RUTES DE TERRAXAMAN

ISTANBUL: CRUÏLLA DE CULTURES

2012-01-20T19:35:00.000Z

A les vacances de Nadal hem pogut realitzar un altre somni.
Ja feia anys que veníem -la meva dona i jo- pensant, en realitzar un viatge a la vella ciutat de Constantinoble, que fou l'antiga capital de l'Imperi Romà d'Orient i, porteriorment, la Istanbul de l'Imperi Otomà, aquell del fascinant Solimà el Magnífic, del que podeu llegit més informació en aquest missatge:

http://terradesomnis.blogspot.com/2011/12/el-mimar-sinan.html

No voldria des d'aquestes pàgines intentar fer-vos una crònica avorrida -la típica que fem tots quan arribem de vacances i mostrem als nostres amics i familiars els centenars de "afotos" o vídeos que hem fet-, sinó senzillament, fer-vos una petita crònica de la nostre experiència per ajudar aquells que tingueu intenció de visitar aquesta extraordinària ciutat.
En primer lloc, dir que en uns pocs dies, 5 o 6, es pot donar un primer cop d'ull, sinó suficient, com a mínim ens ajudaran a tenir una impressió general, d'una ciutat acollidora, enorme, variada, una mica diferent a les de l'Europa occidental, però no tant com perquè ens sigui massa estranya, exòtica, com succeeix per exemple a El Caire. No Istanbul, és clarament una ciutat quasi occidental, molt de l'estil d'Atenes -per citar-ne alguna-, tot i que la cultura islàmica ne's molt present particularment a les hores de la crida a la pregària.
He escollit aquesta versió, perquè la que s'escoltava als carrers amb més de 3.000 mesquites repartides per a tots els racons esdevenia una veritable algaravia.

En aquesta ocasió, varem deixar l' autocaravana a casa -amb gran dolor per la meva part- a l'espera, si tot anava bé de poder anar a l'estiu amb ella a conèixer la resta del país, la costa d'Asia Menor, la Capadoccia i Konia que és en principi el que tenim intenció de recórrer. En conseqüència varem anar amb avió de la Turkish Airlines, estret i incòmode com gairebé tots els avions, i ens vàrem instal·lar a l'Hotel Barceló Sarai, davant mateix del Gran Basar -cèntric-, senzill, habitació petita, però net i no massa car, que era exactament el que volíem.
El primer dia, tot i haver dormit molt poc, l'avió sortia a les 6 del matí de El Prat, desprès d'instal·lar-nos, vàrem sortir a fer un vol pel Gran Basar:

El Gran Basar no defrauda, més de 4.000 botigues, on pots trobar gairebé de tot. Grans, petitíssimes, pells, joies, robes, ceràmiques, pipes d'escuma de mar, rèpliques de marques de quasi tot, sabates, bolsos, camises, catifes -precioses i caríssimes-, bijuteria oriental, perfums... Aixó si, no pot comparar-se a d'altres Basars com el de Túnes, El Caire o Assuan, o els d'Iberoamèrica, molt més exòtics i "arriscats", aquí la sensació de seguretat, la tranquil·litat, la moderada insistència dels venedors, el regateig civilitzat, són la norma. S'ha de tenir present que el propietari de cadascuna d'aquestes "botigues", a desembutxacat aproximadament 1.000.000 de dòlars per a tenir allà la seva parada que reb uns 400.000 -potencials- clients diaris.
Tot i que alguns països recomanen als seus ciutadans que no hi vagin, pel suposat risc de que alguna part s'enfonsi, per trobar-se en molt mal estat, la veritat es que té llocs sorprenents i d'una gran bellesa:

Després d'una primera visita, ens vàrem anar a descansar. El programa pel dia següent era força complert.
Així que dissabte, molt a primera hora, com els japonesos, ens llevarem i després d'esmorçar, vàrem agafar el tramvia -els serveis públics són molt bons, barats i puntuals, un però... les hores punta- i ens dirigirem a la Yeni Camii -la mesquita nova-:

Després vàrem anar a la molt propera de Rustem Pashá -potser la que més em va agradar per les seves decoracions de ceràmica de Nicea-,

A continuació el Basar Egipci o de les Espècies, un paradís pels ulls, l'olfacte i el paladar:

Com que encara era aviat, vàrem decidir travessar el pont de Gàlata, a tot hora ple de pescadors de canya, pescant uns peixets minúsculs,

per anar a passejar per l'avinguda més europea de la ciutat, la Isticlar Cadessi -carrer Independència- i la Plaça Taksim, plenes de botigues, ambaixades, centres comercials, restaurants de tota mena, una veritable artèria, on es fàcil trobar gent de totes les races, cultures, procedències, allà te'n adones que estàs en una veritable cruïlla de cultures i civilitzacions.

Allà vàrem veure una petita manifestació de kurds, i una mobilització de policies digna de les llunyanes guerres mèdiques

Després de dinar un Kebab, ens acostàrem al Monestir dels dervitxos per a treure les entrades per la cerimònia del dia següent:

i per a passejar per aquest preciós barri:

i pujar a la famosa Torre Gàlata que a tingut tants i tants avatars, al llarg dels seus 8 segles d'existència:

des de l'interior

poden apreciar-se unes bones vistes de la ciutat, del Bòsfor, tot i que el vent, la pluja i la boira, no ens ho permeteren gairebé

i del Corn d'Or

Ens retirem a l'hotel per a preparar les forces pel dia següent, al matí volem passar a Àsia...
Primera parada, al mercadillo d'Ortakoy

Un cop a la part asiàtica de la ciutat -14 millions d'habitants i prop de 120 kms. de diàmetre- vàrem dirigir-nos amb taxi a la Sikirim Camii, la primera mesquita dissenyada per una dona a tot l'Islam

la qual vàrem trobar preciosa.
Sense poder apreciar grans diferències entre la part asiàtica i europea de la ciutat, vàrem tornar al Barri de Pera, per assistir a la cerimònia dels dervitxos

Encara, ja de nit, vàrem baixar caminant cap a la part baixa de Sultanahmet, prop del Bòsfor:

Dilluns, teniem una excursió amb guia que ens havia de portar a descobrir, la Mesquita Blava o Sultan Ahmet Camii, una de les més maques de la ciutat:

L'Hipòdrom del que només queden tres restes, una columna bizantina:

la columna serpentina, manada construir en època d'Alexandre, per a commemorar la vistòria damunt dels perses:

que tindria en el seu temps aquest aspecte

però que va ser mutilada, perquè les serps van ser considerades un símbol diabòlic, i un obelisc egipci portat per Justinià a la ciutat.

us fixeu en el curiós reflex violaci que hi ha a l'extrem dret del pedestal (?)... un orb ?.
i la font dels alemanys, per cert com a una bona part de les ciutats, musulmanes hi ha fonts per a tot arreu.

Seguidament vàrem anar a visitar el Palau Topkapi; una estructura formada per una gran quantitat de pavellons diversos, com si fos un campament de nòmades, però evidentment amb un luxe i una grandiositat, comparables a les de qualsevol palau de les monarquies absolutes europees:

La sublime puerta:

el harem:

d'altres parts del palau:

però el més fascinant són: La cambra del Tresor:

De totes aquestes joies esplèndides, mostres de l'abús de poder i les fastuoses riqueses dels soldans, del que va ser l'Imperi mes poderós del seu temps, destaquen el Gran brillant Kasikçi, un dels 5 més grans del món, la famosa Daga del Sha, amb tres maragdes, brillants i perles impressionants, a més desenes de maragdes de la mida d'ous de gallina, rubis, topazis, perles, quantitats ingents d'or, ornaments preciosos, canelobres, armadures, armes... en fi, perquè seguir...

o la sala de las relíquies, amb un mantell de Mahoma, suposats pels de la barba del profeta, etc.

Després de la visita del Palau, aquella tarda anàrem a veure la Suleimaniye Camii, del gran arquitecte Sinan:

Després vam tornar a passejar pel centre històric. Hem de dir, que malgrat el barri quedava una mica allunyat dels llocs turístics i que alguns carrers eren foscs i no t'inspiraven gaire confiança, no vàrem tenir ni el més petit incident, cosa que no sé si seria igual a d'altres grans ciutats com Barcelona, per exemple. Crec que anant en compte, Istanbul és una ciutat segura pels turistes.

El dia següent teniem una altre de les visites més esperades: Santa Sofia.

Vull fer constar que malgrat haver-la estudiat detingudament, d'ensenyar-la força anys als meus alumnes de Batxillerat, quan t'hi trobes et sorprèn per la seva mida, mol més gran del que m'havia semblat.

La gran nau central...

i la cúpula una de les més grans del món...

i el trifori, també immens

restes de l'antiga façana de la primera Santa Sofia, molt més luxosa

Tot seguit pujarem a La colina dels enamorats a la part asiàtica que ens permeté de veure la ciutat des d'una perspectiva espectacular, fixeu-vos en la gran quantitat de gratacels que és veuen tant a la part europea, primera fotografia, com a la part asiàtica, segona fotografia.

Yot seguit després de dinar, varem fer un passeig en vaixell pel Bòsfor, on varem poder veure alguna de les cases més cares del món. Segons el guia, aquesta va costar 130.000.000 de dolars

veiem alguna de les que més em van agradar:

i palaus majestuosos

entre aquests l'immens de Dolbebache la darrera residència dels soldans turcs fins el S.XIX, a imitació dels palaus de Versailles i del Palau Real de Madrid.

Aquella nit, encara vàrem tenir l'humor per anar a fer el "guiri total" a un espectacle folklòric, ja sabeu: "Belly dance", la dansa del vel, etc., perquè estava inclós en el paquet que si no...

Al dia següent, ben d'horeta, varem pujar al Café de Pier Loti, un escriptor francés que va quedar enamorat d'una senyora casada turca i d'Istanbul, lloc típic amb bones vistes sobre el corn d'or, al que s'ha de pujar en telefèric:

on evidentment vam prendre un deliciós te turc.

També aquest dia, vàrem anar a un dels llocs més sagrats de la ciutat, la tomba del Soldà Eyup de nom Abu Ayyub al-Ansari, un dels porta-estandarts de Mahoma que morí l'any 670 en el primer intent fracassat de conquerir Constantinoble.

sabíem que aquest era un dels santuaris dels sectors més integristes de l'islam turc, però amb un comportament correcte i sense fer ostentació de res, varem poder visitar-ho sense cap problema,

Aquest arbre sagrat, és suposa que és contemporani dels fets i la gent li ret homenatge,

El darrer dia ens vàrem dedicar a veure restes bizantines com la Keriye Camii, o l'església de Chora, on hi ha una bona col·lecció de mosaics bizantins:

Per cert que en el trasllat des d'Eyup fins a Keriyé Camii, vàrem tenir l'únic incident notable del viatge, dons el taxista ens va aplicar una tarifa molt estranya -el que costaria 20 TL, ens va sortir per 42- i quan vaig pagar-li - no vaig protestar per prudència- amb un bitllet de 50 TL, em volia fer creure que li havia donat un de cinc, uns quants crits, una situació violenta i desagradable, però quan va veure que em mostrava segur i tranquil, ho va deixar córrer.

Monuments bizantins

la famosa cisterna de la basílica, amb la columna amb el símbol de la ciutat que ha esdevingut un talismà contra la mala sort

les famoses carpes que viuen a la cisterna

els caps de Medusa,

l'aqueducte de Valente

Encara ens va donar temps per anar al Museu Arqueològic per a veure l'anomenat sarcòfag d'Alexandre

i detall

Al dia següent , després d'esmorçar aprofitant les vistes des de la terrassa del menjador de l'Hotel:

Ens acomiadàrem d'aquesta meravellosa ciutat que us recomano fervorosament.

NORUEGA INFINITA

2011-08-16T17:30:00.004+01:00

Quan algú es planteja el viatge al Cap Nord, ha de tenir presents diversos factors, com ara les llargues distàncies que haurà de recórrer, l'alt cost del viatge entre combustible, peatges i ferris, dels productes que haurà de comprar més sovint: pa, aigua, verdures i fruita; les variants climàtiques que l'obligaran a dur diversos tipus de roba, si a més el viatge es fa en autocaravana, l'espai reservat a aliments, begudes i tot el seguit d'artefactes que solem dur; el mal estat d'algunes carreteres -res que els autocaravanistes d'aquí, no estiguem sobradament acostumats-... Però si malgrat totes aquestes consideracions us manteniu decidits a fer-ho, "l'aventura" -si dic aventura, perquè malgrat tot anar allà dalt, continua sent una veritable aventura, civilitzada i possible, però aventura al cap i a la fi-, em trobo en condicions d'afirmar que el viatge us satisfarà plenament i, molt probablement estarau desitjant continuar-lo l'any següent i tos els que calguin.

Conscients de les distàncies, de la limitació temporal i econòmica d'un viatge com aquest, varem des del començament, cenyir-nos a un recorregut que inclouria només el nord de Finlandia i de Noruega, la nostre intenció era explorar la Terra Sami (mal anomenada Lapònia), la illa de Senja, els arxipèlags de les Vesteralen i de les Lofoten, l'illa de Donna, les ciutats de Alta, Tromso, continuant fins a Tronheim, per retornar directament a casa. Finalment vàrem allargar tres dies mes per visitar Oslo, per poder veure els vaixells Vikings, el Museu Munch i el parc de Vigeland. En total mes de 14.000 Kms. i 34 meravellosos dies.

Per a pujar vàrem decidir-nos per la ruta mes recomanada pels experts companys del foro AC Pasion, es a dir: passar França d'una tirada, vàrem fer nit al càmping La montaigne Verte d'Estrasburg, i al dia seguent situar.nos a Putgarden (Alemanya),

per agafar el ferri a Robdy (Dinamarca), on varem fer nit en un càmping a Maribo, pujar fins a Copenhagen, travessar el pont Oresund i des de Malmo (Suècia), passant per la pedra rúnica de Rok,

fer nit a Estocolm. El càmping era ple i vàrem dormir a l'esplanada que hi havia a la porta.

Des de Estocolm, vàrem agafar la mítica E4 en direcció a Lulea, carretera interminable amb multitud de radars, de llocs d'un sol carril per banda i d'altres d'autovia, finalment vàrem tornar a dormir en un petit càmping familiar, on vàrem notar clarament per primer cop, el Sol de Mitjanit que ja no ens abandonaria fins a la tornada.

Haig de dir que a nosaltres no ens va molestar gens, imagino que el cansament i el costum de les migdiades, ens ho va permetre.

Al dia següent iniciàvem pròpiament el viatge. Sortirem en direcció al no menys mític càmping de Inari, no era la nostre intenció, però en passar pel costat no vàrem poder evitar aturar-nos al Santa Parc de Rovaneimi, al cercle Polar,

les fotos de rigor, alguna compra i carretera i manta fins a Inari, on teniem previst aturar-nos uns dies, per descansar i visitar aquella part de la Samiland finesa.

El Nord d'Escandinavia ofereix uns atractius infinits: paisatges, ecosistemes, flora, fauna, geologia, gastronomia, antropologia, etnografia, historia, cadascú segons els seus interessos triarà uns o d'altres objectius, nosaltres havíem prioritzat dos: gaudir al màxim d'una naturalesa immensa, immaculada, salvatge i, aprendre tot el possible sobre la darrera de les cultures indígenes vives que resten a Europa: els Sami. La curta estada al no menys mític càmping d'Inari

i els seus voltants va satisfer les nostres ambicions. Desprès de les obligades visites als centres culturals, museus,

recorregut en barca fins la illa de Ukkos -lloc sagrat dels Sami-

(En una altre entrada, parlaré abastament sobre aquesta cultura).
La podeu veure aquí:

http://terraxaman.blogspot.com/2011/08/mireu-aquesta-fotografia-que-creieu-que.html

I precisament a Inari i sense saber molt bé que el temps no ens ho permetria cap més dia, vaig poder fer la foto que esperava repetir a Cap Nord, el Sol de Mitjanit:

De Inari, per la fantàstica i solitària 971, que segueix en tota la seva longitud el recorregut al voltant del llac,

ens dirigirem cap a Noruega,

prop de Kírkeenes -la frontera amb Rússia-, on trobarem els primers grans ramats de rens que ja havíem vist en grups petits pràcticament des de l'entrada a Finlandia

A partir d'aqui i durant una bona colla de dies, deixaríem la taiga -preciosos boscos de coníferes, entre d'altres-

i ens endinsarem a la tundra - grans planures sense arbres, només arbusts, liquens i molsa-, no menys bella ni espectacular

per agafar la E6 que ens acompanyaria centenars o milers de Kms. al llarg de molts dies. En arribar al poble de Bransletta, vàrem agafar una desviació que porta fins l'espectacular poblet de Bugoynes que recomano a tothom que passi pels voltants.

Tornant a la E6 continuarem fins a Varangerbotn per agafar la E75 amb direcció a Vadso, Vardo -on hi ha el monument a les 95 persones (dones, homes i ens) acusades de bruixeria i cremades per la Inquisició als S.XVI i XVII-, després vàrem continuar fins a Hamninberg, crec que és una de las carreteres més impressionants que hem fet en tot el recorregut amb uns paisatges veritablement colpidors.

Vàrem fer nit en un càmping prop de Vadso.

Al dia següent prenguérem la 98 amb destinació a Ifjord, el trajecte des de Tana Bru fins a Ifjord és senzillament terrible i esgotador, la carretera tot i tenir unes vistes magnífiques,

estava en obres, moltes corbes algunes perilloses amb pronunciats desnivells -precipicis a banda i banda-, amb un trànsit endimoniat, màquines, camions, cotxes, caravanes, autocaravanes, sots, batxes - aviat t'acostumes dons totes les carreteres de Noruega en tenen en abundància-, finalment des d'Ifjord, varem prendre la 888 amb direcció a Kollefjord,

Menamm i Gamvik -on hi ha el far mes septentrional d'Europa-,

dormirem a l'àrea d'autocaravanes del port de Kollefjord. Al dia següent tornada a Ifjord per continuar per la 98 fins a Lakselv, aquí vàrem tenir un problema que podria haver estat molt greu, dons segons el GPS hi havia una benzinera a meitat de camí, però en arribar, ja amb la reserva força avançada ens adonem que el sortidor de gasoil no funciona des de fa unes quantes setmanes, ens queden 48 Kms. per arribar a Lakselv i no crec que amb el que queda al dipòsit puguem arribar.
Diuen que la gent del Nord son secs -fins i tot, antipàtics- jo no estic d'acord, en aquella situació, en mig del no res, quan ja pensava que hauria d'avisar una grua, etc., un xicot d'un supermercat, va treure's gasoil del dipòsit del seu cotxe pel sistema de xuclar un tub de plàstic i em va donar 5 o 6 litres -jo el vaig retribuir a un preu una mica superior a l'oficial-, suficients per arribar a la gasolinera més propera. Amb precaució, sense passar de 60, amb marxes llargues i l'ai! al cos, vaig fer els 48 quilòmetres fins a Lakselv on hi havia no una, sinó tres gasolineres juntes!. Des de Laksev, tornarem a prendre la E6 direcció a cap Nord, però vàrem fer nit al càmping de Honninsvag, doncs portàvem un gran cansament, suposo per la tensió del matí, i volíem arribar a Nordkapp -un altre dels objectius del viatge- sencers.

L'accés a Nordkapp és un dels itineraris més bonics del viatge, sabíem que Nordkapp en sí, no té res de particular, és com el Santa Park, un centre dedicat als turistes, una màquina de fer diners, un negoci, ni tan sols és el lloc més septentrional d'Europa que en propietat serien les illes Svalbard, però hi ha la convenció de que aquella és la meta -convenció que jo també sustentava des de l'adolescència i els meus primers viatges amb moto i/o cotxe- i volíem anar-hi, esperant de veure el sol de mitjanit. Com podeu veure no ens trobàvem sols:

El primer que haig de dir és un tòpic que cal reiterar, que ningú organitzi el viatge per anar a Nordkapp a veure el Sol de Mitjanit, el més probable és que quedi frustrat, les condicions climàtiques d'aquella península son extremes i molt variables, el fort vent i els núvols, fan que molt probablement us passi com a nosaltres: fred, pluja, vent i núvols i del sol, res de res...

Bé, vàrem fer el guiri, comprant uns pocs i inevitables souvenirs, les fotos de rigor, en mig d'un vent huracanat que feia perillar l'estabilitat de l'autocaravana, vàrem sopar una fabada asturiana acompanyada d'una ampolla de xampany, amb embotits de la plana de Vic,

i cap a l'1,30 de la matinada davant la tempesta que ens queia al damunt, resignats a no veure el Sol de MItjanit des de Cap Nord vàrem intentar posar-nos a dormir: impossible! amb tant de moviment, així que una mica empipats cap a les 3,30 ens vàrem anar a cercar un lloc més protegits per intentar dormir unes quantes hores, cosa que vàrem fer prop de Russenes, en una preciosa àrea de descans on hi havia d'altres refugiats.

A continuacio, varem baixar per la ja coneguda E6 fins a Karasjok i Kautokenio -tornant a la taiga-, per a retrobar-nos novament amb la cultura Sami, molt recomanable la visita al Sampi Parak, i en particular no deixeu de veure l'audiovisual en que s'explica la forma de vida d'aquesta petita nació, encara m'emociono en recordar-lo.

i el seu parlament, un edifici preciós

així com el museu -petit i senzill- i les botigues d'artesania.

Da Karasjok a Kautokenio per la 92 el paisatge és magnífic, immens, solitari, els rens surten aquí i allà quan menys t'ho esperes, és l'únic indret on vaig veure un de mort al costat de la carretera...

Vàrem estar un parell de nits a un càmping a Kautokenio, lloc agradable i bonic aprofitant per a descobrir els voltants, voliem anar a visitar el Reisa Nasjonalpark, però no deixen entrar vehicles motoritzats i menys les autocaravanes.

I des de Kautokenio ens dirigirem un altre cop cap el Nord per anar a Alta per la 93, veure la petita ciutat i, sobre tot, els gravats a les roques més importants de Noruega i que son patrimoni de la humanitat:

els osos, animal sagrat i totèmic dels habitants del poblat milers d'anys abans de Crist,

Un caçador de rens,

el famós esquiador...

la ren embarassada... prop de 9.000 figures gravades, ens mostren unes formes de vida, unes creences, d'uns éssers humans que ja no hi són, però el fiord d'Alta té d'altres atractius:

D'Alta novament per la E6, ens dirigirem cap a Tromso, pero amb una desviació cap a Bilto per la 865, amb l'esperança de veure un salt d'aigua de molta anomenada i de pas, intentar entrar al Reisa Nasjonal Park, per un altre indret. Tots dos objectius van quedar sense complir. El servei de barques per veure el salt d'aigua s'havia suspès, i la mateixa imposibilitat d'entrar amb vehicles al Park, però l'excursió a Bilto havia valgut la pena.

Un ferri -dels molts que vàrem agafar, ens va acostar a Tromso:

De tot el viatge, el que menys m'ha agradat han estat les ciutats, ni Alta, ni Tromso, ni Tronheim, ni tan sols Oslo, justificarien el viatge:

Des de Tromso, continuarem per la E6, fins a Moen, on prenguérem per la 855 fins a Finnsnes, per a conèixer la illa de Senja -una de les visites més recomanables de tot el viatge-, en particular us recomano Laukvik, la sensació d'arribar a la fi del món es increïble:

L'illa de Senja, tot i no estar inclosa en la categoria d'atracció turística, a l'alçada de les Vesterelen o Lofoten, mereix una visita reposada i tranquila.

Des de Gryllefjord, s'agafa el ferry que ens durà a Andenes, ja a les illes Vesteralen, on tractariem de dur a terme un altre dels objectius del viatge: el Safari de Balenes. Et garanteixen que hi ha prop del 90% de probabilitats de veure'n almenys una balena (catxalot), jo us dono el 100% de probabilitats de que us maregeu -a menys que sigueu uns experts mariners, es clar!-. Nosaltres varem tenir la "sort" d'anar en un gran catamarà

vaixell molt ràpid si, però en entrar en mar obert, el salts que feia eren insuportables. En arribar als llocs d'avistament, la majoria dels passatgers ja estàvem com una sopa, amb tot fent un esforç considerable, vaig poder sortir a fora a mirar i fer les "afotos", que com en l'obra de Jan Van Eyck el matrimoni Arnolfini, s'han convertit en testimoni de la nostre veritat: "si no hi ha foto, no ha succeït"

Però també us puc jurar que va arribar un moment en que si em diuen que hi ha vuit balenes amb bikini, ballant el twuist, no em moc del meu seient, doncs la sensació de no poder més m'immobilitzava. Ara aquí, mentre escric aquestes línies estic content d'haver-ho fet, ha estat una experiència "inoblidable" en molts camps, però repetir-ho?... aconsellar-ho?... heu d'estar molt convençuts i preparats.

Continuem, les Vesteralen són precioses, tot el que imaginavem:

Un exemple de carretera... la que va a Nyksund, poblet de pescadors, ara habitat per artistes i bohemis que teniu a la foto anterior...

Us recomano que aneu a veure la reconstrucció de la granja vikinga prop de Sortland, a més de l'excel·lent documental (dramatitzat), podreu veure una granja -amb animals, jocs com tir a l'arc, tir amb destral, ideals per la canalla - i molt especialment una reconstrucció en mida real, d'un vaixell funerari viking, que un cop reconstruït, guanya diverses regates a vaixells actuals...

Les Lofoten tampoc deceben al visitant, tot i que haig de reconèixer :

que Reine, segons diuen el poble més bonic de Noruega ens va decepcionar una mica

Com sempre jo m'abono a les zones rurals i el més salvatges possible:

Abans d'abandonar les illes, voldria retre un petit homenatge a l'enginyeria noruega, quins ponts!, quins túnels per sobre o per sota l'aigua!, aquí n'hauríem d'aprendre. En quan a l'estat de les carreteres -en general deplorable- un ministre noruec deia: "Som un país enorme, amb una població petita, les nostres carreteres no són bones, invertim els diners en d'altres coses, i la nostre població ho accepta resignadament".
Des de Moskenes, tornem a agafar un ferry -el més llarg que em agafat- per anar a Bodo, hi havia tal afluència de vehicles per agafar el ferry que vàrem fer una cua de mes de 7 hores, creieu que algú es va posar nerviós, tocar la botzina, intentar col·lar-se, etc.,?, dons no. Tothom va aguantar estoicament.
Des del vaixell, la perspectiva de les illes va ser espectacular, aixó deuria ser cap a les 11,30 de la nit aproximadament:

Arribàvem a Bodo a 2/4 de 2, tot i amb aixó, ens dirigirem a un càmping a les afores de la ciutat. Al dia següent volíem arribar-nos a veure uns túmuls vikings al nord de Bodo, així que agafaren la carretera 80 cap a Fauske i des d'allà, cap a Nordfold a la penínusla de Keigen

Si algú pugés pensar que desprès de tanta meravella, ja estaríem saturats i avorrits de tanta bellesa, dons s'equivocaria, el "continent" ens va seguir seduint pels seus paisatges

Tornarem a fer nit a Fauske i al dia següent partirem fins a Sulitjelma, per la 830, vaig comptar fins a 23 túnels, per tal de podere veure les seves glaceres, però el temps ennuvolat no ens ho va permetre

Tornàrem a prendre la E6, fins a retrobar el cercle polar, els noruecs són molt més senzills, o tenen molts més atractius turístics que els finesos, de manera que en aquest cas tot és molt més senzill que en el cas del Santa Park, ara bé, la gran pedra, de marbre rosa amb betes de molts colors, es senzillament preciosa.

a l'alçada del cercle polar, comencen les nombroses llengües de la glacera Svartisen que seria el nostre objectiu següent, però quan vàrem arribar al llac on s'agafa la barca per acostar-te just s'havia acabat el servei, fins el dia següent:

Una de les llengües de la glacera, a sota podeu veure el llac del mateix nom, i al fons un enorme salt d'aigua que nodreix el llac del desglaç

tot seguit vàrem retre el nostre particular homenatge a la Mare Terra, anant a visitar la Gronlingrotten, una cova que te les seves dificultats en el seu recorregut, acompanyant un petit rierol soterrani

a continuació seguirem fins a Mosjoen i finalment arribarem a Sandnesjoen, per cert, vàrem fer nit en un petit càmping a la vora de l'aeroport d'aquella ciutat, l'aparença senzilla, amaga uns serveis nets i suficients, el propietari està cassat amb una cubana, raó per la qual podíem parlar una mica. Però l'important d'aquest càmping és que des de una de les terrasses, dona a un petit braç de mar, on per la nit vàrem tenir la sort de veure balenes petites -probablement calderons, el senyor ens deia "lingas" (?), des de la caravana, mentre sopàvem, o desprès assegut a la cadira que vaig disposar estratègicament.

L'illa de Dona, no decepciona, al contrari, a més d'uns paisatges idíl·lics, te algunes coses que cal anar a veure

En aquest petit bosquet, s'amaga un antic jaciment de l'edat de ferro, hi ha poca cosa a veure a part de les vistes des de la talaia de vigilància

Però en aquest bosquet vaig trobar rovellons, i quins rovellons!, no els vaig fer fotos, però en vaig agafar 8, serien per sopar, eren els mes macos, sans i grans que he agafat en la meva vida i fregidets amb romaní i farigola, van estar deliciosos. Es curiós aquests paisos que son micòfags, quina mania els tenen!, ells s'ho perden i penseu que n'hi han molts i molts, se'n veuen per a tota reu, si sou una mica experts i disposeu de temps per a cercar-los, no us haureu de preocupar més de l'acompanyament. Per cert, que amb algun dels tipus de salsitxes que hi ha per allà -frankfurts- queden força bé.
També vàrem anar a veure el Marmofalo, un monument dels temps pagans a la fertilitat

Tornant de Dona en direcció cap a Mosjoen, vàrem tenir la sort de poder veure l'únic ant viu de tot el viatge -dissecats i penjats a les parets n'hi ha per tot arreu-, diuen que es el rei dels boscos de Noruega i no m'extranya, és un animal fantàstic. Vaig baixar de l'ac per a fer-l'hi la foto de rigor i es va posar a còrrer bosc endins i quan ja estava a una distància de seguretat, es va girar per a mirar-me.

Així com els rens son una mica "desgarbats" i quan troten semblen "patosillos", l'ant em va semblar molt més harmoniós, la seva mida és considerable -un cavall no molt gran- i tot i que com la majoria dels herbívors, no crec que sigui agressiu si no se'l molesta, no em faria cap gràcia trobar-me'l de cop cara a cara.
Desprès d'un breu visita a Mosjoen per a veure la famosa "storgata", cases de fusta dels segles XVII-XIX

Vàrem fer ruta cap a Hattfelldal, un assentament sami, situat força al sud:

Una mica, més endavant, en direcció a Snasa, i sempre per la E6, varem trobar un gran salt d'aigua:

I finalment, arribàrem a Snasa, petita població a la bora d'un llac, darrera oportunitat que tindríem d'entrar en contacte amb la cultura sami

i pels voltants de Snasa, anarem a veure per la 763 el Bolarein, potser un dels rens més coneguts de Noruega, gravat a la roca d'uns 6.000 anys d'antiguitat:

pels voltants, hi havia un fantàstic bosquet, poblat segons els rètols: d'osos subàrtics, guineus àrtiques, llops, "glotons" "(Gulo gulo) es, dentro de la fauna de Norteamerica y de Euroasia, un depredador temible, capaz de arrebatar sus presas a osos, lobos y linces, ¡casi ná!" -wiki-, linxs, rens, ants, àguiles pescadores i tot un munt de bestioles semblants, tot i recòrrer-lo amb la màquina apunt i preparats per a sortir corrents per si un cas, no vàrem veure més que els simpàtics lemmings, i un munt d'aus i sobretot les vistes al llac:

a Steinkjer, tornem a agafar la E6 i un altre ferry -quants portem ja?- fins a Tronheim. El que us he dit abans de les ciutats, no ho repetiré, però ja que hi erem:

En principi amb Tromso s'acabava el viatge, però la meva companya va insistir en anar a Oslo, amb tres dies en tindríem prou.
Tornarem a prendre la E6 per uns pocs Kms. i poc desprès ens desviàrem per la 30 per visitar el poblet miner de Roros, una agradable sorpresa que guarda molts tresors, com cases de fusta del S.XVI, amb les taulades de torba protegides per sota, amb escorça de bedoll

I finalment arribem a Oslo, la majoria diuen que és una ciutat prescindible, com totes les ciutats es bruta -comparativament amb la resta del país- i no te gaires atractius, nosaltres vàrem visitar:

El museu dels vaixells víkings

El museu de cultura popular, on vàrem tenir la sort de poder admirar una església de fusta del S.XIII.

El Munch Museet, on vàrem poder admirar unes quantes obres d'aquest extraordinari pintor expressionista, com ara el famós: "Crit"

El parc Vigeland amb les seves famoses escultures.

El modern edifici de l'òpera

I el centre de la ciutat.
Bé com heu pogut veure un viatge complert, en el que de segur ens hem deixat moltíssimes més coses interessants a veure. Algun dia tornarem a Noruega per a veure el sud, des de Bergen.
Hi ha tantes coses per afegir, però no voldria fer una explicació massa llarga.
Si voleu veure més fotos del viatge a Noruega, podeu veure-les aquí:

http://s15.photobucket.com/albums/a358/terraxaman/Noruega%20infinita/#!cpZZ27QQtppZZ32

Espero que us sigui útil.

UN PEQUEÑO MILAGRO EN LA AMAZONIA.

2011-05-17T21:21:00.003+01:00

Llevábamos varias horas navegando, la lluvia tropical se había volcado sobre nuestros botes con inusitada violencia una y otra vez, sin apenas respiro, a lo largo de toda la tarde y estábamos, a pesar de las capelinas, absolutamente empapados de la cabeza a los pies. No, no hacía calor, más bien el frío acrecentado por una humedad pegajosa, me hacía castañear los dientes de vez en cuando.

Ciertamente, la "divertida" excursión por aquel pequeño afluente del Amazonas, había dejado de serlo tras cuatro o cinco horas de exposición a los elementos. La posible recompensa de poder ver unos cuantos cocodrilos en vivo y en directo, ya hacía mucho rato que apenas me motivaba y menos aún, viendo la cara de sufrimiento que muchos de los que me acompañaban en el bote, llevaban puesta como una rígida máscara. Además se estaba haciendo de noche y los esfuerzos de nuestros guías no obtenían más resultados que un fracaso tras otro.

En el momento en que las luces del día y de la noche se igualaron, centenares de murciélagos de considerable tamaño, volaron como una gran bandada a nuestro alrededor, dirigiéndose a su lugar de descanso nocturno, o al revés, de avituallamiento, ciertamente fueron unos momentos impresionantes no exentos de algo de desazón, largos son los dedos de Bram Stocker pues hasta allí, en medio de aquel paraíso, llegaban.

Lentamente, la oscuridad se impuso y aunque la lluvia cesó, momentáneamente, la sensación de frío aumentaba hasta hacerse realmente molesta, en aquel invierno amazónico. La constante cacofonía algo caótica producida por los graznidos de cientos de aves compitiendo a viva voz, con las de decenas de monos de diversas especies, nos fue dando un respiro, conforme se iba haciendo de noche.

A la luz de los focos que nuestros guías aguantaban heroicamente en la proa del bote, cientos de insectos aparecían fugazmente iluminados para ser absorbidos apenas unos instantes después por la oscuridad, algunos de ellos –según nos explicaron- eran realmente peligrosos y su picada muy dolorosa, incluso en una ocasión dejó caer el foco para deshacerse con gestos violentos de uno de los más peligrosos que atraído o deslumbrado quedó atrapado en alguna parte de su cuerpo.

Volvió la lluvia torrencial, mientras nuestro bote recorría millas y millas, en ríos cada vez menos profundos, sorprendiéndonos de vez en cuando desagradablemente con el abrupto roce con alguna piedra sumergida, o con el golpeteo lateral de algún tronco a la deriva.

Quizás en el momento más duro, cuando las fuerzas – y la paciencia- empezaban a acabárseme, deseando con todo mi corazón que la “excursión” finalizase, se produjo uno de los espectáculos más maravillosos a los que he asistido en mi vida y que guardaré con gratitud para siempre en mi memoria.

¿Habéis visto la película “Avatar” de James Cameron? (que por cierto no puedo por menos que recomendar).¿Recordáis el recorrido nocturno en solitario que el inexperto marine ya convertido en Na’vy hace por Pandora? ¿Recordáis la bioluminiscencia que se extiende por aquel inmenso bosque que es Pandora? Veamos algo que nos lo pueda recordar:

Pues aunque os cueste creerlo, de repente aquellas imágenes se reprodujeron ante nuestra vista, causándome una enorme admiración… evidentemente sin todos aquellos efectos especiales, ¡claro está! . En un largo trayecto quizás de cuatro o cinco minutos, miles, quizás decenas de miles de luciérnagas iluminaron las orillas del rio a ambos lados del bote, la selva nocturna pareció tomar nueva vida, dándole un toque mágico, irreal, quizás me atreva a calificarlo de sobrenatural.

Extraños parpadeos luminosos de un amarilloverdoso, latidos de fuegos fatuos que parecían sincronizarse los unos con los otros ahora aquí, más adelante allá, allí destellos de fuerte intensidad, o largos desplazamientos por el aire, escribiendo en la noche enigmáticos mensajes con extraños alfabetos sinuosos, ilegibles.

Además el desplazamiento a una cierta velocidad del bote, cortaba trayectorias de uno a otro lado, por arriba, creando ángulos imposibles que resaltaban en la oscuridad y permanecían aún cuando la vista ya no los viera.

Me he arrepentido mil veces de no haber filmado – o por lo menos fotografiado- aquellos momentos, pero con la que estaba cayendo no me atreví a sacar la cámara de la bolsa, pero después… aunque he buscado en la red no he sabido encontrar casi nada que pudiera servirme para rememorar aquellos momentos, salvo quizás los siguientes:

Así que el hermano mayor – en la selva todo es mucho mayor en tamaño y en abundancia- de un pequeño insecto que no hace mucho era frecuente en nuestros jardines –la contaminación lumínica, entre otras cosas, es la causante de la reducción de éstos “bichitos”- como son las luciérnagas, es el responsable de uno de los acontecimientos naturales más bellos de los que he sido testigo.

Hembra

Macho

¿Y que tiene de particular la Luciérnaga? Pues que como algunos otros animales y plantas emite una luz propia que llamamos bioluminiscencia y que está ocasionada por una substancia química llamada “luciferina”(¡),

según la wiki: “Luciferina es una clase de pigmento responsable de la emisión de luz en algunas bacterias, algas, hongos y animales (bien por contener este pigmento, bien por tener bacterias endosimbióticas que lo tienen). Un ejemplo es la luminiscencia de las luciérnagas. Estos pigmentos son el sustrato de enzimas denominadas luciferasas , que llevan a cabo la descarboxilación oxidativa de luciferina (usando oxígeno (O 2), lo que causa la producción de luz”.

Y es que las cosas pequeñas que también forman parte de nuestro planeta y que están presentes en nuestro día a día aunque a menudo pasen desapercibidas son absolutamente fascinantes. El reto de éste blog y el de tantos otros amantes de la Naturaleza, es acercar ese mundo diminuto a las personas que apenas lo conocen, para que así aprendamos a respetarlos y si es posible a amarlos.

Como homenaje a aquellas luciérnagas amazónicas que consiguieron por unos momentos hacerme olvidar del frio, de las incomodidades y del cansancio os propongo dar una mirada a unos cuantos de éstos vecinos desconocidos, poseedores de una belleza ajena a nuestros habituales cánones y gustos, capaces de despertar incluso temores a aquellos que no sepan ver más allá de las apariencias.

La fotografía de aproximación, o macrofotografía es una herramienta excelente de conocimiento de ese mundo diminuto y como nos aconsejan los aficionados a ella nos aconsejan: “El respeto total a la naturaleza debe estar siempre por encima del resultado que perseguimos. Por ello desde aquí insistimos en trabajar con el mayor cuidado posible para no dañar o poner en peligro a las especies que vamos a fotografiar. Aquí el fin no justifica los medios”.

A continuación os dejo una presentación con alguna de las macrofotografías que me han parecido más bonitas, sobre una multitud de esos vecinos con los que compartimos el espacio, el agua, el aire y la tierra,

Bueno, como siempre, espero que os sea interesante.

HOY HE VISTO LA LUZ: PARA QUE SIRVEN LAS YAMAHA.

2011-04-08T18:34:00.001+01:00

(recupero una entrada satírica de l'any 2005. Entre els "moteros" sovint es fa conya sobre les diverses marques de motos, que si la teva, que si la meva, sempre en un tó humorísitc i carinyós)

Dicen que la sabiduria es como un donzella, frágil, tímida, escurridiza...que no puede tomarse, sino se da ella primero...

Dicen que el camino de la búsqueda de la sabiduría, es semejante al del amor y al de la guerra, también al de la caza... Uno debe andarse con sigilo, con la atención bien puesta en todo lo que nos rodea, para que al menor atisbo, estemos dispuestos para alcanzar la presa...

Así lo creía, y en esa búsqueda -bien lo sabéis- he invertido largos años de mi vida, y en ese altar, sacrificado tantas y tantas cosas...hasta esta mañana...

Ésta mañana, con un frío glacial (-4º), con el paisaje teñido de blanco por una fina capa de escarcha, con unas carreteras y unas pistas que parecían de cristal, inmerso todo en una espesa capa de niebla de aquella que moja como fina lluvia, he salido a dar una vueltecita con mi montura "Llibertat"... Si, no me tachéis de imprudente, ya lo sé, bastante he tenido que escucharlo en casa, pero no se, un extraño presagio me arrastraba a coger la moto y dar un rulo, sin rumbo fijo...

Me atraía en particular una preciosa ruta que va desde Collformic hasta Tagamanent, de la que ya os hablé en la Ruta Ensangrentada III y de la que os pongo una foto:

Al llegar al pueblecito, como ya se me hacía tarde, he cogido la carretera para volver hacia casa, pero a la altura de Santa Eugènia de Berguedà, las puntas de los dedos de la mano derecha a punto de congelación me han exigido hacer una paradita, para tomar algo caliente...A pié de carretera existe un bar el "FIREFOX", en la puerta un par de decenas de customs, ya sabéis, la extraña mezcla de Harleis, Yamahas, Suzukis y alguna Aquila, habituales en éste tipo de bares...

La verdad es que me ha dado un cierto corte aparcar mi gesita entre tantos jierros, apunto he estado de seguir mi camino, pero mis dedos me han dado una orden terminante...Para!...He aparcado y me he dirigido hacia la puerta...mientras me sacaba el casco de enduro... El sonido amortiguado por las gruesas paredes, se colaba por las ventanas y la puerta, audible desde el exterior..."Hell Wells...Hell Wells...", al abrir la puerta el atronador bramido de los AC/DC casi me tira al suelo... en el interior una marabunta de tipos gruesos -mucho mas que yo- y muuuyyy duros, melenudos, barbudos, chupas, pantalones y botas de cuero, con flecos y sin flecos, rebosantes y espumosas cervezas, bocadillos untuosos de aceite de inciertos ingredientes, pañuelos yanquis en las cabezas, banderas confederadas en las camisetas, tatuajes mil, me han golpeado con una violencia que casi me tira al suelo...Cientos, que digo, miles de cabezas -bueno, quizás una o dos- se han girado hacia mi, el intruso...mirandome con fiera hostilidad..., podeís imaginaros la escena: plantado en la puerta abierta trás de mí, vestido de romano, con botas de enduro, protecciones en las rodillas, regalimando barro, tiritando de lo lindo...

En mi cabeza he oido sus gritos "Lárgate ya!!!, No ves que no es tu sitio!", haciendo acopio de todos mis arrestos, he dado el paso hacia el interior, cerrando con suma delicadeza la puerta...desesperadamente he buscado una mesita vacia y solitaria en un rincon y hacia allí me he dirigido, dejando un rastro bien visible de barro en el suelo ...

Hell Wells!!! Hell Wells!!! ahora acompañaban todos con grotescos patadones y gritos en un diabólico climax, que ha tenido la virtud de permitirme pasar desapercibido, aunque no del todo, pues despues de sacarme la chaqueta, el peto, el tabaco, el monedero, el mechero, el casco ha rodado por la mesa hasta estrellarse en el suelo, con aquel horripilante sonido a huevo duro roto, cronk!, al que nadie ha prestado atención, afortunadamente!

Smoke in the water de los Deep Purple ha empezado a sonar por los altavoces, mientras encendia un pitillo, que poco falta ya! el dia 1 de enero, se acabó...se acabó... Han pasado algunos minutos, pero nadie ha venido a preguntarme que quería, así que evitando murallas humanas, pasando sobre pies, piernas y botas que parecían no acabarse nunca, quedándome sin aliento a causa de un espaldarazo involuntario? de una muralla de carne y alcohol, he conseguido llegar a la barra, donde un camarero que por su apariencia no se diferenciaba de nada de su distinguida clientela, me ha preguntado que quería, un cortadito corto de leche, le he susurrado en un tono imposible de oir por el tumulto omnipresente, se lo he tenido que repetir... cuando me disponía a esperarme pacientemente algo retirado de la barra, mientras un par de orcos? se partían de risa llenando el ambiente de migas de pan, trozos de chistorra de un palmo de grueso y salivazos diversos que he tratado de eludir sin demasiado éxito...un metálico destello a cautivado integramente mi atención...

Mi cuello, como movido por un muelle me ha hecho girar la mirada en su dirección...Y allí estaba...allí estaba...

Brillante, refulgente, maravillosa imagen que no podré borrar de mi retina mientras viva...

...la verdad que andaba buscando...estaba allí....en aquel antro infernal, rodeado de aquella marabunta que me recordaba el trágico Apocalipsis, estaba allí... No podía ser de otra manera, no estaba tambien la serpiente en el Paraíso Terrenal?

A punto he estado de hincarme de rodillas y romper a llorar, me parecía oír en el interior de mi cabeza la bíblica pregunta: “Terraxaman, Terraxaman, porque me persigues?”, cientos, miles, que digo millones de pensamientos han acudido en tropel, y en ese momento...si en ese mismo instante...lo he comprendido, y un desolador arrepentimiento se ha apoderado de mi alma...

Nitros tu que has sido objeto de mi saña persecutoria, podrás perdonarme?, Roberto XT, si XT es tu verdadero nombre, Joscoma y tantos otros xteros, podréis perdonarme, a mi que tanto os calumnié y difamé...Y tu, queridísimo Pepepower, no ya hoy, cuando las heridas están demasiado abiertas, quizás mañana, o dentro de diez años, podrás perdonarme? A ti al que insulté sin medida, llevado por mi desmedido afán de poder, por la soberbia que solo la incultura puede justificar...serás tan magnánimo como para comprender mi locura...si pudiera virtualmente ponerme de rodillas ante vosotros, rasgarme las vestiduras y cortarme las melenas –que más quisiera- no os quepa la menor duda de que lo haría...

Prometo enmendarme, no atacar jamás de los jamases, a vuestras monturas, aunque vayan disfrazadas de KLE, sabéis porqué?...

Porque hoy he visto la Luz, ahora ya sé para que sirven las XT, ahora comprendo vuestra tozudez marquista y modelar, la inalterable veneración que sentís por vuestras monturas...la ciega admiración por la palabra YAMAHA, incluso puedo comprender que el Rossi dejara a Honda, todo lo he comprendido en ese fugaz/eterno instante clarificador...la VERDAD se ha presentado ante mí de manera irrevocable:

Con ojos llorosos por la súbita emoción, preso de un furor insospechado en mi, le he gritado al camarero: "deja, deja el cortado y ponme una cañita de cerveza a presión y una fanta de limón"... el camarero, haciendo un moín de protesta, pero tambien de comprensión, se ha dirigido hacia la Yamaha y me ha permitido romper un año y medio de abstinencia alcoholica...

No puedo deciros que me gustara, la cerveza...la fanta de limón, mezcladas...

Pero en mi interior se ha instalado una gran paz, ahora ya se para que sirven las YAMAHAS....

Jejeje,,,

SALIDA AL "SALT DE LA MINYONA"

2011-04-08T17:35:00.000+01:00

(Recupero una salida de febrero dels 2005)

Un reportaje en la tele, del Crivillé, el Nani Roma, y otros monstruos de las motos entrenando haciendo mountain bike, en el que se veía un mirador extraordinario cerca de Vilanova de Sau me habían creado una cierta expectación para confirmar lo que ya sabía, aunque el paso de los años había extendido un cierto manto de olvido en mi memoria...

Así que hoy lunes, aprovechando que hacía una tarde estupenda y como sea que esa ruta se encuentra relativamente cerca de casa, he decidido darme un rulito y acercarme hacia él ...

Sobre las tres de la tarde he salido de Viladrau con dirección a Folgueroles, a poco más de un Km. De la salida del pueblo en dirección a Vilanova de Sau, antes de atravesar un pequeño puente con curva a la derecha, se encuentra perfectamente indicado un camino de tierra a mano izquierda con un rótulo que pone “Cingles de la Minyona”...

La pista que se encuentra cimentada en diversas partes, no presenta dificultad alguna, se adentra sinuosamente en un bosque de pinos por unos 2 Kms. Aproximadamente, con ligeras subidas y alguna bajada, no muy pronunciadas, las indicaciones de dos rayas horizontales una blanca y una roja (G.R) van señalando el camino sin dudas...

Siguiendo con la subida con un buen precipicio a la derecha, con un quitamiedos verde, con cables de acero, una subida de unos 3 Kms. Bastante pronunciada y asfaltada, nos lleva hasta un lugar donde el camino se bifurca, hacia la izquierda hay una bajada pronunciada que nos llevará hasta diversas masias, a la derecha, hay una pequeña barrera de dos partes forrada de plástico que cede fácilmente, a partir de ahí, la pista se complica algo, sobre todo por la presencia de charcos de barro-helado...

Y allí pasó lo que tenía que pasar...

El miedo a caerme me ha hecho entrar poco a poco, tratando de conducir, olvidando aquel principio fundamental en el off-road que dice: “en caso de duda...GASSSSS” y que Nina no se cansa de repetir... evidentemente me he encontrado en el suelo y embarrado...muy embarrado... afortunadamente no nos hemos hecho nada, ni la moto ni yo, pero ahí se presentaba un gravísimo problema, mis anteriores experiencias con la Transalp y con la propia BMW, no auguraban nada bueno...

En medio de ningún sitio, sin cobertura en el móvil, sin nadie alrededor... ya me veía bajando hasta la carretera para pedir ayuda... Pero...me acordé de un post que ví en el foro GStrail, sobre una muchacha que levantaba una K-75 ella solita...

Me fumé un cigarrillo para tranquilizarme... y al cabo de unos momentos cogí la moto tal y como se recomendaba, de espaldas, con las piernas dobladas, por el manillar y por el chasis debajo de los soportes de las maletas, en el primer intento los pies se me resbalaban en el barro, creía que no... que no podría... pero no podía hacer otra cosa que intentarlo, otra vez...

Al segundo intento, lo conseguí... poco a poco, la moto se fue levantando, le puse el pié de cabra, lo había conseguido... no era imposible... un montón de fantasmas habían quedado atrás... me sentía tan bien...

Perdonad ya sé que todo esto no tiene importancia para vosotros, pero para mí, y para todos aquellos que tienen un cierto temor a salir con una máquina de 230 Kgs., ha sido una revelación, se puede levantar... bien!...

Seguí con mi excursión y llegué al objetivo: “El Salt de la Minyona”...

Una pequeña imagen de la Mare de Deu dels Cingles, en un lugar privilegiado con una vistas asombrosas:

Con la sensación de haber dado un paso adelante muy importante en mi particular relación con mi GS, decidí volver a la moto que me aguardaba entre los pinos...

A la vuelta, evidentemente no hubo ningún problema, pasé los diversos charcos de barro helado, por el centro en segunda, dando gas moderadamente pero sin aflojar, ya no tenía miedo a caerme – iba con todas las protecciones: botas, casco, peto, rodilleras, etc.etc.- podía levantar la moto yo solo, a pesar de la lesión en el hombro... bien!...

Cuando llegué a Viladrau, paré a ver los efectos del barro:

Nada roto, solo barro...barro...

La verdad, le sienta bien el barro a la GS...

Gracias, a todos por vuestra paciencia...

Transformación estética de una GS

2010-11-29T17:39:00.000Z

Imagino que todos vosotros os habéis sentido cautivados por imágenes como ésta, de hecho, ya se que sí, basta con ver vuestras crónicas de viajes y salidas.

yo, desde luego que si, es más desde muy jóven, el gusanillo de los grandes viajes en moto de carretera y de trail me envenenó, lanzándome a la carretera a la búsqueda de horizontes ilimitados. Pero como nos sucede a casi todos, la lista de los que me quedan por hacer es tan larga que no viviré lo suficiente para llevarla a cabo.
Por circunstancias personales, llevo un par de años sin salir, o como mucho salidas de uno o dos días, pero tengo unas ganas de volverlo a hacer, por eso se me van los ojos y el corazón cuando leo algunos de vuestros interesantísimos proyectos.
Como algunos sabéis en septiembre del 2005, pude comprarle ésta GS, a un compañero del foro, con el dinero que me dieron por el siniestro de la Transalp.

Ésta foto es del día que me la dieron, fuí a dar una vueltecita por el Montseny, llevaba ruedas mixtas Tourance, maletas touring BMW y un top case Shad de 48 y la pantalla, más amplia que la de la adventure.
Aquí la podéis ver sin maletas, ya cambia un poquito

La primera transformación que le hice, después de una caída casi en parado en la que no se hizo absolutamente nada, decidí ponerle los protectores de cilindro de Touratech y un poco por imagen el protector de faros. Fazer de motostrail.com y Valentina ya me habían advertido de los peligros de mirar aquel catálogo, pero el cuerpo es débil.

El paso siguiente y sobre todo de cara al invierno fué ponerle los Continental TKC-80, la imagen ya cambia mucho más acercádose a la imagen que más me gusta.

Después le puse las barras de protección del motor, para prevenir aún más, trás una caída en el barro.

Ultimamente, gracias al compañero Llull que es todo un ingeniero, y siguiendo sus sabios consejos he puesto en marcha una serie de iniciativas y de transformaciones caseras y útiles: KUOTRETECH.
He quitado el guardabarros posterior, poniendo una placa de matrícula

y el protector de caballete...

La nueva imagen de la moto cada vez me gusta más...

Ésto de los arreglos caseros es un vicio...
Pocos días antes de tener el piño con la transalp había comprado un escape Leo Vince, me encantaba como sonaba...
La cajita con el escape nuevo por estrenar quedó en el parquing y la verdad durante varios meses no supe que hacer con el... pensé en venderlo, incluso puse un post en el foro de las transalps por si alguien lo quería aprovechar... pero me sabía mal... cuando compré la BMW, ni siquiera pensé en el escape, aunque poco a poco una idea se fué apoderando de mi mente...la verdad es que pensaba que era un escape específico para la transalp, pero podría adaptarlo a la BMW???
Hice mis pesquisas y averiguaciones, incluso escribí a la fábrica para asegurarme y el escape Superbike oval, es el mismo, en lo único que cambia es en el tamaño y en las fijaciones... Podía ser que el diámetro de los tubos no coincidiese pero la opción existía, se trataba de tener un poco de imaginación y tiempo...
Así que un viernes por la tarde me puse manos a la obra...
Saqué el tubo de escape de la BMW y saqué de la caja el Leo Vince... en realidad como no quería quitar el catalizador y el silencioso de origen la tarea fué mucho más fácil de lo que pensaba, solo tuve que proveerme de un pedazo de tubo de 50 mm de diámetro de 4 cms. para poder encajar bien la entrada del tubarro y la salida del catalizador/silencioso..
El resultado lo podéis ver:

Y desde el otro lado:

Como ya sabéis la moto no ha ganado nada en rendimiento, o en todo caso al reducir casi cuatro Kgs. el peso, poquísimo, pero en cuanto a disfrute al conducir... bueno es fantástico, el Leo Vince no hace ruido, no es un escape tipo akrapovich, u otros por el estilo, no el sonido es mucho más grave, como un ronroneo profundo, agradabilísimo y la sensación de ir en una moto, moto a aumentado...

Bueno, se que me falta pulir el detalle estético de la conexión que queda feucha así tal y como está, pero es que tengo que desplazarme hasta la city para buscar algo con lo que disimular esa conexión, igual corto y sueldo la que llevaba...como no encontré nada que ma satisfaciera, decidí darle unas capas de pintura anticalórica de esas que se usan en pintar estufas de carbon y de leña.
A ver que os parece...

De momento lo dejaremos así a ver si encuentro algo mejor...

Como no he podido ir de vacaciones, me he podido ahorrar unos eurolos que he invertido en seguir adaptando la moto a mis gustos – que no necesidades -, pues aunque la R 1150 GS cumplía de sobras todas mis expectativas, siempre deseamos ese algo más...
En primer lugar le he puesto las estriberas rally de Touretech, más anchas y cómodas para la conducción de pié y para viajes largos...

Como podéis ver también el elevador del pedal de freno de Wünderlinch...

La palanca del cambio (modificación de Koutretech) la he ampliado con un trocito de tubo de acero y con unos puños que tenía por casa que le iba a poner a la Kawasaki, para que no bailase la goma sobre el acero le he puesto una brida.
Así mismo unos elevadores/acercadores del manillar de MVMotorrad.

Con estas modificaciones ergonómicas, la verdad es que la posición de conducción y la comodidad, tanto circulando de pié, será subjetivo... pero tengo la sensación de que el control sobre la moto ha ganado varios puntos.
Algunos – los más puretas me recriminaran-, “pero aún no les has quitado las gomas a las estriberas??!!”, no aún no lo he hecho... aún llevava mixtas y de momento aún hago mucha más carretera que pistas, cuando monte los tacos – septiembre-octubre – si puedo hacer salidas por pistas ya se las quitaré...
Una transformación puramente estética ha sido colocarle las tapitas laterales amarillas mandarín de Touretech, no tienen otra utilidad, pero en mi opinión la hace más bonita...

Ah! y la transformación más importante, como suele suceder, es la que no se ve... le he colocado un filtro de aire deportivo, de la marca Blue (Green Filtres),

eso si que ha sido una sorpresa... no se si en todas las motos el cambio es tan notable, pero en mi caso, puedo decir que la moto se ha vuelto mucho más alegre, sube de vueltas con mayor facilidad, acelera creo que bastante más, no se si ha ganado algo de potencia, pero es la impresión que da...
Lo que dice la propaganda:
Los filtros deportivos "Blue" han sido diseñados para nosotros por Green, un fabricante con experiencia y excelentes métodos de producción. Se fabrican con un alto estándar de calidad, asegurando el mayor caudal de aire. Es la mejor opción entre los demás productos similares del mercado; la baja presión en el montaje de fábrica, asegura que haya poca cantidad de goma que se adentre dentro de las láminas de algodón (más residuo = menos superficie de filtrado).

Algunas características:

• Los pliegues de algodón, crean entre un 10-20% de aumento de filtración del aire. Esto permite mayor volumen de entrada de aire y satisface las necesidades de la combustión.
• Usa 2 capas de tejido en comparación con otras marcas que usan 4 capas de gasa. Hay 3 ventajas utilizando tejido y no gasa: más fino, retiene el aceite del filtro mejor y es más fuerte.
• Los moldes de goma del filtro Blue están muy bien recortados alrededor de los pliegues, aprovechando al máximo el área de filtrado. El flujo de aire es mejor que en uno de las mismas características de molde inyectado.
• Los filtros Blue se recubren de aceite, creando una carga magnética positiva en la malla, que atrae las partículas de polvo de carga negativa. El polvo y la suciedad se quedan en la malla formando un túnel, permitiendo al algodón permanecer limpio y aportar el máximo caudal de aire.
• Mantenimiento cada 50.000km, o una vez al año. En condiciones duras, deberás limpiarlo después de cada uso.
• Diseño de los pliegues: los pliegues son paralelos al grosor del filtro. Esto lo hace más rígido, reduciendo los escapes de aire.
• Malla de acero inoxidable.
• Contornos adaptables. Las cajas de filtro de aire de plástico pueden perder la simetría original o deformarse. Los contornos adaptables se centran correctamente, sellando el filtro.
• Fácil de montar: cambias el original y pones el Blue.
• Garantía de un millón de kilómetros.
• Adhesivo con aviso de no tirar.
Yo no se si para todas las motos el resultado será el mismo, pero el cambio de filtro os lo recomiendo muy mucho... No es una inversión exagerada, tenéis filtro para 1.000.000 de Kms –eso dice la propaganda, al menos-, aunque sólo sea verdad en una 10 parte ya os compensa los cambios anuales y el cambio, no diré que sea espectacular, pero por lo menos es una gran sorpresa muy, muy agradable...
Bueno, a todos los cerdos les llega su San Martin, decimos por aquí cuando algo parece que se va a terminar decididamente...
Hace unos pocos días he terminado el proyecto de transformación estética de mi GS, con la incorporación de dos mejoras que a la vista del rendimiento considero imprescindibles.
Localicé unos amortiguadores Ohlins seminuevos de un compañero que se havía canviado su maravillosa 1150 Adventure, por la 1200 Adv. tienen algo más de recorrido unos 4 cms. haciendo más confortable y segura la conducción especialmente en Off-road, pocos kilómetros de utilización, garantía de por vida, un precio razonable, ya sabéis los Ohlins no són los mejores amortiguadores del mundo, pero... además los míos unos Showa de origen, tenían ya los mismo kms. que la moto, y aunque todavía están bien, vale más guardarlos antes de que se estropeen para el día de mañana, quien sabe si seguiré el ejemplo del que me los vendió.
Delante:

Detrás:

Mientras más cosas le hago yo mismo a la moto, más cuenta me doy de lo bien pensada que está para que todo sea de fácil acceso, lógico y sencillo, no me extraña que haya tenido tanto éxito entre los viajeros-aventureros que pretenden hacer largos recorridos en lugares donde sea necesario hacer alguna chapuza.
Y la última modificación ha sido la de colocar unos faros halógenos de la casa Wunderlich...

los he conectado a las cortas con un interruptor... si ya lo sé... no es muy legal que digamos... en cualquier caso deberían ir conectados con las largas, pero uno de los defectos ás evidentes de las Gs, es la luz, mejor dicho la falta de luz en determiados momentos cuando más falta te hace, es decir, el faro dá un potente foco de luz recta, pero muy estrecha, de manera que al entrar en curvas, los lados quedan a oscuras con el consiguiente peligro... con las largas hay luz más que suficiente pero claro deslumbras a los vehículos que circulen en dirección opuesta.
Por mi parte debo deciros que circulo cada día a oscuras por la mañana y algún dia por la tarde, por lo que tenía que encontrar una solución. si me paran los mossos o la GC, se lo explicaré -ellos lo saben mejor que yo- y si se ponen tontos, pues los desmontaré... y al día siguiente... los volveré a montar.
aquí podéis ver la luz que dan, los he orientado algo más abajo que la luz principal para que iluminen el suelo a pocos metros de la moto:

Hasta el momento ésta es la historia de las transformaciones estéticas de mi GS, se que hay compañeros que hacen, han hecho y harán transformaciones mucho mejores y más radicales en sus monturas, son evidentemente logros muy superiores a todo lo que yo pueda soñar en hacer, pero debeis considerar que yo prácticamente no había hecho nada de mecánica ni en las motos ni en los coches que he tenido hasta ahora.
De momento se me han acabado los "cuartos" que no las ideas, en cuanto pueda quiero sacar el guardabarros delantero, pero tengo que encontrar la manera de que el agua y el barro, no vayan a parar directamente al motor y a mis botas/pantalones

Que os parece, os gusta como ha quedado? Ha sido más de un año de pequeñas transformaciones, para lograr que la estética de la moto se acercara a lo que pretendía...
En cuanto recoga unos cuantos cientos de eurolos más, tengo pensados dos cambios más, un disco de embrague cerámico y quizás el árbol de levas de la R 1100, pero de momento ésta es la história.

Como siempre espero vuestros comentarios.

ELS ALTRES FILLS DE LA MARE TERRA

2010-08-28T10:08:00.001+01:00

S'en fa difícil d'explicar... Perquè aquest missatge dedicat a alguns dels animalons que he pogut conèixer aquest estiu?... Com ja sabeu, en moltes ocasions us he parlat de la fragilitat de la xarxa que constitueix la vida, dels perills que l'amenacen, dels desastres ecològics de tota mena que s'estan produint per a tot arreu... mes o menys, tots som conscients d'allò que en Raimon Pannikar -malauradament desaparegut en el dia d'ahir i a qui des d'aquí volem retre un sentit homenatge d'admiració -, deia: "Aquest món és impossible"... Ho és perquè els éssers humans -especialment aquells que tenen el poder polític i econòmic- s'han allunyat de la Mare Terra.

Només cal imaginar qualsevol de les grans ciutats de l'anomenat "món desenvolupat", són mortes... la natura -reclosa a places i jardins- està domesticada, subjugada a les necessitats socio-econòmiques, de fet som com cúpules espacials en el nostre planeta. Aquella idea grega de que el món és hostil, a arribat al seu màxim desenvolupament:

Ón es la natura, de la que som fills i en formem part?...

Mentre els humans ens autodestruïm, i com de passada, destruïm el nostre entorn, hi ha milers de milions de creatures al nostre costat que estan patint les conseqüències dels nostres actes, de la nostre desconsideració.

Em refereixo al medi ambient en el seu conjunt, però en aquesta ocasió d'una part entranyable d'aquest. No, no és que les flors, arbres, plantes, rius, mars, muntanyes, boscos, deserts, glaceres, etc., em siguin indiferents, en absolut, cada arbre tallat per satisfer el caprici de tenir un moble de fusta tropical em dol profundament, cada caleta convertida en un port esportiu o urbanització de luxe em cabreja. Però els animals... no sé... em commouen perquè son naturalesa en estat pur, tan semblants a nosaltres i alhora tan nets, sense segones intencions, sense mentides, són així.

El viatge a Perú mereix i mereixerà d'altres entrades en els meus blocs, parlarem de moltes coses que aquest país ens ofereix, per exemple podeu veure:

http://terraxaman.blogspot.com/2010/08/es-hermoso-sonar-con-los-ojos-abiertos.html

però aquí només sentiments, imatges i fotografies, i pocs comentaris, gaudir de la bellesa.

Els gossos.

Haig de començar pels gossos, si ja sé... n'hi ha de molt més fantàstics, en aquesta entrada en veurem alguns, però em declaro enamorat dels gossos, i a més, per l'experiència de conviure amb ells, són dels pocs que conec una miqueta.

Al Perú hi ha molts gossos, especialment a les zones rurals, on malviuen com poden. Si que hi ha gossos afortunats que tenen un amo que en té cura i els dona de menjar, fins i tot als barris "pijos" hi ha gossos "pijos",

com a tot arreu. Però la imatge del gos de carrer, o del gos de les zones rurals és ben diferent. Veure'ls en aquelles condicions em feia mal -i vergonya aliena-, i no vaig gosar fer-lis cap foto, puc donar testimoni i qualsevol persona que hagi anat al Perú i s'hagi fixat em donara la raó.

Però amb tot, voldria presentar-vos alguns dels que no vaig poder evitar fer-ho.

Aquest és el Viringo, o gos pelat del Perú. Un gos endèmic, tot i que avui ja n'hi per a tot arreu. Antiquíssim, milers d'anys abans de la nostre era, ja se'l representava en ceràmiques i se'l esculpia en làpides. En la mitologia pre-colombina, el Viringo fa un paper molt similar al del xacal Annubis a Egipte, el d'acompanyar el morts a l'infra-món.

Reconegut com a raça per moltes federacions canines internacionals, avui el govern peruà, disposa que hi hagi almenys un Viringo a cada jaciment arqueològic del país, doncs pot produir-se un problema de superpoblació!, doncs n'hi ha moltíssims, tot i que encara els queda moltíssim per excavar.

Pot semblar lletjot a primer cop de vista, però és un gos extraordinari, fidel, llest, obedient, defensor dels seus, bon guardià...

Amés en no tenir pel, la seva temperatura corporal es força alta -prop dels 40 ºC- raó per la qual molts dels seus propietaris asseguren que te propietats curatives, o com a mínim alleujadores, de dolors reumàtics, o d'articulacions, d'ossos. I molts reconeixen que dormen abraçats als seus gossos per aquesta raó.

El 28 de juliol estava a Cosquo, eren les "Fiestas patrias" quin fervor nacionalista... em recordava d'èpoques passades amb la tele en blanc i negre i la "lucecita del Pardo", però "de lo malo saca lo que puedas", i entre molt de desfile militar i patriòtic que vaig eludir tot el que vaig poder, vaig tenir la sort de veure el destacament de gossos policia de la ciutat, especialistes en rescat i salvament

Passejant per Lima vaig veure aquesta escena. La senyora de la dreta amb jersei negre i texans, esbronca al senyor de l'esquerra amb jaqueta i pantalons texans per fer anar el gos així de disfressat; a canvi d'uns pocs soles podies fer-li la foto al gos. No sé, potser si que pot ser un cas d'explotació animal, però el gos no semblava gaire afectat.

A l'hemisferi sud, juliol i agost son l'hivern, a més els dies que hi vàrem estar va coincidir amb una onada de fred que va ocasionar morts a Puno i a Lima. Fins i tot a la selva la temperatura va baixar deu graus de mitjana. Haig de dir que en general, per a mi - que visc a la mitja muntanya de Catalunya- la temperatura era primaveral, fins i tot estiuenca en alguns moments, ideal pel tipus de viatge que ens havíem plantejat, amb moltes caminades pel desert, però no va deixar de sorprendre'm que molts gossos duien abric, fins i tot a migdia (!), l'actitud d'aquest és evident.

Pel barri de Sant Blas a Cosquo, vaig trobar aquest petit afortunat que s'estava posant alguna cosa més que les botes, amb aquesta carcanada de (???...)

En el mateix barri, uns pocs carrers més amunt, vaig tenir aquesta visió. Aquí l'afortunat vaig ser jo. Es una de les fotos més boniques que he fet aquest any.

Aquest cholo -nom que donen allà als gossos de raça no t'hi fixis- desprèn una tendresa absoluta. L'abriguet groc, la cara bruta, les grans orelles i els ulls, recolzat el capet en un esglaó de l'entrada de casa seva -suposo?-...

Anar al Perú és voler veure llames, alpaques, vicuñas i guanacos, no?... Les punyeteres se'm van resistir forces dies, doncs fins a més amunt d'Arequipa no n'hi vaig saber trobar. Quan van aparèixer, pels voltants de Arequipa anant cap el Valle del Colca, vaig veure les primeres, aquestes:

quines?

Després en veuríem per a tot arreu. Bé de Guanacos no, dons estan gairebé extingits al Perú.

Tots els guies ens van explicar com diferenciar les vicuñas, de les llames i aquestes de les alpaques, que si aquestes son més petites, que si aquelles caminen amb la cua cap a munt, o cap a baix (o és al revés...), al cap i a la fi, totes són precioses.

Aquestes llames vestides per a que els guiris ens fem la corresponen "afoto" a canvi d'un sol, es troben en l'indret més elevat al que vàrem arribar, ni més ni menys que els 4.991 mts. sobre el nivell del mar. Mal d'alçada?, res de res, unes poques fulles de coca i evitar els esforços violents i no vàrem sentir els efectes que poden ser molt desagradables.

En la Pampa, els camèlids viuen lliures tot l'any, formant ramats, amb un mascle dominant i els seu harem. Un cop a l'any els agafen per esquilar-los

com es el cas d'aquestes vicuñas:

Te les trobes per a tot arreu. Sovint en mans de personatges vestits amb els trajos típics que te les ofereixen per a fer fotos a canvi del con sabut sol. Vaig resistir-me tot el que vaig poder.N'hi han fins i tot (!) a Machu Pichu, aquí la "afoto" era obligada, a que si?

Aquest és guanaco que ja us he dit que a Perú és gairebé impossible de veure.

Us prometo que no els vaig demanar que es posessin així per a la foto, de tota manera son una excel·lent representació dels paisatges de la Puna:

D'entre totes les llametes, alpaquetes, ovelletes que vaig veure aquesta em va semblar molt bonica i -sense pagar- vaig fer-li aquesta foto, que també m'agrada molt.

Un dels plats forts del viatge era anar a Paracas i a la Reserva Nacional de las Islas Ballestas. No era la millor estació per a veure balenes, taurons, ni lleons de mar, però amb tot, crec que vaig tenir sort.

Només sortir del port de Paracas, vaig veure un dofí. No me l'esperava, però amb tot era el primer dofí que veia en llibertat en tota la meva vida. Em va causar una profunda impressió, quin tros d'animal, quina suavitat i elegància.

Pels que no ho sàpiguen les Illes Ballestes tenen una gran importància com a reserva natural, la corrent freda de Humbolt, carregada d'aliments procedents de l'Antàrtida, crea en aquesta zona unes condicions molt especials per a una infinitud d'aus, peixos, mamífers, és un lloc espectacular. Em sap greu no saber més de fauna i poder-vos explicar millor tot el que les imatges mostren. Si m'equivoco amb les identificacions i dic alguna bestiesa, prego als especialistes que no m'ho tinguin en compte- A més els agrairia qualsevol esmena.

A més de la seva riquesa en fauna, també és important el famós "guano" el detritus d'aquests milions d'aus damunt les roques de les illes, dipositen un veritable tresor que esdevindrà adob pels camps de conreu de la millor qualitat, i també matèria primera per l'industria química.

A dalt a la dreta uns quants pingüins...

No tinc ni idea, gavines, cormorans... fins i tot els guies ens van parlar de l'albatros errant, l'ocell amb l'envergadura de les ales més grans del món.

Pel·licans...

Més pingüins...

I els lleons de mar,

No se si Sant Lleó de Mar existeix, però aquest ho semblaria.

I aquesta foto de la platja vermella en ple desert d'Atacama, es deu a aquest ocell (gavina?) que planeja contra el vent i que va sortir a varies de les fotos que vaig fer.

Un altre dels objectius del viatge era anar al Mirador del Còndor, a la Vall del Colca, allà viu una família de Còndors i es un dels pocs llocs del món on pots tenir una certesa relativa en que els veuràs. Dons si, aquella família va sortir a "guanyar-se la vida" i afavorir la dels natius que s'alimenten de l'interminable riu de guiris que anem a veure els còndors, vaig fer algunes fotos com aquesta:

Amb els meus coneixements fotogràfics que us penseu, sort que hi ha la web

Més endavant, visitant un albergue de fauna en recuperació em vaig resarcir:

Aquí una femella

Tan ella com el seu espòs, que no va voler baixar a fer-se les fotos, van ser víctimes d'un espectacle molt apreciat i tradicional del Perú, el combat entre un còndor i un toro. Es lliga el còndor a l'espatlla del toro. El còndor que vol sortir volant, picoteixa amb el seu pic imponent l'espatlla del brau i aquest tractarà de treurese'l del damunt. Resultat patiment per a tots dos, sang a raigs, i generalment el còndor pateix lesions de les que no es recuperarà mai més, una pota trencada, l'ala, etc. tot molt divertit (!). Però a la foto amics, podeu veure la veritable mida del còndor

Aquí un jovenet mascle, fill dels anteriors que està esperant perquè el deixin anar quan estigui preparat.

Si ja ho sé, maco, maco no ho es, ni tan sols aquest Còndor Reial mascle i adult podria qualificar-se de maco. Però hauriem de recordar que pels pobles incaics el còndor era un au sagrada, missatgera dels deus

D'altres animals

Be, l'animal aquí no són les guiris d'esquenes, sinó aquell puntet vermell brillant que hi al seu davant damunt del cap de la rosa, era espectacular

com aquest...

A la ciutat de fang més gran de Perú Chan-Chan, enmig d'un desert sec i eixut com pocs, hi funciona encara un antic embasament per proveir d'aigua un dels palaus -l'únic que es pot veure-, allà vaig veure aquestes "polles d'aigua" (?).

Un esparver jovenet, primer dels molts que veuria després.

Una de les coses que més em va sorprendre va ser l'abundància de voltors que hi havia per a tot arreu, a les ciutats, a les places i jardins, al camp a les muntanyes. Jo vaig veure de dos tipus, de cap vermell

i de cap groc, aquest darrer més per la zona de l'Amazones.

I si ja sé, aquest no es un animal exòtic, ni estrany, només és un pollastre, però no se si a l'imatge es pot apreciar ben bé la mida, però era espectacularment gran.

A l'estany de l'Hotel las Dunas de Ica, aquestes carpes dorades vivien de la bona voluntat dels turistes, pel mòdic preu de 0,5o cts. de sol els hi podies donar de menjar. No cal dir que en quan t'acostaves a l'estany els peixos et seguien com ànimes en pena demanant la seva ració de pinso.

Aquest personatge mig camuflat entre les roques és el famós cui, una mena de rateta conill que és un dels plats preferits de la cuina peruana des dels temps dels inques com a mínim. Aquest és un cui salvatge, i els altres uns cuis domèstics

Cobaies?, Gossets de les planures?

Aquí un ramat d'ovelles en una destil·leria de Pisco, no sé quina relació hi ha, però els hi vaig fer la foto de rigor.

Ara bé, l'ovella típica que vaig veure per tots els camps andins i per la puna es l'anomenada de cara negra, molt apreciada per la seva llana i per la seva carn

I els burros?... els andins son preciosos tan peludets!...sempre li dic a la meva companya que m'agradaria tenir un per anar a treballar al cole...

Els herbívors i remugaires formen unes associacions sempre pacífiques... Veieu els porquets?...les alpaques?, les vaques?... i l'ovella?...

Aquest simpàtic i petitó, sempre alegre i divertit. us fixeu en les potetes?, no te ditets, ni manetes... algú...es va entretenir en tallar-li, es clar! o volia agafar tot i amb aquelles ungles...

Aquesta guineu andina, havia estat enverinada, ara es recuperava, sembla que tot aniria bé i un dia,

qui sap, potser arribarà a ser tan maca com aquesta:

També hi havien acollides dos pumes jovenetes, dos germanes que treballaven en un espectacle de carrer fins que ja es van fer grans i eren temibles, s'estaven preparant per a reintroduir-les a la natura.

Amazònia: El paradís que s'acaba

Es innegable que la Amazònia és un dels darrers paradisos que ens queden als humans per a retrobar-nos amb la NATURA - amb majúscules - en estat pur. Bé, en estat pur cada cop menys, dons existeix l'evidència de que també l'estem fent malbé a passos agegantats. Els que hi viuen ens alerten de la destrucció diària de parts creixents del seu ecosistema, contaminació, desforestació, interessos petrolífers i aurífers, multinacionals àvides de terres per a conreus, ramaders, pesca abusiva, persecució dels animals salvatges, canvi climàtic, i tota una llarga llista de problemes molt greus i de difícil solució. Els esforços de les organitzacions natives, d'algunes ONG ben intencionades, son insuficients no tan sols per evitar el progressiu deteriorament, sinó també, per a posar remei als mals ja produïts que són -sembla- irreversibles. Els que en saben, diuen que cap a l'any 2050 la selva amazònica, tal i com avui la coneixem, haurà desaparegut.

Es l'hora d'actuar i aquesta és la meva petita contribució.

Lloc on és troben els rius Ucayali i Marañon, que junts donen lloc a l'Amazones el riu més gran i poderós de la terra. In situ, tens la impressió d'estar al mar, relativament prop de la costa.

Aparentment, la naturalesa és mostra exuberant, gairebé luxuriosa

Milers d'aus de tota mena i colors, s'amaguen darrera de cada revolt d'alguns de milers de petits rierols que hi ha a la selva inundable.

A les parts altes, micos com aquests caputxins

Titis, o com aquests frares, llencen els seus crits, o juguen sense aturar-se, en un estat d'innocència absoluta

A la reserva de Pacaya Samiria, lloc on varem passar uns dies, s'hi troben milers d'animals, com ara el mico Huapo, en les seves varietats vermell i negre.

En l'interior pots trobar-los mig amagats en les copes dels arbres

compartint habitat amb d'altres animals no menys estranys com aquest

que en realitat no he pogut identificar, però que imagino que és com el de la foto següent, una mena d'os formiguer...

O el "perezoso" que vàrem poder veure arraulit dalt d'un arbre.

Les rapinyaires abunden com aquest esparver pescador

Com aquests dos voltors als quals acabes per admirar per la seva mida i el seu vol majestuós

Àguiles pescaires, algunes de gran embergadura i temibles com l'harpia veritable reina dels cels, al voltant de la qual s'hi teixeixen llegendes sense fi.

Lloros, "periquitos", guacamais, de tots els colors travessen el riu amb els seus crits estridents i el seu vol violent

Tucans nans i gegans, infinitament acolorits.

Cormorans de riu...

També es un lloc de reproducció de les infinites varietats de tortugues de terra i d'aigua

On s'hi troben peixos d'aspecte tan temible com el "peix gat" un veritable monstre

O el paishe, que els nadius crien en piscifactories essent una font quasi inesgotable de recursos alimentaris

I com no, la exageradament temuda piranya, peix de colors fantàstics -almenys l'exemplar que vaig pescar -després de demanar-li perdó, la vaig tornar al riu - i de dentellada també fantàstica

Si hi ha un animal que em va enamorar aquest va ser el manatí. Molt amenaçat per la caça, per la contaminació i per la incultura - alguna gent els te com a mascotes - a desaparegut de molts rierols que a causa del creixement de la vegetació aquàtica son tornat intransitables o no navegables.

Animal tranquil, pacífic que no defuig el tracte amb els humans, es fan esforços per a salvaguardar els exemplars ferits, maltractats, orfes, etc.

Malgrat que el seu aspecte físic no es molt atractiu, la seva pell és summament estranya, com si fos un trajo de neoprè, com el que fan servir els submarinistes, esperem que aquesta espècie que va donar lloc a la llegenda de les sirenes de l'Amazones, no desaparegui

També vaig tenir la sort de entreveure una parella de llops de riu

I com no, va arribar el moment de veure els famosos dofins de l'Amazones, en la seva varietat rosada que no són propiament dofins, els naturals els anomenen "bufadors"

A dalt exemplar adult, a sota exemplar jove

Però també els dofins grisos de riu, molt més petits que els rosats i que els seus parents de mar, més espectaculars pels seus salts acrobàtics.

Al voltant dels dofins rosats hi també un munt de llegendes, com que atrauen a les noies per emportar-les al fons del riu...

La varietat d'insectes es increïble, com a mostre vegeu aquestes fotos de papallones i arnes diurns llibant les sals minerals del terra

Aquest petit capibara creuant el riu Marañon -immens- arrisgant-se a ser devorat pels caimans, o l'anaconda

Capibara adult en el pantà.

També vàrem observar les petjades d'una família de tapirs que s'havien acostat al riu per a beure

Els caimans que ja havia pogut veure en el Cañon del Sumidero (a Mèxic), no es van voler mostrar, malgrat d'insistència dels nostres guies. Un dels grups va poder veure un que feia més de 6 metres de cap a punta de la cua. Millor no trobar-te'l caminant!

Uns altres animals que en aquesta ocasió no vaig poder veure, van ser l'Anaconda

I el meravellós jaguar...

Els deixarem per a una altre ocasió si és que els deus em permeten de tornar abans que aquest majestuós escenari natural sigui destruït per l'egoisme humà.

SE VENDE (VENUDA) BMW R 1150 GS: Llibertat!

2010-06-09T16:57:00.003+01:00

¿Has soñado alguna vez, con tener la moto más aventurera del mundo? Lo has desechado por pensar que estaba fuera de tus posibilidades. Quizás tu sueño se pueda cumplir.

A causa de una lesión en la espalda, me veo precisado a vender a Llibertat!, se trata de una BMW R- 1150 – GS de 93.000 Kms, es decir mucho mejor que nueva, pues aquellos que conocen éstos motores saben que es a partir de los 70-80.000 cuando empiezan a rendir mejor.

Características y mejoras:

*Pantalla sobre elevada( exclusiva, importada de EE.UU), la mejor protección contra el frío y la lluvia.

*Puños calefactables.

*Faros halógenos complementarios.

*Barras de Protección del motor.

*Protección del cárter.

*Alzas de Manillar y estriberas Trail, para una posición de conducción óptima.

*Silencioso Leo Vince.

*Amortiguadores Ohlins.

* Se entrega además con maletas Touring oficiales BMW y regalo baúl Shad de 48.

Precio: ~~5.600~~ ~~3.500€.~~ VENUDA 6/6/2010.

Envía un e-mail a Terraxaman@gmail.com

LA "CUEVA DEL TESORO"

2009-10-23T19:26:00.000+01:00

Contariamente a lo que suele ser habitual en mi blog, el post de hoy no va a tener metáfora metafísica, ni nada por el estilo. Digamos eso sí, que el mundo, la realidad que nos rodea tiene unas peculiaridades que como mínimo resultan sorprendentes...para no decir sencillamente mágicas.

Hace ya unos cuantos años, una compañera de Motostrail.com NinaBMW nos planteaba su sueño –creo que el de todos los que somos aficionados a las motos-, tener varias, para usos diversos. Recuerdo que Nina puso algunos ejemplos, un scooter tipo TMAX para circular por la ciudad, uno más pequeñito para ir al curro, una Harley para ir a lucirla a algún chiringuito playero, una gordota para viajes largos, tipo BMW, o Gold Wing, evidentemente alguna de montaña para trailear, de cross, etc., etc., por aquel entonces ese sueño, me pareció eso un “sueño” y nada más... una bagatela mental con la que jugar en los momentos previos a quedarse dormido. Evidentemente todos sabíamos que eso que para la mayoría de nosotros es algo inalcanzable, para algunos afortunados, debía ser algo normal, cotidiano. La imagen de aquel Jeque de alguno de esos estados árabes, o de algún que otro millonetis, más o menos anónimo, con sus colecciones de cientos o miles de coches de lujo, es algo que todos tenemos en mente.

Pero como ya sabemos – todo eso estaba ahí - cuando uno fija la atención en un aspecto concreto, resulta que por misteriosas y extrañas razones, ese aspecto tiende a materializarse, a hacerse realidad en el mundo cotidiano, ordinario.

Por aquel entonces, no podía ni imaginar que en un entorno relativamente próximo existiría alguien para el que su realidad normal, superaba con creces todo lo que yo hubiese podido imaginar. Lo cierto es que en cuanto me llegó la onda, moví cielos y tierra para poder conectar con aquel que había conseguido materializar ese sueño... y disponer del Abracadabra que me abriera las puertas.

A demanda del interesado no concretaré ningún dato personal, ni siquiera la localización, tampoco os hace falta, dado que es una colección privada, no abierta al público en general, debo decir eso sí, que nuestro protagonista es un aficionado de las motos de campo y en particular de las de motocross, pero no rehúsa las de carretera, pues es el afortunado poseedor entre otras de una Suzuki Hayabusa preciosa, o de las de velocidad, con una particular predilección por las clásicas y sobre todo, por las motos con historia y algunos campeonatos en sus tacos.

Ésta es la crónica y testimonio gráfico de la visita que pude llevar a cabo a esta verdadera "Cueva del Tesoro", así que ¡preparad los baberos!:.

Como podéis observar, el objetivo de la cámara no puede abarcar la totalidad del “garaje”, por lo que deberéis imaginaros, la inmensidad del espacio utilizado para meter todo ese pequeño ejército de motos. Con la boca abierta y los ojos como platos, recorro el estrecho espacio entre tanta maravillosa máquina, incapaz de absorver toda la información que me llega del exterior. Por ello, ruego a mi anfitrión que me enseñe aquellas que por uno u otro motivo, le parecen "las joyas de su colección"... con una sonrisa y la mirada llena de orgullo, me dice que todas - y me lo creo- , pero después de presionarle un poquito se decide por éstas:

esta pequeña maravilla es una TriBSA del año 1956, un producto de la colaboración de Triumph y BSA, fué la campeona de su categoría dirigida por Ken Burningham. Esta, como casi todas las de la colección se encuentra en perfecto estado de funcionamiento y preparada para dar caña.

No menos espectacular es esta BSA Victor Metisse Mk3:

o esta CSO, una máquina checa del año 1955, perfecta representante de las motos de cross de los países de la Europa del Este (esa que estaba detrás del Telón de Acero).

Menos bonita en apariencia, pero de gran valor histórico es ésta máquina M2 de la Alemania del Este del 1951 ganadora de los 6 días de TT.

o ésta Motobi del año 1953, una de mis preferidas, la antecedente de las Gileras... que aumento de tamaño para que la podáis ver algo mejor.

Esta preciosa OSSA de velocidad ganadora de varias pruebas en los años 60-70 que creo llegó a pertenecer al gran campeón Champi Herreros.

En esta apabullante colección hay de todo, Montesas, Ossas, muchas Bultaco, MZ y muchas, muchas más... sin poder recuperarme del todo, fui recorriendo todos los recodos de esa verdadera “Cueva del Tesoro”.

En cuanto a las modernas, existen representaciones de todas las marcas, Honda, Yamaha, Suzuki, etc., pero como se trataba de mostraros aquellas motos que no es frecuente ver –no quería hacerme muy pesado ante su amabilidad- se limitó a enseñarme:

Esta “vilgueria” es la Husquarna 510 Centennial, una maravilla de carbono, titanio y tantos otros detalles de la mejor calidad y tecnología punta, que personalmente no me decían casi nada porque los desconozco, ya sabéis que lo mío es el tranquilo paseo a descubrir nuevos objetivos. Pero eso sí, debo deciros que de este modelo solo existen 500 unidades en todo el mundo.

Y finalmente quiso enseñaros la que me pareció consideraba su preferida,

se trata de una máquina casi artesanal fabricada en Italia, es una TM 530 Mx 4t, conocida en el mundo del Mx como la "Moto Macho", me comentó que daba no se cuantos cientos de caballos, la puso en marcha y fue como si todas las trompetas del mundo tocasen los primeros acordes de “la Cabalgata de la Walkirias” de Richard Wagner, ensordecedor, pero al mismo tiempo verdadera música celestial...

Perdonad que no haya podido dar unas informaciones técnicas más precisas sobre cada una de estas maravillas, no soy un experto pero internet es un pozo de informaciones y los que tengáis interés seguro que la encontraréis.

Después de agradecerle la posibilidad de ver su colección privada y de que me dejara hacer unas "afotos" para babear juntos un ratillo con los lectores de mi blog y de invitarle a que me visite cuando quiera, me confeso con gesto divertido que de momento, no navega mucho por internet... porque está muy ocupado conduciendo las motos, je je je...

Bueno, pues eso... Espero que os haya gustado...