S'en fa difícil d'explicar... Perquè aquest missatge dedicat a alguns dels animalons que he pogut conèixer aquest estiu?... Com ja sabeu, en moltes ocasions us he parlat de la fragilitat de la xarxa que constitueix la vida, dels perills que l'amenacen, dels desastres ecològics de tota mena que s'estan produint per a tot arreu... mes o menys, tots som conscients d'allò que en Raimon Pannikar -malauradament desaparegut en el dia d'ahir i a qui des d'aquí volem retre un sentit homenatge d'admiració -, deia: "Aquest món és impossible"... Ho és perquè els éssers humans -especialment aquells que tenen el poder polític i econòmic- s'han allunyat de la Mare Terra.
Només cal imaginar qualsevol de les grans ciutats de l'anomenat "món desenvolupat", són mortes... la natura -reclosa a places i jardins- està domesticada, subjugada a les necessitats socio-econòmiques, de fet som com cúpules espacials en el nostre planeta. Aquella idea grega de que el món és hostil, a arribat al seu màxim desenvolupament:
Ón es la natura, de la que som fills i en formem part?...
Mentre els humans ens autodestruïm, i com de passada, destruïm el nostre entorn, hi ha milers de milions de creatures al nostre costat que estan patint les conseqüències dels nostres actes, de la nostre desconsideració.
Em refereixo al medi ambient en el seu conjunt, però en aquesta ocasió d'una part entranyable d'aquest. No, no és que les flors, arbres, plantes, rius, mars, muntanyes, boscos, deserts, glaceres, etc., em siguin indiferents, en absolut, cada arbre tallat per satisfer el caprici de tenir un moble de fusta tropical em dol profundament, cada caleta convertida en un port esportiu o urbanització de luxe em cabreja. Però els animals... no sé... em commouen perquè son naturalesa en estat pur, tan semblants a nosaltres i alhora tan nets, sense segones intencions, sense mentides, són així.
El viatge a Perú mereix i mereixerà d'altres entrades en els meus blocs, parlarem de moltes coses que aquest país ens ofereix, per exemple podeu veure:
http://terraxaman.blogspot.com/2010/08/es-hermoso-sonar-con-los-ojos-abiertos.html
però aquí només sentiments, imatges i fotografies, i pocs comentaris, gaudir de la bellesa.
Els gossos.
Haig de començar pels gossos, si ja sé... n'hi ha de molt més fantàstics, en aquesta entrada en veurem alguns, però em declaro enamorat dels gossos, i a més, per l'experiència de conviure amb ells, són dels pocs que conec una miqueta.
Al Perú hi ha molts gossos, especialment a les zones rurals, on malviuen com poden. Si que hi ha gossos afortunats que tenen un amo que en té cura i els dona de menjar, fins i tot als barris "pijos" hi ha gossos "pijos",
com a tot arreu. Però la imatge del gos de carrer, o del gos de les zones rurals és ben diferent. Veure'ls en aquelles condicions em feia mal -i vergonya aliena-, i no vaig gosar fer-lis cap foto, puc donar testimoni i qualsevol persona que hagi anat al Perú i s'hagi fixat em donara la raó.
Però amb tot, voldria presentar-vos alguns dels que no vaig poder evitar fer-ho.
Aquest és el Viringo, o gos pelat del Perú. Un gos endèmic, tot i que avui ja n'hi per a tot arreu. Antiquíssim, milers d'anys abans de la nostre era, ja se'l representava en ceràmiques i se'l esculpia en làpides. En la mitologia pre-colombina, el Viringo fa un paper molt similar al del xacal Annubis a Egipte, el d'acompanyar el morts a l'infra-món.
Reconegut com a raça per moltes federacions canines internacionals, avui el govern peruà, disposa que hi hagi almenys un Viringo a cada jaciment arqueològic del país, doncs pot produir-se un problema de superpoblació!, doncs n'hi ha moltíssims, tot i que encara els queda moltíssim per excavar.
Pot semblar lletjot a primer cop de vista, però és un gos extraordinari, fidel, llest, obedient, defensor dels seus, bon guardià...
Amés en no tenir pel, la seva temperatura corporal es força alta -prop dels 40 ºC- raó per la qual molts dels seus propietaris asseguren que te propietats curatives, o com a mínim alleujadores, de dolors reumàtics, o d'articulacions, d'ossos. I molts reconeixen que dormen abraçats als seus gossos per aquesta raó.
El 28 de juliol estava a Cosquo, eren les "Fiestas patrias" quin fervor nacionalista... em recordava d'èpoques passades amb la tele en blanc i negre i la "lucecita del Pardo", però "de lo malo saca lo que puedas", i entre molt de desfile militar i patriòtic que vaig eludir tot el que vaig poder, vaig tenir la sort de veure el destacament de gossos policia de la ciutat, especialistes en rescat i salvament
Passejant per Lima vaig veure aquesta escena. La senyora de la dreta amb jersei negre i texans, esbronca al senyor de l'esquerra amb jaqueta i pantalons texans per fer anar el gos així de disfressat; a canvi d'uns pocs soles podies fer-li la foto al gos. No sé, potser si que pot ser un cas d'explotació animal, però el gos no semblava gaire afectat.
A l'hemisferi sud, juliol i agost son l'hivern, a més els dies que hi vàrem estar va coincidir amb una onada de fred que va ocasionar morts a Puno i a Lima. Fins i tot a la selva la temperatura va baixar deu graus de mitjana. Haig de dir que en general, per a mi - que visc a la mitja muntanya de Catalunya- la temperatura era primaveral, fins i tot estiuenca en alguns moments, ideal pel tipus de viatge que ens havíem plantejat, amb moltes caminades pel desert, però no va deixar de sorprendre'm que molts gossos duien abric, fins i tot a migdia (!), l'actitud d'aquest és evident.
Pel barri de Sant Blas a Cosquo, vaig trobar aquest petit afortunat que s'estava posant alguna cosa més que les botes, amb aquesta carcanada de (???...)
En el mateix barri, uns pocs carrers més amunt, vaig tenir aquesta visió. Aquí l'afortunat vaig ser jo. Es una de les fotos més boniques que he fet aquest any.
Aquest cholo -nom que donen allà als gossos de raça no t'hi fixis- desprèn una tendresa absoluta. L'abriguet groc, la cara bruta, les grans orelles i els ulls, recolzat el capet en un esglaó de l'entrada de casa seva -suposo?-...
Anar al Perú és voler veure llames, alpaques, vicuñas i guanacos, no?... Les punyeteres se'm van resistir forces dies, doncs fins a més amunt d'Arequipa no n'hi vaig saber trobar. Quan van aparèixer, pels voltants de Arequipa anant cap el Valle del Colca, vaig veure les primeres, aquestes:
quines?
Després en veuríem per a tot arreu. Bé de Guanacos no, dons estan gairebé extingits al Perú.
Tots els guies ens van explicar com diferenciar les vicuñas, de les llames i aquestes de les alpaques, que si aquestes son més petites, que si aquelles caminen amb la cua cap a munt, o cap a baix (o és al revés...), al cap i a la fi, totes són precioses.
Aquestes llames vestides per a que els guiris ens fem la corresponen "afoto" a canvi d'un sol, es troben en l'indret més elevat al que vàrem arribar, ni més ni menys que els 4.991 mts. sobre el nivell del mar. Mal d'alçada?, res de res, unes poques fulles de coca i evitar els esforços violents i no vàrem sentir els efectes que poden ser molt desagradables.
En la Pampa, els camèlids viuen lliures tot l'any, formant ramats, amb un mascle dominant i els seu harem. Un cop a l'any els agafen per esquilar-los
com es el cas d'aquestes vicuñas:
Te les trobes per a tot arreu. Sovint en mans de personatges vestits amb els trajos típics que te les ofereixen per a fer fotos a canvi del con sabut sol. Vaig resistir-me tot el que vaig poder.N'hi han fins i tot (!) a Machu Pichu, aquí la "afoto" era obligada, a que si?
Aquest és guanaco que ja us he dit que a Perú és gairebé impossible de veure.
Us prometo que no els vaig demanar que es posessin així per a la foto, de tota manera son una excel·lent representació dels paisatges de la Puna:
D'entre totes les llametes, alpaquetes, ovelletes que vaig veure aquesta em va semblar molt bonica i -sense pagar- vaig fer-li aquesta foto, que també m'agrada molt.
Un dels plats forts del viatge era anar a Paracas i a la Reserva Nacional de las Islas Ballestas. No era la millor estació per a veure balenes, taurons, ni lleons de mar, però amb tot, crec que vaig tenir sort.
Només sortir del port de Paracas, vaig veure un dofí. No me l'esperava, però amb tot era el primer dofí que veia en llibertat en tota la meva vida. Em va causar una profunda impressió, quin tros d'animal, quina suavitat i elegància.
Pels que no ho sàpiguen les Illes Ballestes tenen una gran importància com a reserva natural, la corrent freda de Humbolt, carregada d'aliments procedents de l'Antàrtida, crea en aquesta zona unes condicions molt especials per a una infinitud d'aus, peixos, mamífers, és un lloc espectacular. Em sap greu no saber més de fauna i poder-vos explicar millor tot el que les imatges mostren. Si m'equivoco amb les identificacions i dic alguna bestiesa, prego als especialistes que no m'ho tinguin en compte- A més els agrairia qualsevol esmena.
A més de la seva riquesa en fauna, també és important el famós "guano" el detritus d'aquests milions d'aus damunt les roques de les illes, dipositen un veritable tresor que esdevindrà adob pels camps de conreu de la millor qualitat, i també matèria primera per l'industria química.
A dalt a la dreta uns quants pingüins...
No tinc ni idea, gavines, cormorans... fins i tot els guies ens van parlar de l'albatros errant, l'ocell amb l'envergadura de les ales més grans del món.
Pel·licans...
Més pingüins...
I els lleons de mar,
No se si Sant Lleó de Mar existeix, però aquest ho semblaria.
I aquesta foto de la platja vermella en ple desert d'Atacama, es deu a aquest ocell (gavina?) que planeja contra el vent i que va sortir a varies de les fotos que vaig fer.
Un altre dels objectius del viatge era anar al Mirador del Còndor, a la Vall del Colca, allà viu una família de Còndors i es un dels pocs llocs del món on pots tenir una certesa relativa en que els veuràs. Dons si, aquella família va sortir a "guanyar-se la vida" i afavorir la dels natius que s'alimenten de l'interminable riu de guiris que anem a veure els còndors, vaig fer algunes fotos com aquesta:
Amb els meus coneixements fotogràfics que us penseu, sort que hi ha la web
Més endavant, visitant un albergue de fauna en recuperació em vaig resarcir:
Aquí una femella
Tan ella com el seu espòs, que no va voler baixar a fer-se les fotos, van ser víctimes d'un espectacle molt apreciat i tradicional del Perú, el combat entre un còndor i un toro. Es lliga el còndor a l'espatlla del toro. El còndor que vol sortir volant, picoteixa amb el seu pic imponent l'espatlla del brau i aquest tractarà de treurese'l del damunt. Resultat patiment per a tots dos, sang a raigs, i generalment el còndor pateix lesions de les que no es recuperarà mai més, una pota trencada, l'ala, etc. tot molt divertit (!). Però a la foto amics, podeu veure la veritable mida del còndor
Aquí un jovenet mascle, fill dels anteriors que està esperant perquè el deixin anar quan estigui preparat.
Si ja ho sé, maco, maco no ho es, ni tan sols aquest Còndor Reial mascle i adult podria qualificar-se de maco. Però hauriem de recordar que pels pobles incaics el còndor era un au sagrada, missatgera dels deus
D'altres animals
Be, l'animal aquí no són les guiris d'esquenes, sinó aquell puntet vermell brillant que hi al seu davant damunt del cap de la rosa, era espectacular
com aquest...
A la ciutat de fang més gran de Perú Chan-Chan, enmig d'un desert sec i eixut com pocs, hi funciona encara un antic embasament per proveir d'aigua un dels palaus -l'únic que es pot veure-, allà vaig veure aquestes "polles d'aigua" (?).
Un esparver jovenet, primer dels molts que veuria després.
Una de les coses que més em va sorprendre va ser l'abundància de voltors que hi havia per a tot arreu, a les ciutats, a les places i jardins, al camp a les muntanyes. Jo vaig veure de dos tipus, de cap vermell
i de cap groc, aquest darrer més per la zona de l'Amazones.
I si ja sé, aquest no es un animal exòtic, ni estrany, només és un pollastre, però no se si a l'imatge es pot apreciar ben bé la mida, però era espectacularment gran.
A l'estany de l'Hotel las Dunas de Ica, aquestes carpes dorades vivien de la bona voluntat dels turistes, pel mòdic preu de 0,5o cts. de sol els hi podies donar de menjar. No cal dir que en quan t'acostaves a l'estany els peixos et seguien com ànimes en pena demanant la seva ració de pinso.
Aquest personatge mig camuflat entre les roques és el famós cui, una mena de rateta conill que és un dels plats preferits de la cuina peruana des dels temps dels inques com a mínim. Aquest és un cui salvatge, i els altres uns cuis domèstics
Cobaies?, Gossets de les planures?
Aquí un ramat d'ovelles en una destil·leria de Pisco, no sé quina relació hi ha, però els hi vaig fer la foto de rigor.
Ara bé, l'ovella típica que vaig veure per tots els camps andins i per la puna es l'anomenada de cara negra, molt apreciada per la seva llana i per la seva carn
I els burros?... els andins son preciosos tan peludets!...sempre li dic a la meva companya que m'agradaria tenir un per anar a treballar al cole...
Els herbívors i remugaires formen unes associacions sempre pacífiques... Veieu els porquets?...les alpaques?, les vaques?... i l'ovella?...
Aquest simpàtic i petitó, sempre alegre i divertit. us fixeu en les potetes?, no te ditets, ni manetes... algú...es va entretenir en tallar-li, es clar! o volia agafar tot i amb aquelles ungles...
Aquesta guineu andina, havia estat enverinada, ara es recuperava, sembla que tot aniria bé i un dia,
qui sap, potser arribarà a ser tan maca com aquesta:
També hi havien acollides dos pumes jovenetes, dos germanes que treballaven en un espectacle de carrer fins que ja es van fer grans i eren temibles, s'estaven preparant per a reintroduir-les a la natura.
Amazònia: El paradís que s'acaba
Es innegable que la Amazònia és un dels darrers paradisos que ens queden als humans per a retrobar-nos amb la NATURA - amb majúscules - en estat pur. Bé, en estat pur cada cop menys, dons existeix l'evidència de que també l'estem fent malbé a passos agegantats. Els que hi viuen ens alerten de la destrucció diària de parts creixents del seu ecosistema, contaminació, desforestació, interessos petrolífers i aurífers, multinacionals àvides de terres per a conreus, ramaders, pesca abusiva, persecució dels animals salvatges, canvi climàtic, i tota una llarga llista de problemes molt greus i de difícil solució. Els esforços de les organitzacions natives, d'algunes ONG ben intencionades, son insuficients no tan sols per evitar el progressiu deteriorament, sinó també, per a posar remei als mals ja produïts que són -sembla- irreversibles. Els que en saben, diuen que cap a l'any 2050 la selva amazònica, tal i com avui la coneixem, haurà desaparegut.
Es l'hora d'actuar i aquesta és la meva petita contribució.
Lloc on és troben els rius Ucayali i Marañon, que junts donen lloc a l'Amazones el riu més gran i poderós de la terra. In situ, tens la impressió d'estar al mar, relativament prop de la costa.
Aparentment, la naturalesa és mostra exuberant, gairebé luxuriosa
Milers d'aus de tota mena i colors, s'amaguen darrera de cada revolt d'alguns de milers de petits rierols que hi ha a la selva inundable.
A les parts altes, micos com aquests caputxins
Titis, o com aquests frares, llencen els seus crits, o juguen sense aturar-se, en un estat d'innocència absoluta
A la reserva de Pacaya Samiria, lloc on varem passar uns dies, s'hi troben milers d'animals, com ara el mico Huapo, en les seves varietats vermell i negre.
En l'interior pots trobar-los mig amagats en les copes dels arbres
compartint habitat amb d'altres animals no menys estranys com aquest
que en realitat no he pogut identificar, però que imagino que és com el de la foto següent, una mena d'os formiguer...
O el "perezoso" que vàrem poder veure arraulit dalt d'un arbre.
Les rapinyaires abunden com aquest esparver pescador
Com aquests dos voltors als quals acabes per admirar per la seva mida i el seu vol majestuós
Àguiles pescaires, algunes de gran embergadura i temibles com l'harpia veritable reina dels cels, al voltant de la qual s'hi teixeixen llegendes sense fi.
Lloros, "periquitos", guacamais, de tots els colors travessen el riu amb els seus crits estridents i el seu vol violent
Tucans nans i gegans, infinitament acolorits.
Cormorans de riu...
També es un lloc de reproducció de les infinites varietats de tortugues de terra i d'aigua
On s'hi troben peixos d'aspecte tan temible com el "peix gat" un veritable monstre
O el paishe, que els nadius crien en piscifactories essent una font quasi inesgotable de recursos alimentaris
I com no, la exageradament temuda piranya, peix de colors fantàstics -almenys l'exemplar que vaig pescar -després de demanar-li perdó, la vaig tornar al riu - i de dentellada també fantàstica
Si hi ha un animal que em va enamorar aquest va ser el manatí. Molt amenaçat per la caça, per la contaminació i per la incultura - alguna gent els te com a mascotes - a desaparegut de molts rierols que a causa del creixement de la vegetació aquàtica son tornat intransitables o no navegables.
Animal tranquil, pacífic que no defuig el tracte amb els humans, es fan esforços per a salvaguardar els exemplars ferits, maltractats, orfes, etc.
Malgrat que el seu aspecte físic no es molt atractiu, la seva pell és summament estranya, com si fos un trajo de neoprè, com el que fan servir els submarinistes, esperem que aquesta espècie que va donar lloc a la llegenda de les sirenes de l'Amazones, no desaparegui
També vaig tenir la sort de entreveure una parella de llops de riu
I com no, va arribar el moment de veure els famosos dofins de l'Amazones, en la seva varietat rosada que no són propiament dofins, els naturals els anomenen "bufadors"
A dalt exemplar adult, a sota exemplar jove
Però també els dofins grisos de riu, molt més petits que els rosats i que els seus parents de mar, més espectaculars pels seus salts acrobàtics.
Al voltant dels dofins rosats hi també un munt de llegendes, com que atrauen a les noies per emportar-les al fons del riu...
La varietat d'insectes es increïble, com a mostre vegeu aquestes fotos de papallones i arnes diurns llibant les sals minerals del terra
Aquest petit capibara creuant el riu Marañon -immens- arrisgant-se a ser devorat pels caimans, o l'anaconda
Capibara adult en el pantà.
També vàrem observar les petjades d'una família de tapirs que s'havien acostat al riu per a beure
Els caimans que ja havia pogut veure en el Cañon del Sumidero (a Mèxic), no es van voler mostrar, malgrat d'insistència dels nostres guies. Un dels grups va poder veure un que feia més de 6 metres de cap a punta de la cua. Millor no trobar-te'l caminant!
Uns altres animals que en aquesta ocasió no vaig poder veure, van ser l'Anaconda
I el meravellós jaguar...
Els deixarem per a una altre ocasió si és que els deus em permeten de tornar abans que aquest majestuós escenari natural sigui destruït per l'egoisme humà.
