LA CRIDA DELS ORÍGENS- Santuari de Montgrony.

Mite i Història.

Gairebé tots els pobles de la terra endinsen les seves arrels històriques en el mite... el neixement de Catalunya, com a nació no podia ser cap excepció. La boira del temps fa molt difícil discernir amb claredat alló que és mitològic d'alló que va esdevenir, però en realitat alló que compte és el que els homes creuen i senten.

Els pretesos "origens històrics" - dels que també parlarem - no són menys mítics, potser pel fet de formar part d'una història repetida abastament són acceptats per tothom sense gaires discusions, perquè... si hi ha una cosa que molts anys d'estudi m'han fet aprendre és que una mentida repetida mil i una vegades arriba a esdevenir una veritat innegable i acceptada per tothom, especialment si aquell que l'ha dita és una patum, una personalitat de prestigi fundat o no.
Com a filo-historiador pot semblar imposible que fins a finals d'aquest estiu no haguès sentit parlar mai d'Otger Catalò ni dels 9 Cavallers de la Terra, pot resultar imperdonable, nomès puc dir en el meu descàrrec que els meus estudis s'han orientat principalment cap a la història contemporània, i no ha estat fins molt darrerament que la història medieval ha atret la meva atenció.
Però com que estirant del fil s'arriba al cabdell i totes les coses semblen entrelligades misteriosament, les investigacions al voltant de càtars i templers, m'havien de dur a descobrir aquests personatges i aquesta història que de seguida em va semblar apassionant i em vaig prometre que en quan tinguès ocasió treuria el nas per tal de fer- me idea del que hi havia.
Així que la setmana pasada vaig aprofitar per acostar-me als escenaris naturals de la legenda: el Ripollès... i concretament el Santuari de Montgrony.

Al Santuari, encimbellat damunt del Pic Montgrony, s'hi arriba per la N-152 en direcció a Puigcerdà. Després de passar Ripoll, arribarem a Campdevànol per des d'allà agafar la Gi-401 que condueix cap a La Pobla de Lillet, seguint el curs del Riu Merlàs. De seguida pasem per l'Ermita de Sant Llorenç amb el seu campanari romànic del S.XI. Tres quilòmetres més endavant arribem a Gombrèn:

que podem considerar com l'inici de la sortida propiament dita. Aquest petit poble va ser creat pels Barons de Mataplana l'any 1278, manté un cert aire medieval als seus carrers i si ens hi fixem bé, encara podrem trobar elements de la seva muralla. Els qui aneu sense presa faria-ho en visitar el petit Museu del Compte Arnau, cosa que jo no vaig poder fer.

Prenem la Gi-402 en direcció a la Pobla, uns tres quilòmetres més enllà, agafarem la pista asfaltada -perfectament assenyalada- i sense problemes que ens condueix després d'uns 8,5 quilòmetres cap el Santuari, tot seguint la riera del Garfull.

L'últim tram de la carretereta és espectacular...

hi havia uns nois i una noia -alemanys em sembla- practicant la escalada en aquests impresionants penyasegats, i la veritat no m'agrada veure'ls allá penjats d'unes cordes, em posa nerviós...

El Santuari de Montgrony

Després de deixar a "Llibertat!" a l'entrada, desitjant fer un tallat -feia força "rasca"-, vaig entrar a la cafeteria de l'hospederia del monestir, demano la clau per a poder accedir a l'esglesia de Sant Pere. i finalment, satisfetes les necessitats d'animal humà, m'endinso en el mite...

Aquest Santuari del S.XIV, es troba en un petit replá de la serrelada, a uns 1.400 mts. d'alçada, sota d'una enorme penya que cau a pic al seu damunt, per la petita i empinada escala s'arriba a la petita ermita de Santa Maria de Montgrony, on la legenda situa el refugi d'Otger Cataló... Però veiem-la:

La llegenda d'Otger Cataló, la fundació de Catalunya i el Sant Grial.

"El cavaller Otger Cataló, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus, el regne de la Princesa Pirene, filla del rei Túbal-Caím rei dels pobles o nacions d’Hispània.
Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès tot el tremps pel seu gos gànguil, que li era fidel, li tenia afecte i diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava guarint. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra aquells invasors que tiranitzaven Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

La petita ermita on hi ha la imatge de la verge està literalment excavada a la roca de la muntanya.
"El temps anava passant, mentre ell romania a la cova sota l'advocació d'una verge negra, fins que va veure un senyal en el cel i com ja s'havia recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita per a restituir el marc polític perdut, l'harmonia trencada, la independència, la llibertat i el reeiximent del seu poble dins el marc de la realitat natural que li era pròpia.
El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, la Crida de l'Otger Cataló, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló - alguns historiadors l’anomenen Príncep Otger Cathaló -, el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans i les nacions d’Hispània havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.
Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns.
Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama":
Alemany
Anglesola
Cervelló
Cervera
Erill
Mataplana
Montcada
Pinós
Ribelles
Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe i el sentit de la seva Vida. A cada lloc – deien- els éssers humans han de poder viure segons les pròpies lleis naturals per a reeixir-se en plenitud. Viure la Vida és fer realitat el propi món interior, el de l’Esperit del Lloc que s’expressa per mitjà de la llengua del lloc.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra i juraren complir la seva paraula.
Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

La llegenda de l’Otger Cataló comporta unes relacions amb el que avui anomenem Alemanya, no pot ser casual el fet que un dels cavallers es digués “Alemany”. I també amb Dinamarca doncs el mite nacional danès es Holguer Danske ( Otger Danès) els qual alguns historiadors relacionen - com és evident- amb el català Otger Cataló.
La mitologia del Sant Graal s’associa als cavallers i entre aquests als que es relacionen amb la llegenda Otger Cataló. Si analitzen la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra nou. També van ser nou els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà. Aquest rei català, - segons ens diu l'historiador Pere Català i Roca en el llibre "Càtars i catarisme a Catalunya" escrit conjuntament amb Anna Mª Adroer i Tasis, a la pàgina 41, " uns documents datats el 1399 trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó ens diuen que (el Calze del Sant Sopar de Jesús i els Apòstols o Sant Graal) fou ofert a Marti I l'Humà pel prior del convent de Saragossa en una gran cerimònia i amb la presència dels nobles de la Cort. Després del 1399 , sabem que fou guardat a la capella del Palau Major de la Pl del Rei ( Saló del Tinell) de Barcelona, i el 1415 , en morir el capellà que que vetllava les joies i relíquies de la Capella Reial, el rei Ferran I "el d'Antequera" ( Trastàmara castellà) va manar el trasllat d'aquestes a la sagristia de la catedral ( de Barcelona) . Més tard, l'any 1437, el rei Alfons "el Magnànim" ( Trastàmara castellà) donà el calze ( Sant Graal) junt amb altres joies a la catedral de la ciutat de València on encara avui podem contemplar-lo"

El Calze de la Catedral de València continua essent un dels més ferms aspirants a ser el "veritable", el peu i els complements d'or, són un afegit molt posterior, la copa segons els estudiosos, és una ágata molt ben tallada i pulida i té una antiguitat d'uns 150 anys anterior a l'època de Crist, per la seva tipologia sembla "un vas de benedicció" com el que empreaven les famílies jueves a les grans festivitats ; no es inversemblant que pogués pertànyer a la família de Josep d'Arimatea i que aquest li deixés a Jesús pel Sant Sopar...
La xifra nou - així com també el calze del Sant Graal i les verges negres - ho trobem en la llegenda o història de la fundació dels Templers. Hug de Payns per a fundar l'Orde del Temple del Rei Salomó es va reunir amb nou cavallers. Reuneix nou cavallers com l’Otger Cataló, com en el Compromís de Casp....Jo penso que no es deia "Payns" sinó "Pinós" i que seguia una línia iniciada quatre-cents anys abans amb l'Otger Cataló. Un dels cavallers que va acudir a la crida d'Otger Cataló, quatre-cents anys abans de constituir-se el Temple es deia Pinós. Les dues "crides" , la del Temple amb Hug de Payns o Pinós i la de la Fama amb Otger Cataló estan fetes amb la presència de nou cavallers. Trobo que és significatiu. (En el cas del templers, Hug de Payns o Pinós per mitjà de Bernat de Claravall també està relacionat com l'Otger Cataló amb una verge negra i les dues estan relacionades amb una interpretació simbòlica que té quelcom a veure amb l'astrologia i la Via Làctia. Recordem que la Patrona de Catalunya és una verge negra Nostra Senyora de Montserrat com ho és la de Nostra Senyora de Montgrony.)

Llistat d'algunes Verges Negres de Catalunya:
Montserrat
Nostra Senyora del Claustre (solsona)
Montgrony
Nuria
Del Tura (Olot)
De lord Sant Llorenç de Morunys
De la Seu de Urgell
Del Vilar (Blanes)
De les Esplugues (Isona)
De la Sagristia (Puigcerdà)
Rocamador
Tuixent
El Puig

Tots aquests pensaments em bullien pel cap mentre pujava les escales cap a l'ermita de Sant Pere de Montgrony, una veritable meravella del romànic català:

Té quelcom d'encissador, endinsar-te en un lloc sagrat i solitari, per això vaig aturar-me uns segons per a preparar-me interiorment abans d'obrir la porta tancada:

La bellesa de les línies exteriors de l'ermita, amb la seva galeria porxada armonitza extraordinàriament amb la senzillesa interior:

Preciosa també la imatge que presideix l'altar, crec que és un còpia moderna i una mica modificada de la Majestat Batlló que els de Barcelona podeu admirar al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

No puc evitar d'admirar-me davant la magnífica construcció, l'interior emet una sensació de puresa singular, m'hi vaig asseure per a contemplar-la amb tranquilitat

Però la imatge de Nostre Senyora em venia repetida i obsesivament al cap, Verges Negres... Verges Negres... Fa molt de temps que li vinc donant voltes al tema... perquè?... quin significat tenen?... Tractaré de fer un resum de les meves idees actuals.

Vegeu el post:

http://terraxaman.blogspot.com/2008/02/nigra-sum.html

Hi ha qui diu que les verges negres representen la potencialitat de Maria, la Mater-ia, (la nostre mare) que s'enlairarà fins l'espiritualitat, mentre que les blanques representarien la realització del camí descendent de l'esperit fins encarnar-se en la materia. De manera que serien perfectament complementàries.

Totes les obres d'art, i també la música, tenen quelcom de màgia i de misteri. Molt més doncs, en té l'art religiós. No perdem de vista que les imatges de les verges negres són unes obres d'art religiós. Les imatges són la forma, el seu sentit està en la substància. O sigui, en l'espiritualitat que ens transmeten.

Isis alletant el petit Horus, podria ser una de les imatges predecesores de les nostres Verges Negres, com a encarnació de la maternitat y de la divinitat. No podem oblidar que: Moises va ser educat com a futur Suprem Sacerdot de la religió Egipcia, com li corresponia a tot germà del futur faraó. I que el mateix Jesús de Nazareth es va veure obligat a fugir a Egipte on va viure com a mínim fins als 13 anys, i m'aturo, per a no endinsar-nos en el tema dels esenis.
Joan Maragall fa una referència a la deessa Ceres. Aquesta deessa, igual que l'Artemisa d'Efés de la fotografia, Deméter, Isis i d'altres deesses, és una deessa negra, relacionada amb el culte a la Mare Terra i el Pare Cel.

Un cop a l'exterior les vistes son fantàstiques...

La Creu del Prat dels voltants de Sant Pere.

Com podeu imaginar la reflexió seria inasgotable... però... calia continuar amb la sortida, així que vaig agafar l'anomenat "Camí del Malpas" que boreja la serralada, no cal que us digui que en alguns moment donades les dificultats, vaig estar molt temtat de tornar, però vaig ser capaç de continuar fins arribar al "Forat de Sant Ou", nom antic de Sant Eudald:

Es tracta d'un aveç d'uns 74 mts. de fondaria. Com tots els voltants estan farcits de legendes, es diu que en aquest "Forat" va ser on el Comte Arnau va iniciar les seves sospitoses activitats, entre d'altres les conegudes "visites indecoroses" al Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

La legenda del Comte Arnau

El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...

El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès. La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït... també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."

El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:

Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...

El Comte Arnau exemplaritza en clau catalana la societat del periode del feudalisme, amb totes les implicacions de màgia i misteri pròpies o imaginades d'aquella época. Una de les legendes ens diu que l'origen dels maldecaps del Comte comencen quan no pot pagar els sous als treballadors que construiren les escales del Monastir de Montgrony que teniu fotografiades més amunt; per aixó i per la seva agitada vida sexual, el Compte va ser castigat a vagar com una ánima en pena.
El Castell de Blancafort, o de les Dames, Can Rogall, són alguns dels indrets vinculats a aquesta legenda, així com la Gorja dels "Banyuts" que vaig visitar en el camí de tornada:

situada a la riera de Garfull, on el Comte Arnau surt amb el seu cavall - ja enteneu perqué se'n diu dels banyuts, oi?- quan enfosqueix, envoltat de foc, puc assegurar que en aquesta época de sequera és inconcebible que d'allá en surti un cavall, com no sigui un petit cavallet de mar...

Bé, va arribar el moment de des-fer el camí per aquells paratges envoltats de tantes històries, però encara tenia un objectiu, el proper Castell de Mataplana:

vist des de la carretera...

Residència de la família dels Mataplana -de la que el nostre Comte Arnau era membre- un dels més antics llinatges de casa nostre, és troba en l'actualitat en runes, tot i que la Generalitat estàn fent obres d'excavació i restauració i estudis arqueològics, raó per la qual no vaig poder accedir-hi. Construït en estil romànic, va ser un important núcli de la cultura trobadoresca -Hug de Mataplana- i de les relacions de la Corona d'Aragó amb Occitània.

Al costat mateix del castell és troba la magnífica esglesieta romànica de Sant Joan, inclosa en el mateix tancat.

Així poso punt i final a la crònica d'aquesta distreta, divertida i interessant sortida, a la que us convido a tots.

UNA SALIDA "FASCINANTE"

En la salida de ésta semana me apetecía adentrarme en un mundo que me viene fascinando, desde... desde... hace muchos, muchos años. Me refiero a los monumentos megalíticos. No puedo recordar cuando fue la primera vez que visité uno de ellos?... Probablemente debería tener unos 7 u 8 años, lo que si recuerdo es que fue la Pedra Gentil de Vallgorguina... después... bueno pues siempre que localizo alguno tarde o temprano acudo a conocerlo, en el País Vasco, en Cantabria, en Galiza, en Castilla la Vieja, en Andalucía, Bretaña, Holanda, en el Sur de Francia, Norte de Italia, en Grecia, en Túnez, allí donde haya ido, si he tenido ocasión de hacerlo, hasta ellos he acudido.
¿Por que me/nos fascinan tanto?, no creo que exista una única respuesta válida para todos, pero creo que en primer lugar por las grandes dimensiones de los bloques de piedra con los que están construidos, parecen en verdad obra de titanes. Con los medios, herramientas y posibilidades de que disponían, tuvieron que emplear mucha fuerza, organización y pericia para transportar los grandes bloques de piedra, en ocasiones desde centenares de Kms. y levantarlos.
Los monumentos megalíticos continúan siendo uno de los misterios arqueológicos más importantes en la actualidad, no existe una única explicación científica completa y absolutamente concluyente, ni por lo que se refiere a la técnica constructiva, ni a lo que significan, por ello sigue siendo uno de los temas que genera más explicaciones sobrenaturales. Enterramientos, culto a los muertos, observaciones astronómicas, misteriosos ritos y ceremonias, leyendas, supersticiones, folcklore… todo se funde y mezcla en los megalitos. Quizás por eso me siguen fascinando.

Si quereis un poco más de información sobre la cultura megalítica podéis encontrarla aquí:

http://terraxaman.blogspot.com/2008_01_18_archive.html

El dolmen de la Pedra Gentil

Como el objetivo de todo viaje es siempre encontrarse a sí mismo, me apetecía empezar por uno de esos monumentos que tengo relativamente cerca de casa, muy cerquita del Montseny, en las proximidades de Sant Celoni. Si efectivamente, se trata de la Pedra Gentil, en el término municipal y en el valle de Vallgorgina –literalmente “valle de las gorginas”, palabra que probablemente se relaciona con la palabra vasca “sorgina”, hechicera, adivina, bruja- en pleno Parque Natural de El Corredor- Montnegre. Otra interpretación de la que ya he hablado en la comunicación “Las Dames d’Aigua” hace referencia a la identificación entre “gorguina” y “gogues” aquellos seres mítológicos que viven en las aguas, la cercana riera, podria ser el hogar de esas gorguinas..

És interesante destacar que de todos los dólmenes que conozco, éste es con toda probabilidad, el que acumula una mayor riqueza y variedad de leyendas de todo tipo: brujeriles, ufológicas, satánicas, folcklóricas, espiritistas, etc. Quizás lo que muy poca gente sepa es que desde un punto arqueológico ese dolmen de la Pedra Gentil es de los más comunes y frecuentes en la península, de los denominados de cista, consistente en un grupo de piedras verticales ortoestratos, de un tamaño no demasiado grande que sostienen unas de horizontales algo mayores, en su interior debería haber un enterramiento ya que se encontraron diversos fragmentos de piezas de cerámica y poca cosa más, de lo que debería ser el ajuar funerario con el que se acompañaban a los muertos en su viaje al más allá a la espera de la resurrección.
Por el tipo de construcción se cree que debería ser del III milenio antes de nuestra era, sobre el 2.300 aproximadamente, su localización actual no es la original, cualquiera que acuda allí podrá comprenderlo enseguida, puesto que se encuentra en una pequeña meseta en la pendiente de un pequeño pico el Pic Gentil – gentil, era el nombre por el que eran conocidos los paganos, es decir los que seguían la antigua religión, en la época de la obligatoria conversión al cristianismo después del siglo III de NE.- contrabiniendo una norma habitual en la construcción de esos monumentos, colocados en lugares bien observables desde la lejanía y los alrrededores. El propietario de la finca trasladó los restos del dolmen que estaba prácticamente destruido –se cree que a causa de un terremoto que se produjo en el S.XVII-, desde su posición original, unos cincuenta metros más arriba, hasta el lugar donde hoy se encuentra. Con ello, alteró absolutamente la intención y finalidad de los constructores y si las hipótesis arqueoastronómicas y otras son ciertas, modificó la esencia y la utilidad del dolmen.

Entre la multitud de mitos, leyendas y curiosidades que acumula la Pedra Gentil, me parece excepcionalmente bonita la que recoge Amades en su “Costumari Catalá”

“Las brujas de Maresme, celebraban cada sábado – Sabbat- sus grandes reuniones en la cima del Pic Gentil. Iban a las reuniones las brujas de toda la costa subidas sobre escobas voladoras que les hacían de caballo. Despues de cenar se desnudaban ante los fogones y el hogar y con unos unguentos que guardaban en un agujero que tenían bajo el hogar, se untaban debajo de la axila, decían unas palabras estrañas, adquiriendo la facultad de volar y salían chimenea arriba. Iban a la reunión que era presidida por el demonio que adoptaba la forma de un macho cabrío extremadamente peludo y con unos cuernos enormes que estaba sentado en un tonel, sonaba un “flabiol” -instrumento de viento semejante a la flauta- de ronco sonido y ellas hacían un “ball rodó” a su alrededor”.

El “ball rodó” se equipara en éste caso a la “sardana”, de manera que éstas brujas serían las creadoras de esa danza tradicional catalana!. No me extraña que españoles de pro, como Felipe V, Miguel Primo de Rivera y Francisco Franco, prohibiesen tan diabólica danza!
O ésta otra: “Un fondo inconsciente de respeto hacia los monumentos megaliticos lleva a la gente de no acercarse durante esta noche –la de Navidad-: explica que sale el miedo, que las brujas bailan a su lado o que campean por los alrededores, fantasmas y otros seres fantasticos. Del dolmen de la Pedra Gentil situada encima de una cima del temino de Vallgorguina, cuentan que esta noche se reunen las brujas para presentarse delante de una especie de tribunal que las juzga. La que no se ha portado lo bastante bien como bruja, es sacrificada delante de la piedra que cubre el monumento, la cual hace como mesa de sacrificio. La gente señala como unos canalillos, surcados encima de la piedra que sirven para que se escurra la sangre de las victimas. La voz popular explica que diversos vecinos de los alrededores han ido por aquellos verales unos cuantos dias despues de navidad y todavia han visto aquellos regueros sangrantes”.

Otra interesante leyenda atribuye a las brujas de Pedra Gentil la conjura de grandes tormentas que a menudo hundían los barcos del cercano Mediterráneo, existe la tradición de que allí –en Vallgorguina- las tormentas son especialmente violentas:
Cuando las brujas determinan promover tempestad –nos decía un anciano de aquel pueblo- se dan cita en la Pedra Gentil, de un brinco saltan encima, en contacto con la misteriosa piedra pierden ipso facto la gravedad y, ligeras cual vaporosa sustancia, elevándose a la región atmosférica. Acuden a ellas los cirros con sus agujas de hielo que, agitadas por el viento, se cargan de fluidos. Desatándose repentinamente el rayo y empieza la tormenta que presiden con tranquilidad olímpica las hechiceras, vagando a merced del huracán de nube en nube, cruzando los brazos, pero animando con su presencia el espíritu de la tempestad, hasta que son ahuyentadas por los sahumerios y ensalmos con que procura conjurarlas el labriego. Así explicaba el anciano, más poeta que físico, la formación de las tempestades en esta comarca.”
Joseph M. Pellicer, Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro.

En el dolmen de Pedra Gentil, además de brujas sardanistas, se “han producido”, o mejor se dice que han sucedido –el origen de las leyendas también sería un tema interesante para hablar de él- desde abducciones ovni, habiendo algunos casos notorios com el Xavier C. secuestrado en 1985 cuando paseba alrededor del dolmen por unos extraterrestres durante 24 horas, de las que no guardó memoria alguna, pero si unas misteriosas fotos. Bajo hipnosis recordó que unos misteriosos seres de color gris verdoso lo habían llevado al interior de una cueva cercana, que evidentemente no fue encontrada jamás.
Otros ejemplos: “Ya en Vallgorguina ("valle de las brujas" ) en 1983 la prensa publica " el hombre lobo de Vallgorguina" por la supuesta aparición de un ente de apariencia salvaje. (podéis encontrar más información de este caso en el excelente libro de Jesús Callejo "Gnomos" pag 91.)

En 1989 , Pedro Canto, un investigador Catalán halló 16 huellas de "pies homínidos" impresa en el barro de los caminos y algunos claros del monte pedra gentil.
No menos abundantes son las referencias a psicofonías y otras manifestaciones espiritistas realizadas en el dolmen, sesiones de ouija, etc., como queda recogida en el siguiente texto de Marina Benet:
“Cuando llegamos al dolmen, mí hermano Fran Benet , Fran Recio, Maria José y yo, nos introducimos dentro y ya empezamos a prepararlo todo para hacer, lo que seria para mi hermano y para mi, nuestra primera sesión ouija. Maria José empezó a preparar las cosas y una por una las fue sacando de su bolsa: Una piedra de cuarzo que tenia forma de bola que simbolizaba la tierra, después saco la vela que simbolizaba el fuego, el incienso que simbolizaba el aire y el agua con sal que simbolizaba la protección, para que no nos entraran malas vibraciones en la sesión. Maria José empieza a decir unas palabras para que las fuerzas de los 4 elementos nos trajeran buena comunicación y compañía. Sacamos el tablero y empezamos a probar masters para ver cual era el que resbalaba mejor. Cuando ya lo escogimos empezamos con la sesión. El master se movió cuando los cuatro pusimos nuestros dedos en contacto con él. Se empezó a mover recorriendo todas las letras dando vueltas un par de veces. Cuando se empieza a mover, a mi hermano y a mi no es que nos diera miedo, sino nos asombro como aquello se podía mover solo y responder todas las preguntas que nosotros le hacíamos.
Conectemos con uno que nos quería dar un mensaje, le pidió Fran R. si nos podía dejar una psicofonia en las grabadoras y él nos respondió que sí.
Conectemos con otro ente que nos dijo que había muerto de hígado de cáncer y que tenía 41 años y que se llamaba Víctor, estaba casado y tenia una hija de dos años. Al escuchar la grabación de la cinta se escucha una psicofonia que dice”no puedo salir”. Estuvimos charlando de las sesiones y echándonos fotos en el dolmen que tenia unas pintadas de una cruz invertida y de los números 666”.

Durante algunos años, en el solsticio de verano se realizó en ése dolmen una especie de akelarre blanco, es decir, un akelarre muy a lo New Age. En ocasiones se concentraron miles de personas, cargadas de buenas intenciones y mejores sentimientos, pero el éxito devoró a la organización que tuvo que suspender las actividades porque el lugar no está preparado para semejantes avalanchas humanas.
Cómo podeis observar, el lugar tiene su miga, a juzgar por todas éstas y muchas otras anécdotas que se podrían incorporar. Algunas verdaderamente lamentables, como las horrorosas pintadas que algún grupo de desaprensivos supuestamente satanistas pero a ciencia cierta absolutamente ignorantes se han dedicado a realizar por todo el monumento y que hasta el momento nadie se ha decidido a limpiar.
Pero no me gustaría acabar aquí, como asiduo visitante, especialmente nocturno del dolmen, puedo asegurar que jamás he visto, sentido, intuido nada peligroso, negativo, maléfico, etc. más bien al contrario. El lugar, rodeado de pinos mediterraneos, de encinas, de arbustos diversos, tiene todo el encanto que se puede esperar del bosque nocturno. La paz, la tranquilidad, la belleza y el asombro, son lo más destacado de un lugar que todos deberíamos frecuentar, ni que fuera de vez en cuando.

La Cova d’en Daina.


Un poco antes de llegar al municipio Romanyà de la comarca de la Selva, a la derecha, un cartel indica el segundo objetivo de mi excursión, el 'Dolmen de la cova d'en Daina'. Este sepulcro megalítico es uno de los más completos que se conserva. Se trata de una galería cubierta con forma de U hecha de losas de granito. Del túmulo artificial de tendencia circular-ovalada y del crómlech que lo rodea, quedan restos muy visibles.

Las piezas de más tamaño recuperadas del ajuar funerario se encontraron en la excavación de Pere Cama Casas en el siglo XIX. Otras más pequeñas pertenecen a la excavación de Esteva Cruañas. Del conjunto cabe destacar numerosos huesos muy fragmentados y muchos dientes de gente adulta y de criaturas. Siete puntas de sílex de varias tipologías y fragmentos de cuchillo, también de sílex. Dos fragmentos cerámicos con líneas incisivas y otro fragmento de borde, quizás campaniforme. Más de tres centenares de grandes collares de esteatita y de calaíta. Dos plaquetas de fibrolita de color gris verdoso y dos otras de arenosa muy fina, una perforada. Una pieza discoidal de pizarra negruzca y una pequeña pieza hecha con una lámina fina de oro, con forma cilíndrica enrollada.

Dicen que es la antigua cueva de Diana, el lugar de reposo de la diosa cazadora. Se dice que en los solsticios de invierno y primavera se reúnen en el lugar personajes sorprendentes.
El día de mi visita no hay nadie, nos reciben en solitario las inmensas piedras que alguien colocó allí entre el 2700 y el 2200 a.C. Los bosques silenciosos de alcornoques, algunos con sus troncos pelados, hacen de guardianes permanentes, y lo cierto es que las vibraciones del lugar son especiales, la energía de la tierra se nota en su estado más puro, como suele suceder cuando visito éste antiguo monumento.

Curiosamente, de éste dolmen, aún siendo uno de los más bien conservado y completo de los que existen en nuestro pais, apenas hay referencias a fenómenos paranormales, brujeriles o demás, no obstante, en él si que se han producido diversas experiencias digamos “especiales” de las que puedo explicaros la siguiente:

“Sería a mediados de los 80, unos cuantos interesados en el tema de la arquitectura megalítica, universitarios, profesionales de la enseñanza, estudiantes de bachillerato y gentes por el estilo, habíamos oído hablar del Proyecto Dragón, un proyecto inglés que comenzó en 1977 y trata de detectar la energía terrestre mediante sofisticados equipos. Esta energía terrestre podría ser consecuencia de campos magnéticos, entre otras causas, La idea del proyecto sería verificar que en toda la corteza terrestre existe esta energía, localizada de forma más intensa en unos puntos que en otros. Esta podría ser activada mediante los megalitos y obeliscos, a modo de antenas verticales. Vendría a ser semejante a lo que realizan los acupuntores en nuestro cuerpo, sólo que con agujas más grandes... ¡y en la misma Tierra! Durante el proyecto se realizaron mediciones de ultrasonidos, intensidad de campos magnéticos, radiactividad... Recuerdo que de todas las medidas al menos "unas cuantas" eran inexplicables desde el punto de vista de la ciencia actual. En otras palabras, que las medidas reales no eran las que deberían haber sido en tales condiciones.

Por ello, el día del equinocció de otoño decidimos acudir un grupo bastante numeroso, a realizar una especie de experimento, conocido como “sueño de templo” y que en realidad consistía en provocar mediante el sonido del tambor y la respiración profunda una especie de trance, para que los participantes pudieran conectar con el lugar en sí y constatar si las percepciones seguían algun patrón determinado.
Uno de los compañeros tomó detallada nota de todo lo que cada uno de nosotros explicó sobre su experiencia. No os aburriré con los detalles, pero lo cierto es que todos los participantes quedamos convencidos de haber vivido una experiencia singular, sin lugar a dudas, a pesar de la diversidad de las “visiones”, todos sentimos que habíamos “entrado en contacto” –por decirlo de alguna manera- con una fuerza vitalizadora extraordinaria, lo cierto es que a pesar de pasar la noche en vela, sumidos en nuestras vivencias interiores, en unas condiciones de incomodidad física evidentes –ninguno reconoció haber dormido nada en absoluto- por la mañana nos levantamos absolutamente despejados y descansados, con una tranquilidad y plenitud interior dificilmente atribuible a otras causas que no fueran derivadas del lugar en sí.

Tal vez por ello, de vez en cuando, en cuanto se me presenta la oportunidad –conforme me voy haciendo mayor me cuesta más- me desplazo al dolmen de Romanyà, adecuadamente proveido de mi propio tambor, tratando de repetir aquella experiencia. Siempre es agradable, profunda, energética, pero aquella –quizás por ser colectiva- fué sin lugar a dudas, una de las más impactantes que he vivido.

A muy poca distancia, dando un pequeño paseo se llega al menhir de la Murtra, un gran falo de granito que nos indica quien sabe que extraño mensaje de nuestros ancestros. Algo tienen estas tierras, además de una extraordinária belleza, para que se asentaran seres humanos en el lugar hace más de 5.000 años.

Para acabar la salida y ya iniciando el camino de regreso hacia casa, decidí recorrer la maravillosa carretera que queda recogida en el relato "Kurvas fonitas" que va desde Sant Feliu de Guixols a Tossa de Mar. El relato lo encontrareis aquí:

http://terraxamanrutes.blogspot.com/search?updated-min=2007-05-01T00%3A00%3A00Z&updated-max=2007-06-01T00%3A00%3A00Z&max-results=1

En fin, como podéis ver, se trata de una salida fascinante que os recomiendo a todos/todas.

El monumento mide interiormente 7,60 m de largo por 1,70 de ancho y 1,50 de altura máxima. Está formado por un número considerable de grandes piedras del granito propio de a zona y no tendría nada de extraño que los aparentemente azarosos amontonamientos que se extienden por todo alrededor, fueran los restos de otros monumentos hoy no identificados.