LA CRIDA DELS ORÍGENS- Santuari de Montgrony.

Mite i Història.

Gairebé tots els pobles de la terra endinsen les seves arrels històriques en el mite... el neixement de Catalunya, com a nació no podia ser cap excepció. La boira del temps fa molt difícil discernir amb claredat alló que és mitològic d'alló que va esdevenir, però en realitat alló que compte és el que els homes creuen i senten.

Els pretesos "origens històrics" - dels que també parlarem - no són menys mítics, potser pel fet de formar part d'una història repetida abastament són acceptats per tothom sense gaires discusions, perquè... si hi ha una cosa que molts anys d'estudi m'han fet aprendre és que una mentida repetida mil i una vegades arriba a esdevenir una veritat innegable i acceptada per tothom, especialment si aquell que l'ha dita és una patum, una personalitat de prestigi fundat o no.
Com a filo-historiador pot semblar imposible que fins a finals d'aquest estiu no haguès sentit parlar mai d'Otger Catalò ni dels 9 Cavallers de la Terra, pot resultar imperdonable, nomès puc dir en el meu descàrrec que els meus estudis s'han orientat principalment cap a la història contemporània, i no ha estat fins molt darrerament que la història medieval ha atret la meva atenció.
Però com que estirant del fil s'arriba al cabdell i totes les coses semblen entrelligades misteriosament, les investigacions al voltant de càtars i templers, m'havien de dur a descobrir aquests personatges i aquesta història que de seguida em va semblar apassionant i em vaig prometre que en quan tinguès ocasió treuria el nas per tal de fer- me idea del que hi havia.
Així que la setmana pasada vaig aprofitar per acostar-me als escenaris naturals de la legenda: el Ripollès... i concretament el Santuari de Montgrony.

Al Santuari, encimbellat damunt del Pic Montgrony, s'hi arriba per la N-152 en direcció a Puigcerdà. Després de passar Ripoll, arribarem a Campdevànol per des d'allà agafar la Gi-401 que condueix cap a La Pobla de Lillet, seguint el curs del Riu Merlàs. De seguida pasem per l'Ermita de Sant Llorenç amb el seu campanari romànic del S.XI. Tres quilòmetres més endavant arribem a Gombrèn:

que podem considerar com l'inici de la sortida propiament dita. Aquest petit poble va ser creat pels Barons de Mataplana l'any 1278, manté un cert aire medieval als seus carrers i si ens hi fixem bé, encara podrem trobar elements de la seva muralla. Els qui aneu sense presa faria-ho en visitar el petit Museu del Compte Arnau, cosa que jo no vaig poder fer.

Prenem la Gi-402 en direcció a la Pobla, uns tres quilòmetres més enllà, agafarem la pista asfaltada -perfectament assenyalada- i sense problemes que ens condueix després d'uns 8,5 quilòmetres cap el Santuari, tot seguint la riera del Garfull.

L'últim tram de la carretereta és espectacular...

hi havia uns nois i una noia -alemanys em sembla- practicant la escalada en aquests impresionants penyasegats, i la veritat no m'agrada veure'ls allá penjats d'unes cordes, em posa nerviós...

El Santuari de Montgrony

Després de deixar a "Llibertat!" a l'entrada, desitjant fer un tallat -feia força "rasca"-, vaig entrar a la cafeteria de l'hospederia del monestir, demano la clau per a poder accedir a l'esglesia de Sant Pere. i finalment, satisfetes les necessitats d'animal humà, m'endinso en el mite...

Aquest Santuari del S.XIV, es troba en un petit replá de la serrelada, a uns 1.400 mts. d'alçada, sota d'una enorme penya que cau a pic al seu damunt, per la petita i empinada escala s'arriba a la petita ermita de Santa Maria de Montgrony, on la legenda situa el refugi d'Otger Cataló... Però veiem-la:

La llegenda d'Otger Cataló, la fundació de Catalunya i el Sant Grial.

"El cavaller Otger Cataló, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus, el regne de la Princesa Pirene, filla del rei Túbal-Caím rei dels pobles o nacions d’Hispània.
Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès tot el tremps pel seu gos gànguil, que li era fidel, li tenia afecte i diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava guarint. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra aquells invasors que tiranitzaven Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

La petita ermita on hi ha la imatge de la verge està literalment excavada a la roca de la muntanya.
"El temps anava passant, mentre ell romania a la cova sota l'advocació d'una verge negra, fins que va veure un senyal en el cel i com ja s'havia recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita per a restituir el marc polític perdut, l'harmonia trencada, la independència, la llibertat i el reeiximent del seu poble dins el marc de la realitat natural que li era pròpia.
El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, la Crida de l'Otger Cataló, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló - alguns historiadors l’anomenen Príncep Otger Cathaló -, el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans i les nacions d’Hispània havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.
Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns.
Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama":
Alemany
Anglesola
Cervelló
Cervera
Erill
Mataplana
Montcada
Pinós
Ribelles
Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe i el sentit de la seva Vida. A cada lloc – deien- els éssers humans han de poder viure segons les pròpies lleis naturals per a reeixir-se en plenitud. Viure la Vida és fer realitat el propi món interior, el de l’Esperit del Lloc que s’expressa per mitjà de la llengua del lloc.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra i juraren complir la seva paraula.
Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

La llegenda de l’Otger Cataló comporta unes relacions amb el que avui anomenem Alemanya, no pot ser casual el fet que un dels cavallers es digués “Alemany”. I també amb Dinamarca doncs el mite nacional danès es Holguer Danske ( Otger Danès) els qual alguns historiadors relacionen - com és evident- amb el català Otger Cataló.
La mitologia del Sant Graal s’associa als cavallers i entre aquests als que es relacionen amb la llegenda Otger Cataló. Si analitzen la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra nou. També van ser nou els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà. Aquest rei català, - segons ens diu l'historiador Pere Català i Roca en el llibre "Càtars i catarisme a Catalunya" escrit conjuntament amb Anna Mª Adroer i Tasis, a la pàgina 41, " uns documents datats el 1399 trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó ens diuen que (el Calze del Sant Sopar de Jesús i els Apòstols o Sant Graal) fou ofert a Marti I l'Humà pel prior del convent de Saragossa en una gran cerimònia i amb la presència dels nobles de la Cort. Després del 1399 , sabem que fou guardat a la capella del Palau Major de la Pl del Rei ( Saló del Tinell) de Barcelona, i el 1415 , en morir el capellà que que vetllava les joies i relíquies de la Capella Reial, el rei Ferran I "el d'Antequera" ( Trastàmara castellà) va manar el trasllat d'aquestes a la sagristia de la catedral ( de Barcelona) . Més tard, l'any 1437, el rei Alfons "el Magnànim" ( Trastàmara castellà) donà el calze ( Sant Graal) junt amb altres joies a la catedral de la ciutat de València on encara avui podem contemplar-lo"

El Calze de la Catedral de València continua essent un dels més ferms aspirants a ser el "veritable", el peu i els complements d'or, són un afegit molt posterior, la copa segons els estudiosos, és una ágata molt ben tallada i pulida i té una antiguitat d'uns 150 anys anterior a l'època de Crist, per la seva tipologia sembla "un vas de benedicció" com el que empreaven les famílies jueves a les grans festivitats ; no es inversemblant que pogués pertànyer a la família de Josep d'Arimatea i que aquest li deixés a Jesús pel Sant Sopar...
La xifra nou - així com també el calze del Sant Graal i les verges negres - ho trobem en la llegenda o història de la fundació dels Templers. Hug de Payns per a fundar l'Orde del Temple del Rei Salomó es va reunir amb nou cavallers. Reuneix nou cavallers com l’Otger Cataló, com en el Compromís de Casp....Jo penso que no es deia "Payns" sinó "Pinós" i que seguia una línia iniciada quatre-cents anys abans amb l'Otger Cataló. Un dels cavallers que va acudir a la crida d'Otger Cataló, quatre-cents anys abans de constituir-se el Temple es deia Pinós. Les dues "crides" , la del Temple amb Hug de Payns o Pinós i la de la Fama amb Otger Cataló estan fetes amb la presència de nou cavallers. Trobo que és significatiu. (En el cas del templers, Hug de Payns o Pinós per mitjà de Bernat de Claravall també està relacionat com l'Otger Cataló amb una verge negra i les dues estan relacionades amb una interpretació simbòlica que té quelcom a veure amb l'astrologia i la Via Làctia. Recordem que la Patrona de Catalunya és una verge negra Nostra Senyora de Montserrat com ho és la de Nostra Senyora de Montgrony.)

Llistat d'algunes Verges Negres de Catalunya:
Montserrat
Nostra Senyora del Claustre (solsona)
Montgrony
Nuria
Del Tura (Olot)
De lord Sant Llorenç de Morunys
De la Seu de Urgell
Del Vilar (Blanes)
De les Esplugues (Isona)
De la Sagristia (Puigcerdà)
Rocamador
Tuixent
El Puig

Tots aquests pensaments em bullien pel cap mentre pujava les escales cap a l'ermita de Sant Pere de Montgrony, una veritable meravella del romànic català:

Té quelcom d'encissador, endinsar-te en un lloc sagrat i solitari, per això vaig aturar-me uns segons per a preparar-me interiorment abans d'obrir la porta tancada:

La bellesa de les línies exteriors de l'ermita, amb la seva galeria porxada armonitza extraordinàriament amb la senzillesa interior:

Preciosa també la imatge que presideix l'altar, crec que és un còpia moderna i una mica modificada de la Majestat Batlló que els de Barcelona podeu admirar al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

No puc evitar d'admirar-me davant la magnífica construcció, l'interior emet una sensació de puresa singular, m'hi vaig asseure per a contemplar-la amb tranquilitat

Però la imatge de Nostre Senyora em venia repetida i obsesivament al cap, Verges Negres... Verges Negres... Fa molt de temps que li vinc donant voltes al tema... perquè?... quin significat tenen?... Tractaré de fer un resum de les meves idees actuals.

Vegeu el post:

http://terraxaman.blogspot.com/2008/02/nigra-sum.html

Hi ha qui diu que les verges negres representen la potencialitat de Maria, la Mater-ia, (la nostre mare) que s'enlairarà fins l'espiritualitat, mentre que les blanques representarien la realització del camí descendent de l'esperit fins encarnar-se en la materia. De manera que serien perfectament complementàries.

Totes les obres d'art, i també la música, tenen quelcom de màgia i de misteri. Molt més doncs, en té l'art religiós. No perdem de vista que les imatges de les verges negres són unes obres d'art religiós. Les imatges són la forma, el seu sentit està en la substància. O sigui, en l'espiritualitat que ens transmeten.

Isis alletant el petit Horus, podria ser una de les imatges predecesores de les nostres Verges Negres, com a encarnació de la maternitat y de la divinitat. No podem oblidar que: Moises va ser educat com a futur Suprem Sacerdot de la religió Egipcia, com li corresponia a tot germà del futur faraó. I que el mateix Jesús de Nazareth es va veure obligat a fugir a Egipte on va viure com a mínim fins als 13 anys, i m'aturo, per a no endinsar-nos en el tema dels esenis.
Joan Maragall fa una referència a la deessa Ceres. Aquesta deessa, igual que l'Artemisa d'Efés de la fotografia, Deméter, Isis i d'altres deesses, és una deessa negra, relacionada amb el culte a la Mare Terra i el Pare Cel.

Un cop a l'exterior les vistes son fantàstiques...

La Creu del Prat dels voltants de Sant Pere.

Com podeu imaginar la reflexió seria inasgotable... però... calia continuar amb la sortida, així que vaig agafar l'anomenat "Camí del Malpas" que boreja la serralada, no cal que us digui que en alguns moment donades les dificultats, vaig estar molt temtat de tornar, però vaig ser capaç de continuar fins arribar al "Forat de Sant Ou", nom antic de Sant Eudald:

Es tracta d'un aveç d'uns 74 mts. de fondaria. Com tots els voltants estan farcits de legendes, es diu que en aquest "Forat" va ser on el Comte Arnau va iniciar les seves sospitoses activitats, entre d'altres les conegudes "visites indecoroses" al Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

La legenda del Comte Arnau

El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...

El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès. La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït... també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."

El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:

Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...

El Comte Arnau exemplaritza en clau catalana la societat del periode del feudalisme, amb totes les implicacions de màgia i misteri pròpies o imaginades d'aquella época. Una de les legendes ens diu que l'origen dels maldecaps del Comte comencen quan no pot pagar els sous als treballadors que construiren les escales del Monastir de Montgrony que teniu fotografiades més amunt; per aixó i per la seva agitada vida sexual, el Compte va ser castigat a vagar com una ánima en pena.
El Castell de Blancafort, o de les Dames, Can Rogall, són alguns dels indrets vinculats a aquesta legenda, així com la Gorja dels "Banyuts" que vaig visitar en el camí de tornada:

situada a la riera de Garfull, on el Comte Arnau surt amb el seu cavall - ja enteneu perqué se'n diu dels banyuts, oi?- quan enfosqueix, envoltat de foc, puc assegurar que en aquesta época de sequera és inconcebible que d'allá en surti un cavall, com no sigui un petit cavallet de mar...

Bé, va arribar el moment de des-fer el camí per aquells paratges envoltats de tantes històries, però encara tenia un objectiu, el proper Castell de Mataplana:

vist des de la carretera...

Residència de la família dels Mataplana -de la que el nostre Comte Arnau era membre- un dels més antics llinatges de casa nostre, és troba en l'actualitat en runes, tot i que la Generalitat estàn fent obres d'excavació i restauració i estudis arqueològics, raó per la qual no vaig poder accedir-hi. Construït en estil romànic, va ser un important núcli de la cultura trobadoresca -Hug de Mataplana- i de les relacions de la Corona d'Aragó amb Occitània.

Al costat mateix del castell és troba la magnífica esglesieta romànica de Sant Joan, inclosa en el mateix tancat.

Així poso punt i final a la crònica d'aquesta distreta, divertida i interessant sortida, a la que us convido a tots.