féu a Barcelona amb el castell de Montjuïc, controlat per Mir Geribert, o per compra: entre 1063 i 1067, pagant-los amb l'or de les paries musulmanes, Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis adquiriren, als llinatges més rics i deslleials de la zona, onze castells termenats al Penedès, epicentre de la revolta feudal.

L'èxit d'aquesta política de reconciliació amb la noblesa fou tan gran que, entre 1060 i 1070, subscrigueren pactes de dependència envers el comte les famílies nobles més destacades: els Gurb-Queralt i els Orís a Osona, els Cervelló a Barcelona, els Cervià-Celrà a Girona, com també les cases vescomtals de Barcelona, Cabrera (Girona) i Cardona (Osona); en aquests pactes, conclosos sota forma de convenientiae, Ramon Berenguer I sempre hi establia l'obligació dels magnats de reconèixer la seva autoritat i mantenir-s'hi fidels a tot arreu dels seus dominis, descrits minuciosament als documents: els quatre comtats de Barcelona, Girona, Osona i Manresa, els tres bisbats de Barcelona, Girona i Vic, les cinc ciutats de Barcelona, Vic, Manresa, Girona i Cardona, i els castells conquerits a la Baixa Ribagorça. A més, els nobles no havien d'intentar mai d'apoderar-se dels tributs dels reis taifes.

La situació de la pagesia

A Barcelona-Girona-Osona, tal com s'ha vist, el poder comtal, restaurat per Ramon Berenguer I a partir de 1060, es basà no pas en la submissió total de la noblesa, sinó en el pacte i la negociació del comte amb els caps dels llinatges aristocràtics. Les conseqüències socials d'aquest pacte, seguint Bonnassie, es dedueixen de la comparació dels continguts de les dues sentències, dictades pels tribunals de Ramon Berenguer I contra Mir Geribert, l'una el 1052 i l'altra el 1059.

Una de les il·legalitats perpetrades pel baró penedesenc i els seus fidels havia estat, precisament, violar els privilegis de franquesa que el comte havia atorgat a certes comunitats pobletanes; en la sentència de 1052, aquest fet s'hi tracta en primer lloc i amb minuciositat; ara bé, en aquest moment, Mir Geribert encara era prou fort com per desafiar l'autoritat comtal i, per altra banda, el poder de Ramon Berenguer I no era del tot segur: la pitjor crisi de la institució comtal havia de venir encara el 1056, arran de l'excomunió de Ramon Berenguer I pel seu matrimoni irregular amb Almodis; per això doncs, la sentència de 1052 tingué un valor merament simbòlic, i Mir Geribert va poder permetre's d'ignorar-la. El 1059, però, vençut i abandonat pels seus antics seguidors, que el 1058 havien decidit de reintegrar-se al seguici comtal, per poder guanyar glòria i botí en la guerra contra Saragossa, Mir Geribert va haver d'acatar la nova sentència dictada contra ell pels tribunals de Ramon Berenguer I; aquesta vegada, a diferència del que s'havia esdevingut set anys abans, la conculcació dels privilegis de franquesa atorgats pel comte a les comunitats pageses s'hi tractà només de passada, i s'hi dóna una solució merament formal: Mir Geribert reconeix l'autoritat del comte en els territoris lliures, però les senyories banals, imposades il·legalment en el transcurs de la revolta nobiliar, no són pas desmantellades; un cop dominada l'aristocràcia, el comte ja no necessita, com el 1052, intentar atraure's la pagesia per consolidar el seu poder i pot, doncs, establir les bases del nou ordre social feudal: mentre la noblesa se li mantingui fidel i no qüestioni la seva autoritat, el comte permet als barons d'oprimir la pagesia amb la senyoria banal.

Així doncs, la fi de les revoltes i el retorn a la pau, iniciat el 1060, no va significar per als pagesos recuperar les seves condicions de llibertat vigents fins a 1020, sinó consolidar la seva opressió pels barons feudals.

Ramon Berenguer I i els altres comtes catalans

Després de la revolució feudal de 1020-1060, com que Ramon Berenguer I fou l'únic comte capaç d'imposar-se del tot als clans nobiliaris dels seus dominis, la supremacia del Casal barceloní respecte de les altres nissagues comtals catalanes va accentuar-se; a partir de 1060, ço és, després de la fi de la revolta dels barons, Ramon Berenguer I rebé homenatge i jurament de fidelitat dels comtes de Besalú, Cerdanya, Empúries i Rosselló, a més els comtes d'Urgell continuaren la política de fidelitat a Barcelona, iniciada per l'homenatge d'Ermengol II a Berenguer Ramon I, retut el 1018 i el 1026.

Tot i així, aquests homenatges no van significar pas l'extensió de l'autoritat del comte de Barcelona per igual a tota l'antiga Marca Hispànica. En primer lloc, la feudalització havia permés a molts clans aristocràtics, com ara els Castellbò i els Cabrera a Urgell o la casa vescomtal de Cerdanya, actuar al marge dels poders comtals, per la qual cosa, el vassallatge del comte envers Ramon Berenguer I no vinculava pas aquelles zones del comtat on el poder efectiu havia passat als barons; per altra banda, quan, per exemple, Ponç I d'Empúries va jurar fidelitat a Ramon Berenguer I, això no va implicar pas establir el comtat d'Empúries com a bé concedit en feu per Ramon Berenguer I a Ponç I; la fidelitat jurada només concernia el comte d'Empúries en les seves aliances exteriors, de no ser mai enemic de Ramon Berenguer I. En conseqüència, al comtat d'Empúries el representant de l'autoritat màxima, en la mesura que els clans aristocràtics locals no s'haguessin constituït en poder propi, era el comte Ponç I, l'acord del qual amb Ramon Berenguer I era de tipus personal i no tenia per què afectar els seus possibles successors; per això, ací el principat feudal bastit per Ramon Berenguer I a partir de 1060, cal considerar-lo barceloní i no pas català.

Durant la segona meitat del segle XI, un altre fet va subratllar el poder del Casal de Barcelona dins dels comtats catalans: en tota la xarxa de dependències entre els clans aristocràtics del país, el comte de Barcelona no resultava ser mai vassall de ningú i, a més, podia estendre la seva àrea d'influència fora dels seus dominis patrimonials; així, Hug Dalmau, fill dels vescomtes de Berga, va jurar fidelitat a Ramon Berenguer I, sostraient-se al poder del seu senyor natural el comte Ramon Guifré de Cerdanya, en canvi, a causa de la solidesa dels vincles feudals que Ramon Berenguer I va crear a Barcelona, Girona i Osona, no resultava possible a un baró dels seus dominis jurar fidelitat a un altre comte abandonant la fidelitat deguda a Ramon Berenguer I; malgrat la paradoxa, doncs, la feudalització va posar les condicions que Ramon Berenguer I va poder aprofitar per enfortir el seu domini: d'haver-se mantingut el sistema de Potestas (poder) vigent fins a 1020, Hug Dalmau no hauria pogut trencar amb el comte de Cerdanya per pactar amb el comte de Barcelona, ja que això hauria significat conculcar la noció d'autoritat pública.

Les bases ideològiques del nou poder comtal

Per legitimar ideològicament el poder principesc que, a partir de 1060, amb l'estreta col·laboració de la seva muller Almodis de la Marca, Ramon Berenguer I va bastir al conjunt de Barcelona, Girona i Osona, no es va recórrer als antics conceptes de Potestas (poder) i de legalitat, esdevinguts obsolets arran del procés revolucionari iniciat el 1020, sinó que, el nou poder comtal va basar-se en les relacions de dependència feudal introduïdes pels barons entre 1030 i 1040, destruint l'antiga Potestas (poder); per això, Ramon Berenguer I i Almodis es defineixen no pas com a personae publicae, sinó com a seniores; el seu poder no derivava pas de la idea del comte i la comtessa com a rectores, ço és garants de la llei, sinó de la seva força per imposar, després de la derrota de Mir Geribert, juraments de fidelitat a tots els barons posseïdors de fortaleses, vescomtes, bisbes, abats o, fins i tot, simples castlans; llavors, a Barcelona, Girona i Osona, el poder s'estructurà en una piràmide de relacions de dependència personal al cim de la qual s'hi situa el comte qui, mitjançant juraments de fidelitat i homenatges recollits en convenientiae, pot fer-se obeir per tots els membres de l'aristocràcia dirigent. D'aquesta manera, Ramon Berenguer I va poder dur a terme el projecte polític concebut el 1041, en assumir el govern: abandonar les velles idees de Potestas (poder) i autoritat pública, per les quals lluitava Ermessenda de Carcassona, enemistada sovint amb el jove comte, i basar el poder comtal en un ús favorable als seus interessos de les noves pràctiques feudals, basades en els pactes i els juraments, establerts en convenientiae soscrites per cadascun dels barons i el comte.

L'organització del poder comtal

Ramon Berenguer I i Almodis organitzaren el govern dels seus comtats de Barcelona, Girona i Osona no pas per mitjà de funcionaris públics, delegats de la potestas, sinó amb el concurs de persones obligades envers el comte i la comtessa per juraments de fidelitat i d'homenatge.

A nivell central, comptaren amb l'assistència de la cúria comtal, un òrgan merament consultiu integrat per tots aquells magnats convocats expressament pel comte i la comtessa, no hi havia ningú dins de la cúria per dret propi; en un àmbit més proper, la parella comtal governava amb l'ajuda del consell privat, constituït per nobles, però de llinatges no gaire poderosos, gent que ho devia tot al comte, qui podia, doncs, imposar-los la prestació d'un homenatge sòlid i, així, Ramon Berenguer I i Almodis evitaren una preponderància excessiva dels grans magnats.

A part d'aquests dos òrgans col·lectius, hi havia tres càrrecs que auxiliaven directament el comte: el senescal, el jutge de palau i el veguer de Barcelona.

En un principi, el càrrec de senescal no passava de ser el d'una mena d'intendent dels oficis domèstics de la casa del comte; tanmateix, quan, el 1040, Ermessenda va nomenar senescal un dels seus homes de confiança, Amat Elderich d'Orís, aquest càrrec va passar a adquirir importants atribucions militars: dirigir la host en absència del comte; o polítiques, de presidir la cúria per delegació comtal. Per això, sent com era el senescal algú amb un gran poder a la cort, Ramon Berenguer I va decidir sostreure el càrrec als Orís, un llinatge massa puixant, que hauria pogut arribar a qüestionar el poder comtal, com en el passat ho havia fet Mir Geribert, i, el 1068, nomenà senescal Guillem Ramon I de Montcada, membre d'una família noble, però modesta, del Vallès, la qual, si en el futur, va arribar a ser una de les primeres de Catalunya, fou gràcies a haver exercit el càrrec de senescal durant gairebé tot el segle XII.

Ramon Berenguer I nomenà jutge de palau Guillem March, fill del jutge Ponç Bonfill March; la seva funció no era pas intervenir en plets, a causa de la descomposició del sistema judicial, sinó que assessora la parella comtal en qüestions jurídiques, auxiliat per un grup de legislatores, els quals redactaren gran part de les lleis que el comte i la comtessa promulgaren a partir de 1060, per regular les noves relacions feudals.

El veguer de Barcelona assegurava, dins d'aquest comtat, el compliment dels pactes establerts a les convenientiae sobre el control de fortaleses requerint al baró el compliment dels seus deures envers el comte o, simplement, vigilant que fos fidel; de fet, es tractava només d'un dels molts agents que, a nivell local, vetllaven pels interessos del comte, dits en un principi nuncis, i, el 1096, veguers. Tanmateix, a causa de la importància d'exercir la seva jurisdicció a la capital del domini, el veguer de Barcelona passà a ser una peça clau del govern, com també ho foren els batlles, encarregats de percebre els drets corresponents al comte als castells, pobles, viles i ciutats.

Apoderador d'Espanya

A Barcelona, Girona i Osona, la victòria del poder comtal enfront dels clans aristocràtics fou possible, en gran part, gràcies als recursos econòmics de Ramon Berenguer I, els quals procedien no pas de les fonts tradicionals -el control de la terra fiscal i dels impostos-, que havien quedat en gran part usurpats pels nobles rebels, sinó que provenien dels tributs en or pagats al comte de Barcelona pels reietons dels països àrabs veïns: Làrida, Turtuixa i Saraqusta.

Ja des del mateix moment de l'inici de la crisi del Califat de Còrdova, i la seva posterior disgregació en regnes de taifes, els grups de poder dels comtats catalans es proposaren d'aprofitar-se de la feblesa política d'al-Àndalus, després de la caiguda de l'estat omeia, i així s'organitzaren diverses expedicions amb el propòsit de treure'n riquesa i botí, la més destacada de les quals fou la dirigida el 1010 pel comte Ramon Borrell contra Còrdova.

Tanmateix, el pagament de tributs pels reis de taifes als comtes va ser una cosa discontínua i aleatòria fins que Ramon Berenguer I va imposar un pagament fix a Làrida el 1046, a Turtuixa el 1052 i a Saraqusta el 1058, fet que li valgué que en els Usatges de Barcelona se l'anomeni «Apoderador d'Espanya», identificant Espanya (geografia) amb al-Àndalus; a partir de llavors, les paries -tributs dels estats àrabs- seran un ingrés constant del tresor comtal, cosa que condicionarà la política de relacions amb l'Islam: Ramon Berenguer I sempre s'estimà més cobrar paries que conquerir territoris, raó per la qual també se'l definí com a «Defensor i mur del poble cristià» (Europa).

L'adquisició dels comtats de Carcassona i Rasès

A part de per imposar-se dins dels seus dominis o per resoldre conflictes amb altres poders, com ara el 1072, posant fi a les pretensions d'Ermengol IV d'Urgell sobre els castells de Pilçà, Purroi i Casserres, a la Baixa Ribagorça, comprant-li'n els drets, al comte de Barcelona, els recursos econòmics de l'or musulmà li servien també per expandir territorialment el seu poder; així, Ramon Berenguer I i Almodis adquiriren els comtats de Carcassona i Rasès, amb la intenció de constituir un domini per al seu fill Ramon Berenguer dit Cap d'Estopes –aleshores, l'hereu de Barcelona no era ell, sinó el primogènit Pere Ramon-. Aquest propòsit reeixí perquè, en unes llargues i complexes negociacions realitzades entre 1067 i 1070, els comtes de Barcelona compraren, amb or, els drets de tots els altres possibles hereus del comte Ramon II de Rasès, mort el 1065 sense descendència ni col·laterals.

Ramon Berenguer I i Almodis orientaren els seus propòsits expansionistes cap a Carcassona i Rasès, tot i les dificultats de l'operació, perquè no sent possible eixamplar els seus dominis a costa de l'Islam, sense perdre les paries pagades per Lleida, Saragossa i Tortosa, per als comtes de Barcelona l'única via d'expansió possible eren les terres d'Occitània.

A Barcelona-Girona-Osona, el poder principesc del comte, instituït després de la victòria sobre els barons feudals, va entrar en crisi per la manera com Ramon Berenguer I de Barcelona va disposar la seva successió.

La línia dinàstica del Casal de Barcelona s'havia alterat el 1071 arran de l'assassinat d'Almodis pel primogènit Pere Ramon, fill de l'anterior matrimoni de Ramon Berenguer I amb Elisabet de Nimes. Com explica Santiago Sobrequés a Els grans comtes de Barcelona dins de la nissaga barcelonina, la comtessa actuà sempre amb preponderància, tal com ho mostren certs detalls, com ara la redacció, en temps d'Almodis dels documents de la cort sempre per duplicat, amb un exemplar per al comte i un altre per a la comtessa; a més, en els papers oficials, Almodis s'hi feia esmentar sempre, ignorant sovint el primogènit.

Pere Ramon, l'hereu dels comtats, degué considerar sempre una cosa anormal aquest protagonisme d'Almodis de la Marca, que, per exemple, la comtessa Ermessenda de Carcassona mai no havia pretés en vida del seu marit, el comte Ramon Borrell. Segurament, l'odi del primogènit cap a la comtessa s'exacerbà després de veure com la complexa, i laboriosa, adquisició dels comtats de Carcassona i Rasès s'havia fet amb l'únic propòsit, de constituir un domini propi per a Ramon Berenguer Cap d'Estopes, fill d'Almodis de la Marca. Pere Ramon assassinà la comtessa d'una manera gens premeditada, potser amb les seves pròpies mans; arran del seu crim, el primogènit fou desposseït dels drets successoris, i el 1072-73, el papa Gregori VII va condemnar-lo a l'exili i a redimir-se lluitant contra els infidels, en combat contra els quals, l'ex-hereu de Barcelona va morir a al-Àndalus.

Després de tot aquest fet Ramon Berenguer I va prendre la decisió de deixar els seus dominis en cogovern als seus dos fills, haguts d'Almodis de la Marca, Ramon Berenguer II dit Cap d'Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida, els quals eren o bessons o tenien poca diferència d'edat. Conjuntament havien de regir Barcelona, Girona i Osona en absolut condomini i plena igualtat de tal manera que, segons s'havia establert, si algú jurava fidelitat a un dels dos comtes de Barcelona, n'havia de jurar també a l'altre.

Les posteriors dissensions entre els dos germans afebliren el poder comtal; a més, el cogovern anunciava una futura divisió del domini barceloní, inevitable si tots dos comtes haguessin tingut descendència.

Els hereus: La víctima

Ramon Berenguer II dit el “Cap d'Estopes” (1053 - Gorg de Perxistor, Sant Feliu de Buixalleu 1082), comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès (1076-1082).

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.

El 1078 es casà amb Mafalda de Pulla-Calàbria, filla de Robert d'Hauteville i duc de Calàbria. D'aquest matrimoni en nasqueren:

la infanta Almodis de Barcelona (v1078-v1140), casada després de 1105 amb Bernat Amat, vescomte de Cardona

la infanta Mafalda de Barcelona, casada amb Arnau Guillem, vescomte de Fenollet

l'infant Ramon Berenguer III (1082-1131), comte de Barcelona

El fill pòstum del comte, Ramon Berenguer III, fou designat hereu el mateix any del seu naixement però tingué la tutela del seu oncle Berenguer Ramon II fins a la mort d'aquest el 1097.

Les relacions amb el seu germà foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d'aquests comtats així com el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la pària de l'Emirat de Larida.

Vers la fi del 1077 el Papa Gregori VII envià a Girona el seu legat Amat d'Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l'Església. És possible que aquest aprofités la seva estada per a intentar d'avenir els dos germans, que havien estat encomanats al Papa per llur pare en el seu testament. El pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals. A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola,Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon. Un complement sense data feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès (torre Dela) i Vallmoll. Les funcions sobiranes restaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon llavors prometé de dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s'adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin.

Lluita contra els sarraïns

Vers el 1077 realitzà una expedició a l'emirat de Múrcia, en ajut del rei sarraí de Sevilla, contra els de Toledo, València, Granada i Màlaga, que eren ajudats per Alfons VI de Castella. Aquesta expedició resultà un fracàs. Posteriorment els comtats de Barcelona i d'Urgell i l'Emirat de Larida lluitaren contra el emir de Saraqusta i a conseqüència d'això el perill islàmic reculà, tant pel cantó de Lleida, on la colonització cristiana arribà fins a Sidamon i Torregrossa, com per l'actual Conca de Barberà, on el 1079 ja era repoblada l'Espluga de Francolí.

En ocasió de la preparació d'una expedició fallida contra els musulmans la primavera de 1081, el Cid, enemistat amb el seu rei Alfons VI de Castella, anà a Barcelona i oferí la seva col·laboració, que no fou acceptada; llavors es barallà amb un nebot dels comtes i el ferí. Tot seguit passà al servei dels reis sarraïns de Saragossa, mentre que l'Emir de Larida es recolzà en els navarro-aragonesos primer i en els comtes de Barcelona després. Això enfrontà Berenguer Ramon amb el Cid al voltant d'Almenar a l'estiu del 1082. El primer fou derrotat i caigué presoner. Un cop alliberat, degué sentir-se frustrat i això agreujà el seu caràcter. El 5 de desembre del dit any, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor (Sant Feliu de Buixalleu), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al, després anomenat, Gorg del Comte, de la Perxa de l'Astor o Gorg d'en Perxistor, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Berenguer Ramon II és conegut com el Fratricida.

El cos de l'assassinat fou dut a Girona i sepultat a la catedral d'aquesta ciutat.

La tomba del comte Ramon Berenguer II de Barcelona, que es troba a la Catedral de Girona, fou construïda per Guillem Morell per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós.

El novembre del 1982 es va procedir, a Girona, a obrir les tombes comtals de Ramon Berenguer II i de la seva besàvia. Són sarcòfags llisos rectangulars amb tapes de dos vessants, l'única decoració exterior dels quals, molt ben conservada, consisteix en una successió de 17 tires verticals d'uns 5 cm., alternativament roges i daurades.

A la cota de malles de l'estàtua jacent es troba el mateix senyal heràldic que figura als escuts de la sepultura (els pals de gules sobre fons d'or).

Els primitius sarcòfags de Girona indueixen a suposar que el llinatge comtal de Barcelona tenia com a emblema pals rojos sobre un fons daurat abans que aparegués l'heràldica a Europa (1141-42) i abans de la unió del comtat amb el regne d'Aragó. Ja sabeu que aquest punt es molt problemàtic. Ja sabeu que els aragonesos diuen que els Comtes del Casal de Barcelona, es van apropiar d’aquesta insígnia que és pròpia dels Reis d’Aragó. Personalment no soc medievalista, així que m’abstindré d’opinar.

El suposat botxí 

Berenguer Ramon II, anomenat el Fratricida (1053 - Jerusalem 1097), Comte  de Barcelona, Girona, d'Osona, Carcassona i Rasès (1076-1097).

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Ramon Berenguer II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, perquè no se n'havia determinat l'herència.

La invasió almoràvit i la derrota d'Alfons VI de Castella a la batalla de Sagrajas el 1086 va propiciar que a el Cid se li encarregués la defensa de la zona llevantina del regne de Castella. Entre 1087 i 1089, va fer tributaris als monarques musulmans de l'Emirat d'Albarrasí i l'Emirat d'Alpont i el 1087 va impedir que la ciutat de Balansiya, governada pel rei Yahya Al-Qadir, aliat dels castellans, caigués en mans d'Al-Múndhir Imad-ad-Dawla i del comte de Barcelona. La pressió de Saraqusta sobre els regnes musulmans veïns va provocar la batalla de Tébar el 1090, en la que Berenguer Ramon II va caure novament presoner d'El Cid, perdent la seva espasa Colada.

Alliberat dels compromisos amb l'Emirat de Làrida, i ajudat pels genovesos i per Sanç I d'Aragó i Pamplona atacà i ocupà la ciutat de Turtusha el 1092.

Mort de Ramon Berenguer II

El 5 de desembre de 1082 morí Ramon Berenguer II en un assalt al terme de Gualba. La veu popular acusà a Berenguer Ramon de ser l'artífex de la seva mort i per això l'apel·là El Fratricida.

El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.

El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II participès en la tutoria del menut onze anys, prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes.

Relacions amb l'església

El 1091 el Papa Urbà II va deslligar-lo de l'arquebisbat de Narbona i va establir l'arquebisbat de Tarragona, ocupada efímerament pel comte català.

Successió

Abans de completar el seu govern, el grup contrari al Fratricida va incrementar la seva pressió sobre el comte. Finalment, i davant la gravetat de les seves insinuacions, Berenguer Ramon II va acceptar de sotmetre’s a judici per la mort del seu germà. Aquest judici s’havia de realitzar en una cort neutral i va escollir-se la d’Alfons VI de Castella. Declarat culpable, el 1097 desapareix de la documentació i de la història. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, va morir a Jerusalem com a pelegrí, però ni tan sols podem confirmar l’any.

En arribar Ramon Berenguer III a la majoria d'edat, el seu oncle li deixà el govern dels comtats. Berenguer Ramon II morí durant la Primera Croada a Jerusalem el 20 de juny de 1097, a la que havia anat en penitència.

Abandonem el Gorg del Perxistor i reprenem la carretera cap a Sant Celoni, per arribar al Pont Trencat, 

veiem el que "éll mateix" ens explica:"Hola amics, abans de començar la meva història em presentaré: Jo sóc el Pont Trencat i visc sobre el riu Tordera, just enmig de dos pobles, Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni vosaltres us preguntareu... Com és que un pont es pot dir trencat?Doncs resulta que jo no he estat pas un pont trencat des de sempre. Al contrari, fa molts anys jo era un pont sencer que ajuntava les dues riberes del riu Tordera perquè la gent pogués passar d'una banda a l'altre. De fet, segons em van explicar, jo no vaig ser pas el primer pont que va fer l'home sobre el riu Tordera. Va ser el meu avi. El pont Romà. Jo al meu avi no el vaig arribar a conèixer perquè em van muntar sobre els seus fonaments.

Bé ; abans d'enredar-vos més deixeu-me que us expliqui tota la història des del començament.

Heus aquí que molt abans que l'home comencés les seves activitats sobre la terra, ja existia el riu Tordera. De fet no podem pas saber si en aquella època el riu tenia nom, perquè segurament no hi havia ningú per posar-n'hi.

Durant milers d'anys el riu Tordera va ser un riu ample i ufanós, ple de vida i de recursos per viure, cosa que de segur va ajudar a l'home a viure-hi a prop. Amb el pas dels anys els homes van construir grans imperis, impressionants ciutats, obres d'enginyeria civil gegantines, i entre elles, els Romans van ser dels primers en construir camins i vies per comunicar-se. 

Via Augusta prop del Gorg del Perxistor.

I quan van arribar prop del riu Tort (què és com els romans anomenaven al riu Tordera) es van trobar amb un problema greu. Travessar-lo. Com ja us he explicat el riu Tordera en aquella època portava molta aigua i es clar, cada cop que volien travessar-lo havien d'emprar barques o buscar guals on el riu transités més baix i permetés ser creuat. Per això els romans van decidir construir el meu avi. El Pont Romà.

Molta gent va col·laborar en la construcció del meu avi, pedra a pedra, mà sobre mà, fins que el pas sobre el riu Tort va ser una realitat. Segurament durant el temps que els romans van estar treballant a la zona van adonar-se'n de la bellesa del paratge on s'ubicava el pont i, ben bé podria ser que alguns dels treballadors decidissin quedar-se a viure a la zona. Però bé, el cas és que van passar els anys i la importància de la zona juntament amb les necessitats del moment van afavorir la meva construcció. Segurament el meu avi devia ser molt vell i ja no era gaire segur, així que cap a mitjans del segle XV vaig néixer jo. Malgrat tot a mi em van construir amb l'ajut de tota la gent que vivia a la zona i que es va unir per aixecar-me. Tots plegats van fer realitat el pont que ara podeu contemplar sobre el riu Tordera.

Durant molt temps la gent va emprar-me igual que a l'època romana per travessar d'una banda a l'altre el riu, però com que les despeses de la meva construcció van ser molt altes, es va decidir instituir el pontatge, que era una taxa que s'havia de pagar per travessar-me. Durant molts anys la meva vida va ser plàcida i tranquil·la i la gent vivia en pau. Va ser la època de la que en tinc més bons records; el temps de pau però , es va acabar, i va començar una guerra. Una guerra terrible com totes les guerres, on l’exèrcit del francès va endinsar-se en terra catalana. Eus aquí que en un moviment per replegar-se els francesos havien de travessar el Tordera. 

La gent de la vila va decidir que per aturar-los i evitar que fessin mal a la vila calia destruir-me. Jo bé prou que m'hi vaig oposar, explicant-los la meva importància per mantenir la pau i el bon transitar de la gent, però no hi va haver forma d'evitar tal acció de guerra, i el 23 de febrer de 1811 una càrrega explosiva va destruir-me un dels meus dos arcs, deixant-me inservible.

Dels anys següents només en conservo mals records, ja que amb la meva destrucció es va posar fi a un dels punts amb més activitat de la zona i jo vaig començar a caure en l'oblit. Tots aquells anys només van servir per posar-me nom "El Pont Trencat" com se'm coneix ara i com se'm va començar a anomenar en aquella època. 

Entre que jo estava inservible i que a l'hora de construir un nou pont van optar per fer-ne un altre una mica més amunt d'on era jo, la gent va anar oblidant-se de mi i de tot el servei que els havia fet en anys anteriors.

Només de tant en tant algú s'enfilava dalt del pont i contemplava el paisatge i sospirava. 

I a cada sospir jo sentia l'alè dels homes per tornar a alçar el pont. Però ja ho entenia. Els meus nebots, el pont de la carretera i el pont de la via del tren realitzaven tant bé la meva feina que feien innecessària la meva reconstrucció. 

Però ja fa mitja dotzena d'anys que la gent del meu voltant, cansats de veure un pont trencat, cansats de saber que cada cop que s'acostaven a mi només tenien records de desolació i mort, van decidir ajuntar-se de nou, mà sobre mà, per reconstruir-me i tornar-me a donar vida.
Poc a poc, buscant recursos i eines han decidit alçar-me de nou per poder gaudir de la meva presència, després de quasi de dos segles d'espera. Per això avui podeu tornar a veure'm d'empeus, orgullós d'estar al servei dels meus veïns.

Desitjo que amb la meva reconstrucció també es comencin a reconstruir ponts trencats del mon.

Ponts de comunicació amb la gent oblidada en altres punts del planeta.

Ponts d'enllaç amb altres cultures amb qui hem de començar a conviure i a créixer junts. Ponts de trobada amb els amics i els companys que ens ajudin a alçar altres projectes que ens facin a tots més feliços. Per això voldria que ara, que sóc un pont vell i nou a l'hora, servis sobretot per recordar a tothom que el mon que se'ns ha donat és un lloc per a conviure junts en pau, si ens ho proposem de tot cor."
Deixem aquest preciós pont que ha merescut diversos premis de disseny internacional, desitjant-li que dintre de molts segles, pugui veure satisfets els seus somnis  de convivència junts i en pau.
Reprenem la nostre ruta, des de Sant Celoni a Santa Fe i Viladrau. Com que aquesta part ja la he descrit en aquest mateix blog aquí:

http://terraxamanrutes.blogspot.com.es/2007/02/rutes-amb-el-cor-ii.html

Us convido a seguir-la des del enllaç.

Com sempre desitjo que us pugui ser útil i interessant.