dimarts, 16 d’agost de 2011

NORUEGA INFINITA

Quan algú es planteja el viatge al Cap Nord, ha de tenir presents diversos factors, com ara les llargues distàncies que haurà de recórrer, l'alt cost del viatge entre combustible, peatges i ferris, dels productes que haurà de comprar més sovint: pa, aigua, verdures i fruita; les variants climàtiques que l'obligaran a dur diversos tipus de roba, si a més el viatge es fa en autocaravana, l'espai reservat a aliments, begudes i tot el seguit d'artefactes que solem dur; el mal estat d'algunes carreteres -res que els autocaravanistes d'aquí, no estiguem sobradament acostumats-... Però si malgrat totes aquestes consideracions us manteniu decidits a fer-ho, "l'aventura" -si dic aventura, perquè malgrat tot anar allà dalt, continua sent una veritable aventura, civilitzada i possible, però aventura al cap i a la fi-, em trobo en condicions d'afirmar que el viatge us satisfarà plenament i, molt probablement estarau desitjant continuar-lo l'any següent i tos els que calguin.


Conscients de les distàncies, de la limitació temporal i econòmica d'un viatge com aquest, varem des del començament, cenyir-nos a un recorregut que inclouria només el nord de Finlandia i de Noruega, la nostre intenció era explorar la Terra Sami (mal anomenada Lapònia), la illa de Senja,  els arxipèlags de les Vesteralen i de les Lofoten, l'illa de Donna, les ciutats de Alta, Tromso, continuant fins a Tronheim, per retornar directament a casa. Finalment vàrem allargar tres dies mes per visitar Oslo, per poder veure els vaixells Vikings, el Museu Munch i el parc de Vigeland. En total mes de 14.000 Kms. i 34 meravellosos dies.



Per a pujar vàrem decidir-nos per la ruta mes recomanada pels experts companys del foro AC Pasion, es a dir: passar França d'una tirada, vàrem fer nit al càmping La montaigne Verte d'Estrasburg, i al dia seguent situar.nos a Putgarden (Alemanya), 




per agafar el ferri a  Robdy (Dinamarca), on varem fer nit en un càmping a Maribo, pujar fins a Copenhagen, travessar el pont Oresund i des de Malmo (Suècia), passant per la pedra rúnica de Rok, 




fer nit a Estocolm. El càmping era ple i vàrem dormir a l'esplanada que hi havia a la porta.
Des de Estocolm, vàrem agafar la mítica E4 en direcció a Lulea, carretera interminable amb multitud de radars, de llocs d'un sol carril per banda i d'altres d'autovia, finalment vàrem tornar a dormir en un petit càmping familiar, on vàrem notar clarament per primer cop, el Sol de Mitjanit que ja no ens abandonaria fins a la tornada. 



Haig de dir que a nosaltres no ens va molestar gens, imagino que el cansament i el costum de les migdiades, ens ho va permetre.
Al dia següent iniciàvem pròpiament el viatge. Sortirem en direcció al no menys mític càmping de Inari, no era la nostre intenció, però en passar pel costat no vàrem poder evitar aturar-nos al Santa Parc de Rovaneimi, al cercle Polar, 



les fotos de rigor, alguna compra i carretera i manta fins a Inari, on teniem previst aturar-nos uns dies, per descansar i visitar aquella part de la Samiland finesa.
El Nord d'Escandinavia ofereix uns atractius infinits: paisatges, ecosistemes, flora, fauna, geologia, gastronomia, antropologia, etnografia, historia, cadascú segons els seus interessos triarà uns o d'altres objectius, nosaltres havíem prioritzat dos: gaudir al màxim d'una naturalesa immensa, immaculada, salvatge i, aprendre tot el possible sobre la darrera de les cultures indígenes vives que resten a Europa: els Sami. La curta estada al no menys mític càmping d'Inari 



i els seus voltants va satisfer les nostres ambicions. Desprès de les obligades visites als centres culturals, museus, 



recorregut en barca fins la illa de Ukkos -lloc sagrat dels  Sami- 




(En una altre entrada, parlaré abastament sobre aquesta cultura).
La podeu veure aquí:


http://terraxaman.blogspot.com/2011/08/mireu-aquesta-fotografia-que-creieu-que.html


I precisament a Inari i sense saber molt bé que el temps no ens ho permetria cap més dia, vaig poder fer la foto que esperava repetir a Cap Nord, el Sol de Mitjanit:






De Inari, per la fantàstica i solitària 971, que segueix en tota la seva longitud el recorregut al voltant del llac,






ens dirigirem cap a Noruega, 








prop de Kírkeenes -la frontera amb Rússia-, on trobarem els primers grans ramats de rens que ja havíem vist en grups petits pràcticament des de l'entrada a Finlandia




A partir d'aqui i durant una bona colla de dies, deixaríem la taiga -preciosos boscos de coníferes, entre d'altres- 




i ens endinsarem a la tundra - grans planures sense arbres, només arbusts, liquens i molsa-, no menys bella ni espectacular






per agafar la E6 que ens acompanyaria centenars o milers de Kms. al llarg de molts dies. En arribar al poble de Bransletta, vàrem agafar una desviació que porta fins l'espectacular poblet de Bugoynes que recomano a tothom que passi pels voltants.







Tornant a la E6 continuarem  fins a Varangerbotn per agafar la E75 amb direcció a Vadso, Vardo -on hi ha el monument a les 95 persones (dones, homes i ens) acusades de bruixeria i cremades per la Inquisició als S.XVI i XVII-, després vàrem continuar fins a Hamninberg, crec que és una de las carreteres més impressionants que hem fet en tot el recorregut amb uns paisatges veritablement colpidors. 









Vàrem fer nit en un càmping prop de Vadso.
Al dia següent prenguérem la 98 amb destinació a Ifjord, el trajecte des de Tana Bru fins a Ifjord és senzillament terrible i esgotador, la carretera  tot i tenir unes vistes magnífiques, 






estava en obres, moltes corbes  algunes perilloses amb pronunciats desnivells -precipicis a banda i banda-, amb un trànsit endimoniat, màquines, camions, cotxes, caravanes, autocaravanes, sots, batxes - aviat t'acostumes dons totes les carreteres de Noruega en tenen en abundància-, finalment des d'Ifjord, varem prendre la 888 amb direcció a Kollefjord,






Menamm i Gamvik -on hi ha el far mes septentrional d'Europa-, 








dormirem a l'àrea d'autocaravanes del port de Kollefjord. Al dia següent tornada a Ifjord per continuar per la 98 fins a Lakselv, aquí vàrem tenir un problema que podria haver estat molt greu, dons segons el GPS hi havia una benzinera a meitat de camí, però en arribar, ja amb la reserva força avançada ens adonem que el sortidor de gasoil no funciona des de fa unes quantes setmanes, ens queden 48 Kms. per arribar a Lakselv i no crec que amb el que queda al dipòsit puguem arribar. 
Diuen que la gent del Nord son secs -fins i tot, antipàtics- jo no estic d'acord, en aquella situació, en mig del no res, quan ja pensava que hauria d'avisar una grua, etc., un xicot d'un supermercat, va treure's gasoil del dipòsit del seu cotxe pel sistema de xuclar un tub de plàstic i em va donar 5 o 6 litres -jo el vaig retribuir a un preu una mica superior a l'oficial-, suficients per arribar a la gasolinera més propera. Amb precaució, sense passar de 60, amb marxes llargues i l'ai! al cos, vaig fer els 48 quilòmetres fins a Lakselv on hi havia no una, sinó tres gasolineres juntes!. Des de Laksev, tornarem a prendre la E6 direcció a cap Nord, però vàrem fer nit al càmping de Honninsvag, doncs portàvem un gran cansament, suposo per la tensió del matí, i volíem arribar a Nordkapp -un altre dels objectius del viatge- sencers.





L'accés a Nordkapp és un dels itineraris més bonics del viatge, sabíem que Nordkapp en sí, no té res de particular, és com el Santa Park, un centre dedicat als turistes, una màquina de fer diners, un negoci, ni tan sols és el lloc més septentrional d'Europa que en propietat serien les illes Svalbard, però hi ha la convenció de que aquella és la meta -convenció que jo també sustentava des de l'adolescència i els meus primers viatges amb moto i/o cotxe- i volíem anar-hi, esperant de veure el sol de mitjanit.  Com podeu veure no ens trobàvem sols:












El primer que haig de dir és un tòpic que cal reiterar, que ningú organitzi el viatge per anar a Nordkapp a veure el Sol de Mitjanit, el més probable és que quedi frustrat, les condicions climàtiques d'aquella península son extremes i molt variables, el fort vent i els núvols, fan que molt probablement us passi com a nosaltres: fred, pluja, vent i núvols i del sol, res de res... 






Bé, vàrem fer el guiri, comprant uns pocs i inevitables souvenirs, les fotos de rigor, en mig d'un vent huracanat que feia perillar l'estabilitat de l'autocaravana, vàrem sopar una fabada asturiana acompanyada d'una ampolla de xampany, amb embotits de la plana de Vic, 













i cap a l'1,30 de la matinada davant la tempesta que ens queia al damunt, resignats a no veure el Sol de MItjanit des de Cap Nord vàrem intentar posar-nos a dormir: impossible! amb tant de moviment, així que una mica empipats cap a les 3,30 ens vàrem anar a cercar un lloc més protegits per intentar dormir unes quantes hores, cosa que vàrem fer prop de Russenes, en una preciosa àrea de descans on hi havia d'altres refugiats.
A continuacio, varem baixar per la ja coneguda E6 fins a Karasjok i Kautokenio -tornant a la taiga-, per a retrobar-nos novament amb la cultura Sami, molt recomanable la visita al Sampi Parak, i en particular no deixeu de veure l'audiovisual en que s'explica la forma de vida d'aquesta petita nació, encara m'emociono en recordar-lo.


i el seu parlament, un edifici preciós



així com el museu -petit i senzill- i les botigues d'artesania.
Da Karasjok a Kautokenio  per la 92 el paisatge és magnífic, immens, solitari, els rens surten aquí i allà quan menys t'ho esperes, és l'únic indret on vaig veure un de mort al costat de la carretera...




Vàrem estar un parell de nits a un càmping a Kautokenio, lloc agradable i bonic aprofitant per a descobrir els voltants, voliem anar a visitar el Reisa Nasjonalpark, però no deixen entrar vehicles motoritzats i menys les autocaravanes.



I des de Kautokenio ens dirigirem un altre cop cap el Nord per anar a Alta per la 93, veure la petita ciutat i, sobre tot, els gravats a les roques més importants de Noruega i que son patrimoni de la humanitat:


els osos, animal sagrat i totèmic dels habitants del poblat milers d'anys abans de Crist,


Un caçador de rens,


el famós esquiador...



la ren embarassada... prop de 9.000 figures gravades, ens mostren unes formes de vida, unes creences, d'uns éssers humans que ja no hi són, però el fiord d'Alta té d'altres atractius:




D'Alta novament per la E6, ens dirigirem cap a Tromso, pero amb una desviació cap a Bilto per la 865, amb l'esperança de veure un salt d'aigua de molta anomenada i de pas, intentar entrar al Reisa Nasjonal Park, per un altre indret. Tots dos objectius van quedar sense complir. El servei de barques per veure el salt d'aigua s'havia suspès, i la mateixa imposibilitat d'entrar amb vehicles al Park, però l'excursió a Bilto havia valgut la pena. 
Un ferri -dels molts que vàrem agafar, ens va acostar a Tromso:




De tot el viatge, el que menys m'ha agradat han estat les ciutats, ni Alta, ni Tromso, ni Tronheim, ni tan sols Oslo, justificarien el viatge:














Des de Tromso, continuarem per la E6, fins a Moen, on prenguérem per la 855 fins a Finnsnes, per a conèixer la illa de Senja -una de les visites més recomanables de tot el viatge-, en particular us recomano Laukvik, la sensació d'arribar a la fi del món es increïble:






L'illa de Senja, tot i no estar inclosa en la categoria d'atracció turística, a l'alçada de les Vesterelen o Lofoten, mereix una visita reposada i tranquila.






Des de Gryllefjord, s'agafa el ferry que ens durà a Andenes, ja a les illes Vesteralen, on tractariem de dur a terme un altre dels objectius del viatge: el Safari de Balenes. Et garanteixen que hi ha prop del 90% de probabilitats de veure'n almenys una balena (catxalot), jo us dono el 100% de probabilitats de que us maregeu -a menys que sigueu uns experts mariners, es clar!-. Nosaltres varem tenir la "sort" d'anar en un gran catamarà 





vaixell molt ràpid si, però en entrar en mar obert, el salts que feia eren insuportables. En arribar als llocs d'avistament, la majoria dels passatgers ja estàvem com una sopa, amb tot fent un esforç considerable, vaig poder sortir a fora a mirar i fer les "afotos", que com en l'obra de Jan Van Eyck el matrimoni Arnolfini, s'han convertit en testimoni de la nostre veritat: "si no hi ha foto, no ha succeït"





Però també us puc jurar que va arribar un moment en que si em diuen que hi ha vuit balenes amb bikini, ballant el twuist, no em moc del meu seient, doncs la sensació de no poder més m'immobilitzava. Ara aquí, mentre escric aquestes línies estic content d'haver-ho fet, ha estat una experiència "inoblidable" en molts camps, però repetir-ho?... aconsellar-ho?... heu d'estar molt convençuts i preparats.
Continuem, les Vesteralen són precioses, tot el que imaginavem:





Un exemple de carretera... la que va a Nyksund, poblet de pescadors, ara habitat per artistes i bohemis que teniu a la foto anterior...






Us recomano que aneu a veure la reconstrucció de la granja vikinga prop de Sortland, a més de l'excel·lent documental (dramatitzat), podreu veure una granja -amb animals, jocs com tir a l'arc, tir amb destral, ideals per la canalla - i molt especialment una reconstrucció en mida real, d'un vaixell funerari viking, que un cop reconstruït, guanya diverses regates a vaixells actuals...




Les Lofoten tampoc deceben al visitant, tot i que haig de reconèixer : 




que Reine, segons diuen el poble més bonic de Noruega ens va decepcionar una mica



Com sempre jo m'abono a les zones rurals i el més salvatges possible:








Abans d'abandonar les illes, voldria retre un petit homenatge a l'enginyeria noruega, quins ponts!, quins túnels per sobre o per sota l'aigua!, aquí n'hauríem d'aprendre. En quan a l'estat de les carreteres -en general deplorable- un ministre noruec deia: "Som un país enorme, amb una població petita, les nostres carreteres no són bones, invertim els diners en d'altres coses, i la nostre població ho accepta resignadament".
Des de Moskenes, tornem a agafar un ferry -el més llarg que em agafat- per anar a Bodo, hi havia tal afluència de vehicles per agafar el ferry que vàrem fer una cua de mes de 7 hores, creieu que algú es va posar nerviós, tocar la botzina, intentar col·lar-se, etc.,?, dons no.  Tothom va aguantar estoicament.
Des del vaixell, la perspectiva de les illes va ser espectacular, aixó deuria ser cap a les 11,30 de la nit aproximadament:




Arribàvem a Bodo a 2/4 de 2, tot i amb aixó, ens dirigirem a un càmping a les afores de la ciutat. Al dia següent volíem  arribar-nos a veure uns túmuls vikings al nord de Bodo, així que agafaren la carretera 80 cap a Fauske i des d'allà, cap a Nordfold a la penínusla de Keigen




Si algú pugés pensar que desprès de tanta meravella, ja estaríem saturats i avorrits de tanta bellesa, dons s'equivocaria, el "continent" ens va seguir seduint pels seus paisatges










Tornarem a fer nit a Fauske i al dia següent partirem fins a Sulitjelma, per la 830, vaig comptar fins a 23 túnels, per tal de podere veure les seves glaceres, però el temps ennuvolat no ens ho va permetre









Tornàrem a prendre la E6, fins a retrobar el cercle polar, els noruecs són molt més senzills, o tenen molts més atractius turístics que els finesos, de manera que en aquest cas tot és molt més senzill que en el cas del Santa Park, ara bé, la gran pedra, de marbre rosa amb betes de molts colors, es senzillament preciosa.








a l'alçada del cercle polar, comencen les nombroses llengües de la glacera Svartisen que seria el nostre objectiu següent, però quan vàrem arribar al llac on s'agafa la barca per acostar-te just s'havia acabat el servei, fins el dia següent:




Una de les llengües de la glacera, a sota podeu veure el llac del mateix nom, i al fons un enorme salt d'aigua que nodreix el llac del desglaç




tot seguit vàrem retre el nostre particular homenatge a la Mare Terra, anant a visitar la Gronlingrotten, una cova que te les seves dificultats en el seu recorregut, acompanyant un petit rierol soterrani




a continuació seguirem fins a Mosjoen i finalment arribarem a Sandnesjoen, per cert, vàrem fer nit en un petit càmping a la vora de l'aeroport d'aquella ciutat, l'aparença senzilla, amaga uns serveis nets i suficients, el propietari està cassat amb una cubana, raó per la qual podíem parlar una mica. Però l'important d'aquest càmping és que des de una de les terrasses, dona a un petit braç de mar, on per la nit vàrem tenir la sort de veure balenes petites -probablement calderons, el senyor ens deia "lingas" (?), des de la caravana, mentre sopàvem, o desprès assegut a la cadira que vaig disposar estratègicament. 




L'illa de Dona, no decepciona, al contrari, a més d'uns paisatges idíl·lics, te algunes coses que cal anar a veure




En aquest petit bosquet, s'amaga un antic jaciment de l'edat de ferro, hi ha poca cosa a veure a part de les vistes des de la talaia de vigilància




Però en aquest bosquet vaig trobar rovellons, i quins rovellons!, no els vaig fer fotos, però en vaig agafar 8, serien per sopar, eren els mes macos, sans i grans que he agafat en la meva vida i fregidets amb romaní i farigola, van estar deliciosos. Es curiós aquests paisos que son micòfags, quina mania els tenen!, ells s'ho perden i penseu que n'hi han molts i molts, se'n veuen per a tota reu, si sou una mica experts i disposeu de temps per a cercar-los, no us haureu de preocupar més de l'acompanyament. Per cert, que amb algun dels tipus de salsitxes que hi ha per allà -frankfurts- queden força bé.
També vàrem anar a veure el Marmofalo, un monument dels temps pagans a la fertilitat






Tornant de Dona en direcció cap a Mosjoen, vàrem tenir la sort de poder veure l'únic ant viu de tot el viatge -dissecats i penjats a les parets n'hi ha per tot arreu-, diuen que es el rei dels boscos de Noruega i no m'extranya, és un animal fantàstic. Vaig baixar de l'ac per a fer-l'hi la foto de rigor i es va posar a còrrer bosc endins i quan ja estava a una distància de seguretat, es va girar per a mirar-me. 






Així com els rens son una mica "desgarbats" i quan troten semblen "patosillos", l'ant em va semblar molt més harmoniós, la seva mida és considerable -un cavall no molt gran- i tot i que com la majoria dels herbívors, no crec que sigui agressiu si no se'l molesta, no em faria cap gràcia trobar-me'l de cop cara a cara.
Desprès d'un breu visita a Mosjoen per a veure la famosa "storgata", cases de fusta dels segles XVII-XIX




Vàrem fer ruta cap a Hattfelldal, un assentament sami, situat força al sud:







Una mica, més endavant, en direcció a Snasa, i sempre per la E6, varem trobar un gran salt d'aigua:




I finalment, arribàrem a Snasa, petita població a la bora d'un llac, darrera oportunitat que tindríem d'entrar en contacte amb la cultura sami




i pels voltants de Snasa, anarem a veure per la 763 el Bolarein, potser un dels rens més coneguts de Noruega, gravat a la roca d'uns 6.000 anys d'antiguitat:




pels voltants, hi havia un fantàstic bosquet, poblat segons els rètols: d'osos subàrtics, guineus àrtiques, llops, "glotons" "(Gulo gulo) es, dentro de la fauna de Norteamerica y de Euroasia, un depredador temible, capaz de arrebatar sus presas a osos, lobos y linces, ¡casi ná!" -wiki-, linxs, rens, ants, àguiles pescadores i tot un munt de bestioles semblants, tot i recòrrer-lo amb la màquina apunt i preparats per a sortir corrents per si un cas, no vàrem veure més que els simpàtics lemmings, i un munt d'aus i sobretot les vistes al llac:




a Steinkjer, tornem a agafar la E6 i un altre ferry -quants portem ja?- fins a Tronheim. El que us he dit abans de les ciutats, no ho repetiré, però ja que hi erem:









En principi amb Tromso s'acabava el viatge, però la meva companya va insistir en anar a Oslo, amb tres dies en tindríem prou.
Tornarem a prendre la E6 per uns pocs Kms. i poc desprès ens desviàrem per la 30 per visitar el poblet miner de Roros, una agradable sorpresa que guarda molts tresors, com cases de fusta del S.XVI, amb les taulades de torba protegides per sota, amb escorça de bedoll






I finalment arribem a Oslo, la majoria diuen que és una ciutat prescindible, com totes les ciutats es bruta -comparativament amb la resta del país- i no te gaires atractius, nosaltres vàrem visitar:




El museu dels vaixells víkings




El museu de cultura popular, on vàrem tenir la sort de poder admirar una església de fusta del S.XIII.




El Munch Museet, on vàrem poder admirar unes quantes obres d'aquest extraordinari pintor expressionista, com ara el famós: "Crit"







El parc Vigeland amb les seves famoses escultures.




El modern edifici de l'òpera




I el centre de la ciutat.
Bé com heu pogut veure un viatge complert, en el que de segur ens hem deixat moltíssimes més coses interessants a veure. Algun dia tornarem a Noruega per   a veure el sud, des de Bergen.
Hi ha tantes coses per afegir, però no voldria fer una explicació massa llarga.
Si voleu veure més fotos del viatge a Noruega, podeu veure-les aquí:


http://s15.photobucket.com/albums/a358/terraxaman/Noruega%20infinita/#!cpZZ27QQtppZZ32

Espero que us sigui útil.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

I just added this blog site to my google reader, excellent stuff. Cannot get enough!

taraika ha dit...

Bonic relat! Ja em pres nota de les recomenacions per la nostra pujada al nord de Noruega i Finlandia.

Som Xaf del acpasion!

taraika ha dit...

Bonic relat! Ja em pres nota de les recomanacions per la nostra pujada al nord de Noruega i Finlandia.

Som Xaf de l' acpasion!

Anònim ha dit...

HI, I just joined this community. I m from China. I like this forum.......hope to learn lot of things here ;-)

Anònim ha dit...

This particular article shows the gentle through which you can easliy view the actuality. Nevertheless this is rather pleasant just one and provide in-depth facts. Many thanks this kind of attractive information

Anònim ha dit...


I really like it whenever people come together and share opinions. Great site, continue the good work!